Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’home de Laramie

Res està dat i beneït quan el victimisme d’uns, l’arrogància d’uns altres i la incomoditat dels tercers pesaran en la balança personal i intransferible de cada votant

Un col·legi electoral de Barcelona, a les eleccions del 2015.
Un col·legi electoral de Barcelona, a les eleccions del 2015.

Al plat, les restes d’un T-bone gairebé cru i d’una ració excessiva de moniato fregit. El sopar havia transcorregut distesament parlant de Trump un any després. Sense voluntat d’empatitzar, però amb ganes d’entendre, escoltava la tesi del meu interlocutor sobre el que ell anomena una “destrucció creativa”. El magnat reconvertit en polític és un mal necessari. Ell pot ser l’impulsor del caos del que ha de sortir l’ordre imprescindible. Un ordre basat en l’essència dels Estats Units, avui corrompuda per un establishment que té segrestat el sistema i del qual formen part els mitjans de comunicació tradicionals en excessiva connivència amb les maquinàries dels dos grans partits. Un mantra repetit fins a la sacietat per un dels dos blocs en els quals s’ha dividit un país que viu tan immers en la visceralitat galopant com el nostre.

Els paral·lelismes eren massa fàcils per obviar-los mentalment. I en aquest punt, va arribar el suggeriment: “I ara parli’m del que passa al seu país”. Emparant-me en allò genèric per esquivar els elements concrets, el rastrejador que tenia al davant no es va donar per satisfet. L’home de Laramie volia saber-ne més perquè no entenia que al segle XXI un dels motors més productius de la Unió Europea en volgués sortir. No li quadraven els comptes ni ho considerava lògic. Li faltaven elements, acostumat com estava a investigar sobre el terreny i pels mètodes més sofisticats les conspiracions més fosques. Les poques coses que havia aconseguit esbrinar d’ell prèviament el vinculaven a un passat molt viatjat, especialment per l’Amèrica Llatina més complexa, per complir amb els serveis més arriscats. L’hi vaig preguntar per què havia evitat asseure’s d’esquena a l’entrada del restaurant. Es va fer el sorprès. Estar de cara, va contestar, li havia salvat la vida diverses vegades. Va somriure i va insistir.

La qüestió catalana havia arribat a Wyoming. Ara sí que el món ens mira, i no quan Artur Mas s’ho volia creure. Han hagut de passar moltes coses, massa, i no sempre agradables ni comprensibles als ulls dels observadors, perquè Catalunya sigui al mapa internacional. I la falta de lògica política, complementada amb l’eficàcia de la intoxicació de la propaganda, ha desdibuixat les raons del cor que la raó no entén.

Fent aflorar els detalls amagats sota les grans pinzellades, el fresc va anar agafant una dimensió diferent per al meu entrevistador fins que va treure les seves pròpies conclusions. Seguint amb la seva habilitat, va eludir concretar-les, però va aplicar la seva teoria sobre “Trump i la destrucció creativa” al que ens ocupa en aquest punt del Mediterrani. El temps donarà resposta a la seva especulació. Tant allà com aquí. De moment queda menys d’una setmana per a les eleccions més complexes convocades en les circumstàncies més discutides i de les quals les enquestes dibuixen uns resultats que possiblement seran els més sorprenents. No es pot donar res per descomptat quan més d’un milió d’electors diu que encara no ha decidit quina candidatura votarà. Res està dat i beneït quan el victimisme d’uns, l’arrogància d’uns altres i la incomoditat dels tercers pesaran en la balança personal i intransferible de cada ciutadà disposat a participar més que mai, segons s’adverteix demoscòpicament.

Res serà fàcil, doncs, l’endemà, quan s’iniciï la tercera temporada de la sèrie que estem patint més que aplaudint i que ens té delerosos d’arguments més plausibles i menys estrambòtics. Som conscients de la creativitat del surrealisme, del seu impacte cultural i fins i tot de la diversió puntual que genera en els espectadors, però ignoràvem que ens hi instal·laríem sense que ningú ens hagués lliurat un manual d’instruccions ni facilitat el diccionari imprescindible per traduir-lo a la quotidianitat. Un hàbit obligatori i instintivament adaptat a les variables que crèiem superades amb cura, paciència i treball. L’economia altre cop castigada, el carrer insòlitament musti, els amics desconcertantment allunyats, la vida tristament alterada. És la conseqüència dels dos blocs que s’han volgut imposar quan la realitat, molt més severa, sap que les grans diferències també afecten els integrants de cadascun d’ells i que això serà el que marcarà les negociacions posteriors. Però encara que fal·laç, és més fàcil reduir-ho tot a un duel entre bons i dolents sense relats morals que analitzin si la fi ha justificat els mitjans.

Això és el que passava als westerns clàssics, dels quals L’home de Laramie (1955) és una referència. James Stewart, dirigit per Anthony Mann, volia saber qui li havia venut les armes als apatxes que van assassinar el seu germà. Va ser una de les primeres pel·lícules del gènere filmada en Cinemascope. La pantalla ampliada. Acabada la meva particular projecció del contenciós, el meu interlocutor va demanar una bossa i es va endur les restes del sopar que havia pagat jo.