Selecciona Edició
Connecta’t
L’ull de peix

Un cadàver dins la cuina

Mig Mallorca havia fet banquets allà, era un indret del sistema. Uns pocs havien duit part al joc del futur, als percentatges de la vida econòmica, als jocs de saló

El port i el passeig Marítim de Palma.
El port i el passeig Marítim de Palma.

Allà mateix on els habituals, callats o indiscrets, feien tot sols els negocis del sòl, pintaven i ratllaven els mapes per on creixien les illes, un home gran vestit de negre mor d’un atac fulminant dins les cuines d’un restaurant d’antiga glòria d’un hotel històric del passeig Marítim de Palma.

El succés, un xoc dramàtic, esdevé gairebé en societat, entre presses, renou de plats i cambrers, focs i pelles, menjars per a grans fetes. El protagonista és l’amo, el director d’una factoria d’atenció gastronòmica que marcà estil i ofici.

L’accident sense remei esdevé mentre estan estibats els salons del negoci que aquella persona, un cos estès al trespol, pujà des del no-res on acabà en peripècies diverses. Ell era avinent, proper a tothom, en especial als senyors del poder; sempre amatent, donava bons menjars per a pocs o per a noces i molts de càterings oficials.

Hi havia dinars d’homenatge i menú habitual: còctel de gambes, arròs paella, peix a la sal o entrecot, els plats comuns i de banquet. De vegades, entre taules i copes, rodava una tauleta de cuina on els cambrers o el mestre fan bistec tàrtar, filet al pebre, creps i bananes flamejades. D’això, en Miquel Calent a IB3 en fa narració cultural antropològica dels menjars.

Era freqüent trobar-hi executius i viatgers forans, hostes d’hotels propers que contaven o s’inventaven la vida a les seves solitàries i avorrides companyies d’ocasió.

L’home que finí a l’escenari de la seva vida era reverencial, servicial. Feu el bategot de cop, al peu del canó. Tengué una mort de bòtil —un barral de vidre— com en diuen els vells de poble al posar imatges concretes a allò inexplicable.

Aquella nit havia rendit cortesia a una de les primeres autoritats illenques que com molts de cops, anava a presidir i fer sopars oficials i de partit. Client de referència i protecció. Poc temps després del fet el personatge polític acabà a la presó, com d’altres habituals del restaurant, on també anaven militars, jutges, fiscals, policies i guàrdies civils. Mig Mallorca havia fet banquets allà, era un indret del sistema. Uns pocs havien duit part al joc del futur, als percentatges de la vida econòmica, als jocs de saló.

Un restaurant estibat i un cadàver dins la cuina és una situació absolutament imprevista, un guió no assetjat, tot i les pel·lícules que temps enrere hi havien enregistrat. Més enllà de la cuina ningú se’n va témer de la feta. El metge d’urgències entrà per la part de darrera de la cuina però no hi ha res a fer. I s’ha d’esperar el jutge per ordenar d’alçar el cos sense vida.

El fill del propietari desfet cavil·la. “No podem treure la gent i deixar de servir els sopars”. Creu que obra com voldria aquell que ja no és res. “No ha passat res perquè no han vist res, no se n’han temut. La gent ha de menjar”.

Tapa el cos de son pare amb dues estovalles blanques i la rutina segueix gairebé sigil·losa. L’hereu xiuxiueja la feta i la seva decisió d’acabar de servir plats a l’autoritat de la festa. Sigil, el negoci per davant de tot.

I el gran cambrer-mestre-amo surt de l’escenari en el túmul on el foc i el fred feren la seva ja esquifida fortuna. Tot és memòria, els plecs de la manta de la taula de joc que amaguen els fracassos i la realitat.