Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’hora dels comuns

És sorprenent que la col·locació de les peces en el tauler hagi situat als comuns com el partit de la centralitat

Una dona farcida la seva papereta en les eleccions de 2015.
Una dona farcida la seva papereta en les eleccions de 2015.

A mesura que s’apropa la jornada electoral catalana guanya crèdit la hipòtesi que caldrà repetir les eleccions, amb renovació general de candidats i sense la càrrega que porten aquestes, marcades per l’enorme tensió que va generar la crisi d’octubre, convocades des de Madrid i amb candidats a la presó o a l’estranger. Si no hi ha grans sorpreses, serà difícil configurar una majoria de govern. Però cal fer l’impossible per evitar la pròrroga. Per tres raons. Primera: Catalunya no pot esperar, seguir en la incertesa complicaria les expectatives econòmiques i socials. Si es reprèn el fil institucional, encara no ha passat res que sigui irreversible, però la prolongació de la interinitat podria ser catastròfica. Hi ha indicadors preocupants en inversió i ocupació. Segona: per a la confiança social és imprescindible recuperar les institucions catalanes, és a dir, que tornin a estar al càrrec dels seus representants electes. Teledirigides des de Madrid, per un partit que a Catalunya és gairebé marginal, són en stand by. Només en alguns departaments en què els alts càrrecs no destituïts han assumit una responsabilitat activa s’està treballant per al futur. Tercera: no hi ha cap garantia que un nou procés electoral es fes en millors circumstàncies. Sens dubte, un relleu generalitzat del personal polític ajudaria a renovar projectes i alleugerir tensions. Però sense nou govern, el 155 es mantindria actiu. Les ferides seguirien supurant. Els procediments judicials tornarien a estar presents en campanya. La ressaca es faria crònica.

Cal afrontar el 21-D amb el compromís de formar un Govern viable. L’escalada independentista ha tocat sostre i, al seu torn, les institucions espanyoles no poden negar reconeixement i paraula a un grup de ciutadans que tornarà a estar per sobre dels dos milions. Caldrà buscar un nou pacte i això només serà possible si els independentistes renuncien a la unilateralitat i el Govern i les institucions espanyoles es comprometen a abandonar el fonamentalisme jurídic, en expressió de Jordi Gracia. Per això la formació de govern hauria d’obrir el camp de les aliances. És l’hora dels comuns.

La història d’aquests anys ha estat tan rocambolesca que ha provocat moviments impensables en l’escenari polític. Si ja va ser xocant veure Convergència, essència del conservadorisme català, convertida en motor de l’únic projecte realment subversiu que ha conegut la democràcia espanyola, també és sorprenent que la col·locació de les peces al tauler hagi situat els comuns com el partit de la centralitat. Un projecte sorgit dels moviments socials –modelat, això sí, per la tradició pactista i revisionista del vell PSUC– apareix en aquests moments com el més institucional. I és probable que tingui la clau de la governabilitat.

És curiós, el cas dels comuns. Van arribar al poder poc temps després de trepitjar l’arena política. Es dubtava de la seva capacitat de gestionar l’Administració, però aquest prejudici s’ha esvaït ràpidament i, en canvi, on troben dificultats és on semblaven ser més forts: en la política. Sense detriment de la capacitat comunicativa d’Ada Colau, que cada dia va més per lliure, encallen fàcilment en el terreny de la negociació, dels moviments tàctics, de les opcions estratègiques. Hauran d’esforçar-s’hi. Són a les portes d’un enorme desafiament: facilitar una aliança de govern possible. El seu patró és tornar a la lògica esquerra/dreta (que trencaria la confrontació identitària), però per fer-ho cal erosionar els dos blocs: arrencar Esquerra d’una banda i els socialistes de l’altra. Tots dos s’hi resisteixen. Però els comuns no podran mai alçar Ciutadans o el PP perquè és contra natura i l’organització no ho resistiria. I donar via lliure a un Govern independentista també tindria els seus costos. Per a ells i per a Podem. Fins on estan disposats a moure’s la resta? Res serà fàcil en un context que alimenta la confrontació resistencial.

“Menys fets, més il·lusions”. És el que deia un graffiti que Iceta es va trobar visitant Ciutat Meridiana amb Ángel Gabilondo. Pot ser que la frase tingui un regust ranci del 68. “Assez d’actes, des mots”, deia un eslògan de llavors. Però la política necessita transmetre expectatives i horitzons de sentit. Les garrofes no ho són tot, per més que l’economicisme regni en la tecnopolítica contemporània. I aquest és el dèficit dels partits antisobiranistes a Catalunya: en la seva actitud reactiva s’obliden de transmetre una il·lusió.

MÉS INFORMACIÓ