Selecciona Edició
Connecta’t
marginalia

Vida i obra de Beethoven

Com va dir Tomaschek, la principal aspiració del compositor de Bonn “sembla ser l’original i el singular”

Beethoven, autor d’una obra que sempre es transcendeix a si mateixa.
Beethoven, autor d’una obra que sempre es transcendeix a si mateixa.

De llibres explicant la vida i l’obra de Beethoven, n’hi ha desenes en llengües de la Península, i centenars arreu del món. No hi ha dubte que és una de les figures més carismàtiques i rellevants en la història de la música —descomptant Lady Gaga, naturalment—, més significativa que els seus predecessors Haydn i Mozart, i més agradable d’estudiar que la vida i l’obra de Wagner, de gran importància —què em dieu de Berlioz, que en certa manera és l’inventor de Wagner?—, però massa tenyida d’ideologia, quasi tota sobreposada per amor de patriotisme alemany.

Entre la colla de llibres sobre Beethoven que corren pels mercats de Barcelona, tothom haurà vist o llegit les biografies de Rolland, de Berlioz mateix (Austral), d’André de Hevesy (CIAP), la francesa, magnífica, d’André Boucourechliev (Seuil), o la del seminazi —hi ha de tot a la vinya del Senyor— Emil Ludwig (Juventud). Aquí s’ha editat fins i tot la història de la complicada, digna de psicoanàlisi, relació entre Beethoven i un nebot seu, que el va portar pel camí de l’amargor —els germans del músic també, però Beethoven sempre s’hi va mostrar magnànim: “Al capdavall, són els meus germans”, va dir, que és una raó tota bondat, però sense cap pes.

Arreu del món abunden els estudis de caire més especialitzat, que només poden llegir els musicòlegs, llevat d’algunes quantes, com les de Solomon, de Robbins Landon, de Barry Cooper, i, naturalment, del que en sap més de la transició entre el classicisme i el romanticisme, Charles Rosen, també editada en castellà (Alianza).

El problema que comporta sempre escriure una “vida i obra” de qualsevol músic resideix en el fet que el llenguatge de la música no té, en realitat, res a veure amb la manera com es vehicula. La música només és un llenguatge semiòtic per als musicòlegs; per als melòmans, la música és un conjunt de melodies, harmonies, contrapunts i estructures que us fan feliç, o que no us arriben a fer ni calor ni fred: les vaques, per exemple, donen més llet amb Mozart que amb Schönberg, està demostrat; amb música tipus Sónar, no en donen gens. La música és allò que se sent, o que s’escolta, no allò que figura escrit amb un llenguatge hermètic per a tota persona que no hagi estudiat solfeig, harmonia i composició.

Per això hem de saludar amb entusiasme aquesta nova entrega sobre els avatars de la vida i les grans transformacions de la música de Beethoven, que acaba de publicar-se: Jan Swafford, Beethoven, traducció de Juan Lucas (Barcelona, Acantilado, 2017). L’autor ha estat capaç, en un llibre considerablement voluminós (1.454 pàgines), d’oferir-nos tots els detalls de la vida quotidiana del músic —molts manllevats de l’obra d’Alexander Thayer, exhaustiva en aquest sentit—, i alhora una anàlisi, molt ben dosificada, de les diverses etapes en l’evolució de la seva obra, força ben definides. No és estrany que un músic nascut a Bonn, que va passar a Viena encara molt jove, s’impregnés de la manera com feien la música dos monstres tan capaços com Haydn i després Mozart. (Cal tenir present que Haydn va ser mestre dels altres dos; i d’aquí la possibilitat de fer una mena d’anàlisi comparativa entre tots tres.)

Per aquest llibre sabrem la importància que va tenir, a la Viena de Josep II i ulteriors monarques, el fet que no hi havia casa noble, ni església ni parròquia en què no sovintegés la interpretació musical —els Esterházy, per exemple, tenien fins i tot un auditori a casa seva, i una orquestra fixa—: no solament s’hi sentia música per a piano —que per a Beethoven va ser la manera de començar a guanyar-se la vida en una ciutat molt cara, com va ser el cas de Mozart—, sinó també la música per a conjunts de cambra, i fins i tot per a orquestra.

Potser el punt més admirable d’aquest llibre de què parlem avui resideix en el fet que l’autor descarta en la seva obra tota teoria del “geni” —encara que és una teoria tan il·lustrada com romàntica— per decantar-se per l’explicació de la grandesa i novetat de la seva música. És cert, com va dir el compositor Tomaschek —que va anar a sentir Beethoven interpretant al teclat dos dels seus Concerts per a piano—, que “la seva principal aspiració [la de Beethoven] sembla ser l’original i el singular”. Això té alguna cosa a veure amb l’èmfasi en la “creació genuïna” dels romàntics, però s’ha d’explicar: un estudiós no es pot limitar, com han fet molts autors, a reduir la grandesa de Beethoven al concepte de fenòmenu. Hi ha molt més: hi ha, per ser exactes, l’inici d’aquest desfici, propi de tota la modernitat fins ben bé els nostres dies (deixant a banda els postmoderns) per plantar al món una obra que sempre es transcendeix a si mateixa. Molta gent troba iteratives les simfonies de Haydn i les de Mozart, llevat de les últimes; però Beethoven us sorprèn en cada partitura, i no us l’acabeu mai. Aquest llibre, sí que l’acabareu.