Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Biaixos cognitius

En la crisi catalana s’han produït errors de percepció que han donat peu a una interpretació equivocada de la realitat

Una façana de la Rambla de Badal (Barcelona) amb escasses banderes independentistes.
Una façana de la Rambla de Badal (Barcelona) amb escasses banderes independentistes.

La polarització extrema a la qual s’ha vist abocada la societat catalana fa que tot el que succeeix giri entorn de la pugna entre dos blocs antagònics articulats al voltant de l’eix identificador. Aquesta polarització extrema és una situació molt favorable al fet que operin els anomenats biaixos cognitius. Es caracteritzen per una alteració en els mecanismes de processament de la informació que afecta la percepció de la realitat. Dit d’una altra manera: un biaix cognitiu és una interpretació errònia de la informació disponible. Va ser Daniel Kahneman, Premi Nobel d’Economia el 2002 i autor de Pensar rápido, pensar despacio, qui en els anys setanta va aprofundir per primera vegada en les seves conseqüències en observar que, en moltes ocasions, les percepcions i decisions de persones suposadament assenyades s’allunyaven del que seria esperable si apliquessin una lògica racional. Des de llavors, s’han publicat molts treballs sobre com operen els biaixos cognitius, entre els quals hi ha el del prolífic Michael Shermer, editor de la revista Skeptic.

Per poc que ens parem a observar, veurem com alguns d’aquests biaixos han tingut i tenen un paper important en l’actual conjuntura política. El principal és l’anomenat biaix de confirmació. Consisteix a tendir a acceptar sense proves el que coincideix amb les nostres creences i posar en qüestió el que les contradiu. Els afins al PP creuran més fàcilment que no va haver-hi brutalitat policial l’1-O i que en realitat van ser els separatistes (el lèxic és important) els que van exercir violència contra les forces de seguretat. A l’altre costat, els partidaris de la independència tendiran a pensar que les càrregues policials van ser tan brutals com la repressió franquista. L’expectativa que els seguidors creuran abans la seva versió que l’aliena porta a molts líders a forçar la interpretació de la realitat fins a extrems inversemblants.

Una altra important font de distorsió és la tendència a aplicar patrons predeterminats. Shame diu que és més còmode creure que no creure, per això tendim a aplicar esquemes previs a les noves situacions. A això cal afegir el biaix d’ancoratge, un prejudici cognitiu pel qual tendim a donar més pes a la primera versió que rebem d’alguna cosa. D’aquí les energies que els spin doctors dels partits dediquen a distribuir argumentaris i consignes davant decada nova conjuntura. Es tracta de crear un marc conceptual propici perquè més tard qualsevol conducta de l’adversari pugui ser interpretada segons aquest patró. Per exemple, que qualsevol decisió del Govern de Rajoy sigui vista com a fatxa o franquista, i tot el que vingui de l’independentisme, com a antidemocràtic i fins i tot nazi.

De vegades aquest biaix opera en sentit contrari: veure patrons on no n’hi ha. És el que fa plausibles les teories de la conspiració. Mentre el govern es protegeix i ens adverteix (buscant un biaix de confirmació) contra possibles atacs de hackers vinculats al sobiranisme, ERC anuncia recomptes paral·lels per abonar la idea que el Govern pot fer trampa en el recompte electoral. Si després els resultats no són els esperats, és molt fàcil caure en la teoria de la conspiració.

El biaix d’observació selectiva va poder jugar un paper important a l’hora de fer creure a molts independentistes que “tot Catalunya” estava amb ells. És el biaix que fa fixar-se més en les banderes que hi ha en les balconades, que en les balconades que no tenen cap bandera. O a interpretar el soroll de les casseroles com un estat generalitzat d’opinió, simplement perquè el silenci dels contraris no se sent.

El biaix d’autojustificació acompanyat del biaix de retrospectiva ens protegeix dels errors comesos i permet justificar conductes del passat que han resultat fracassades. Vist a posteriori, ha estat fàcil per a molts independentistes concloure que no tenien força suficient per imposar una declaració unilateral d’independència, i ho han assumit d’una forma molt indulgent. Però és evident que molts ho van creure perquè van caure en el biaix de l’autoengany. I també en el biaix d’autoservei, pel qual es tendeix a sobrevalorar les dades més favorables a la pròpia causa i menysprear els adversos. O el biaix de representació que tendeix a atribuir significat a fets o dades que en realitat no en tenen.

Podríem continuar amb altres biaixos igualment distorsionadors. És evident que en la crisi del conflicte català hi ha hagut moltes interpretacions errònies de la realitat. Ara, el risc més gran és que cadascuna de la parts caigui en el superbiaix: el de creure que és l’altre, i només ell, el que incorre en tots aquests errors de percepció.