Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Una majoria d’esquerres que ningú vol veure

Totes les dades apunten al fet que el bloc progressista superarà àmpliament els nacionalistes i la dreta

Una majoria d’esquerres que ningú vol veure

Tots els sondejos preelectorals publicats les últimes setmanes indiquen que els ciutadans de Catalunya s'inclinen majoritàriament per formar al Parlament una clara majoria d'esquerres. I un dels aspectes que crida més poderosament l'atenció en aquests moments de campanya electoral és que, aparentment, ningú se n'ha adonat. Ningú ho ressenya. Ningú en parla als mítings. Cap dels gràfics dels sondejos que descriuen la relació de forces té en compte l'eix dreta-esquerra. Ni les anàlisis que els acompanyen.

Però això és el que veiem, almenys en estimació de vot, una setmana abans de la cita amb les urnes. Això és el que emergeix després de cinc anys de xoc de nacionalismes, en sis sondejos consultats (entre els quals hi ha el del CIS i el de Metroscopia per a EL PAÍS): una majoria absoluta d'escons de les esquerres. Des que es van separar els components de la coalició Junts pel Sí (és a dir, el PDeCAT i ERC), el grup parlamentari més nombrós en la legislatura que s'acaba de liquidar, la formació de blocs ideològics torna a ser possible. Almenys sobre el paper. Aquesta possibilitat suma en tots els sondejos majories de més de 69 escons. En alguns s'apropa als 80 i en un, concretament, fins i tot supera aquesta xifra.

Aquesta majoria podria triar president i formar govern si es poguessin sumar els escons del PSC, ERC, Catalunya en Comú i la CUP. El percentatge en vot estimat és igualment il·lustratiu, sempre per sobre del 50%. En tots els sondejos. Si el dia 21 es confirmés aquesta tendència, cap dels altres dos blocs que de manera persistent es prenen com a referència en totes les anàlisis, fins i tot en els d'experts suposadament neutrals, seria més majoritari que el bloc d'esquerres.

El PDeCAT i ERC han desistit de reeditar la coalició de Junts pel Sí davant del risc de desfigurar excessivament els seus respectius perfils ideològics i la seva vocació de representar determinats segments sociopolítics. El debat electoral es desenvolupa, no obstant això, com si això no hagués passat. En els últims anys l'existència de la coalició sobiranista ha relegat a un segon o tercer pla la confrontació dreta-esquerra. Però aquesta no s'ha evaporat. Ja se sap, si se la fa fora per la porta entra per la finestra. Això és el que apunten els sondejos.

El Govern de Mariano Rajoy i l'univers mediàtic que calorosament l'abrigalla es presenten davant de les eleccions catalanes com a vencedors de la crisi que ha motivat la convocatòria. A certs efectes no hi ha dubte que és així: el seu adversari s'ha convertit en reu de delictes penals diversos i els seus líders són a la presó o fugits a l'estranger. Però la veritat és que no se sap gaire bé si malgrat això o gràcies a això els sondejos són molt adversos per al PP: l'enquesta del CIS del 4 de desembre li atorgava una estimació de vot del 5,8% per al 21-D. Les altres enquestes apunten dades similars. El PP confia que altres partits li facin la feina a Catalunya i es conforma a formar part d'un eventual bloc guanyador. I no li falten raons per pensar que aquest bloc pot prosperar. Existeix un antecedent molt proper. Tant Ciutadans com el PSOE van fer possible el 2016 la investidura de Rajoy com a president del Govern espanyol, i el PP espera que aquesta aliança es mantingui en benefici de les dretes. Va ser així, a més, encara que els socialistes s'havien compromès solemnement a evitar-ho i a pesar que al Congrés hi havia una majoria de diputats de centre-esquerra alternativa a la del bloc de centre-dreta format pel PP i Ciutadans. Rajoy va aconseguir imposar llavors al PSOE l'exclusió de qualsevol acord amb els partits independentistes. Això va impedir la formació d'una altra majoria al Congrés. El PP i Ciutadans confien que aquesta lògica segueixi operant el 22 de desembre a Catalunya.

El que ara està per veure –i es veurà l'endemà de les eleccions– és si alguns partits són o no tan incompatibles entre si com proclamen. És a dir, en un hemicicle amb 70 o 72 escons d'esquerres el PSC podrà declarar-se més incompatible amb ERC que amb el PP i Ciutadans? I la CUP, serien més incompatibles amb Catalunya en Comú i el PSC que amb el PDeCAT? Falta una setmana per a la votació. És exigible que els quatre partits d'esquerres aclareixin la seva posició i diguin què faran amb els seus escons.