_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Retorn a casa

Qui defensarà millor l’economia, les competències, la fi del 155 i la sortida dels presos?

Lluís Bassets
Iceta va proposar indultar els exconsellers i els 'Jordis'.
Iceta va proposar indultar els exconsellers i els 'Jordis'.Joan Sanchez

No es pot perdonar el que no ha estat castigat. Té raó Rajoy. Encara que fos aconsellable, seria una proposta prematura. Això ho ha aclarit i molt bé el mateix autor de l'ocurrència, a la recta final de campanya, el candidat socialista Miquel Iceta en la seva entrevista d'aquest dissabte amb EL PAÍS. És cert que la discussió pot començar fins i tot en la idea de càstig. Molts creuran que el que ja s'ha infligit és excessiu i altres en canvi pensaran que mai serà suficient davant la perversitat dels propòsits que es tractava de castigar.

Que la discussió és prematura ho revela la immaduresa jurídica del cas. Hi ha empresonaments preventius, hi ha fugits de la justícia, hi ha diversos processos en marxa, però ni tan sols hi ha ampli consens sobre l'entitat dels delictes, cosa que ha d'establir la justícia, naturalment, amb total independència de criteri, en una forquilla que va des de la gravetat extrema de la rebel·lió fins a la malversació de fons públics, passant per la sedició.

Qüestió capital és la definició de la rebel·lió, perquè implica l'existència d'algun tipus d'alçament violent que caldrà demostrar. Les divergències jurídiques sobre la qüestió, com sobretot, responen a diferències polítiques. Per als presumptes rebels, sediciosos o malversadors, tot el que han fet forma part de l'exercici d'un dret democràtic, en aquest cas el d'autodeterminació, que han volgut exercir segons diuen pacíficament. Per al govern espanyol i el constitucionalisme, també per a la UE i la comunitat internacional en general, tot el que ha fet la majoria independentista té la sòlida aparença d'un cop d'Estat, que pretenia anul·lar la vigència de la Constitució i l'Estat de dret en una part del territori, mitjançant l'ús coactiu de les mobilitzacions de masses i en alguns casos de piquets preparats per suscitar reaccions violentes.

Si l'independentisme considera que no hi ha hagut delicte no és únicament pel legítim dret a la defensa davant els tribunals, sinó també perquè en les seves files hi ha formacions i dirigents que no descarten repetir l'intent, per tal que la pròxima vegada els surti bé. Si el constitucionalisme pensa el contrari i tem la reincidència i fins i tot un acreixement d'aquesta violència, no pot deixar sense sever càstig el delicte ja comès. No convenen per tant les picades d'ullet conciliadores i menys en campanya electoral, quan es juguen els marges dels presumptes delinqüents per la reiteració del delicte i dels constitucionalistes per evitar-la.

En aquesta visió polaritzada no entra la realitat de la correlació de forces, en la qual l'independentisme està agonitzant, encara que exhibeixi com la seva única força la seva capacitat per prolongar l'agonia i per danyar de pas el prestigi d'Espanya, de la democràcia i de les seves institucions. No hi ha cap perill d'un nou intent. Els dirigents independentistes saben que la repetició de la jugada després del 21-D, en el cas que obtinguessin una nova majoria, seria d'una temeritat definitivament suïcida, gràcies al fet que el 155 està desprecintat i llest per aplicar si convé amb més resolució.

El seu combat electoral ara no és per la independència, ni tan sols és per treure els presos de les presons i aconseguir el retorn de Puigdemont. Saben fins i tot que tot això seria més fàcil amb un president no independentista, partidari de la tercera via o amb el suport de forces de la tercera via. La baralla dels quadres independentistes ni tan sols és pels principis, sinó fonamentalment per la supervivència del seu poder administratiu, els llocs de treball, els pressupostos que controlen, les contractacions públiques de les seves empreses, que no són poques.

En un moment de tal complexitat, el comportament del votant independentista més fràgil pot ser decisiu. De la seva fidelització amb l'abusiva apel·lació als sentiments i les passions depenen els vots que poden donar la majoria, encara que no hi hagi absolutament res a oferir-com a programa i fins i tot com a acció immediata de Govern. Aquesta és, naturalment, una oferta oportunista d'enorme fragilitat. No és segur que aguanti en una segona convocatòria electoral, en cas que la d'aquesta setmana no produeixi una majoria estable de govern.

Sobretot perquè el camí de la independència ha quedat clausurat i ningú dins el món independentista pot defensar seriosament que el manteniment de l'statu quo és millor que la via impossible en la qual han estat ja derrotats. Llavors per què no ressorgeix de nou aquesta idea que mai se'n va anar del tot d'una tercera via reformista, legal, fruit del diàleg i el pacte i basada en el manteniment del respecte i de la convivència? Ara costarà rectificar, però no es pot descartar que d'aquí a un temps, mesos, algun any, un cop purgada l'actual derrota, siguin molts els que s'apuntin de nou a la resurrecció del camí històricament tan fructífer del catalanisme reformista.

Als que ja han començat a dubtar cal dir-los que com més veloç sigui el canvi, més ràpida serà la recuperació econòmica, millor es defensaran les competències autonòmiques qüestionades i abans quedaran en llibertat els polítics empresonats, tot el contrari del que succeirà si guanya les eleccions l'independentisme, una victòria que afegirà més dolor al dolor i més incertesa a la incertesa. Potser Iceta no hauria d'haver dit el que va dir, però un cop dit queda ben clar en qui han de confiar els independentistes dubtosos o sobrevinguts fabricats pel procés el dia no llunyà en què vulguin tornar a la legalitat constitucional, a la casa de tots.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_