Selecciona Edició
Connecta’t

Hipercor, el dolor insuperable 30 anys després

Una exposició a la Fabra i Coats explica la lluita de les víctimes de l'atemptat d'ETA davant de l'Estat

67 filaments de llum en homenatge a les víctimes de l'atemptat.
67 filaments de llum en homenatge a les víctimes de l'atemptat.

Impressiona veure com Jordi Morales, que va quedar orfe de pare i mare amb set anys, explica que va haver de contractar un advocat per reclamar com a víctima per què els tribunals no van considerar que ho fos. Impressiona escoltar el testimoni de Núria Manzanares i Enric Vicente, que van perdre els seus dos fills i la germana d'ella ino han aconseguit que l'administració els reconegui les seqüeles de l'atemptat i els concedeixi prestacions només per malaltia comuna. O escoltar Xavier Valls, que es va quedar orfe de pare als nou anys, explicar com la seva mare, davant de l'abandonament institucional, va enviar telegrames de condol a Jordi Pujol i Pasqual Maragall com a crit de protesta.

Són alguns dels testimonis de familiars i víctimes de l'atemptat d'Hipercor de Barcelona del 19 de juny del 1987, en el qual van perdre la vida 21 persones i 46 van resultar ferides, recollits en l'exposició La ferida d’Hipercor. Barcelona 1987, a la Fabra i Coats, al barri de Sant Andreu de Barcelona, no gaire lluny d'Hipercor. “Una proximitat buscada perquè va ser aquest barri el que va patir especialment l'atemptat, ja que aquí vivien la gran majoria de les víctimes”, explica el periodista Francesc Valls –exsubdirector de l'edició catalana d'EL PAÍS–, comissari de la mostra organitzada pel Museu d'Història de Barcelona i que s'integra en els actes del memorial pel 30è aniversari de l'atemptat.

Una iniciativa que vol evidenciar el que Valls qualifica de “divorci entre el poder i les víctimes” i rescatar la memòria del que va ser el primer atemptat massiu d'ETA i amb la població civil com a objectiu. Les administracions no van facilitar el contacte entre les víctimes: “Alguns es van conèixer 174 dies després de l'atemptat, a la sala d'espera del forense”, explica. Alguns ni es van assabentar de la celebració del judici, el 1989. Va ser a partir de la sentència quan alguns afectats es van començar a coordinar, una mobilització en la qual va tenir un paper important Robert Manrique, un dels ferits que va recórrer a la guia telefònica per localitzar-los. “Les administracions no hi van ajudar i van ser garrepes a l'hora de reconèixer els drets de les víctimes”, afegeix Valls.

Només 13 víctimes i familiars van cobrar la indemnització per la responsabilitat civil subsidiària de l'administració per l'omissió comesa en no haver desallotjat a temps els magatzems, tal com va reconèixer el 1994 una sentència de l'Audiència Nacional amb un àudio que recull la mostra. “33 persones que van plantejar la mateixa demanda no la van obtenir amb l'argument que se'ls havia passat el termini”, conclou. Aquesta lluita pel reconeixement és el que relaten els entrevistats. Milagros Rodríguez, una treballadora d'Hipercor, que estava embarassada de tres mesos quan va esclatar la bomba, explica que li van dir que no es preocupés: “Vaig anar al metge l'endemà i em va dir que tot era normal”. Quan va parir, la seva preocupació era que la nena, Jéssica, estigués realment bé: “I al principi ho semblava, però quan ja tenia uns mesos ens vam adonar que no hi sentia”. Jéssica López, de 30 anys, que va aprendre a parlar i segueix sense sentir-hi, és un altre dels testimonis.

“És molt dur que et diguin que no ets una víctima perquè no eres allà. Llavors, ens hauríem d'haver mort també nosaltres?”, expressa Enric Vicente, el pare que va perdre els seus dos fills en l'atemptat i també la seva cunyada. “És un acte de justícia i de reparació de la ciutat cap a les víctimes. I també és una decidida voluntat de reconstruir la memòria pública de Barcelona”, ha afirmat el primer tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello, en l'obertura de la mostra, que va reunir unes 200 persones, entre les quals hi havia bastants afectats.

Una imatge presa pel fotògraf Cristóbal Castro a l'interior de l'aparcament d'Hipercor.
Una imatge presa pel fotògraf Cristóbal Castro a l'interior de l'aparcament d'Hipercor.

Escalada etarra

Feia vuit mesos que Barcelona havia estat nominada pels Jocs Olímpics del 1992 i es va convertir en objectiu etarra. El 1987, abans d'Hipercor, es van produir tres altres atemptats a la ciutat –dos d'ells amb víctimes mortals i el perpetrat contra la refineria d'Enpetrol a Tarragona. L'esclat d'un cotxe bomba carregat amb 200 quilos d'amonal a les 16.08, estacionat a l'aparcament subterrani d'Hipercor, i tot el que va desencadenar és el relat de l'exposició a través de fotografies, documentació –retalls de premsa, àudios amb fragments de les sentències i audiovisuals que registren el testimoni de set de les víctimes i familiars de l'atemptat.

L'espai expositiu està dividit en diversos ambients separats per cortines amb diferents graus d'opacitat. En alguns es projecten imatges d'aquell dia. Un espai sobri, dissenyat per Marta Galí i Marta Oristrell: “S'ha volgut crear un ambient d'introspecció, fins i tot de certa inquietud”, apunta el comissari. Aquesta és la sensació que es té quan s'entra en un espai circular, gairebé negre, només il·luminat amb 67 filaments de llum que baixen del sostre –un per cada víctima com a homenatge.

Valls s'ha entrevistat amb familiars i víctimes i s'ha endinsat en la gran quantitat d'informació, tant judicial com de premsa, d'arxius i biblioteques de Catalunya i del País Basc, que va generar l'explosió d'Hipercor. “Resulta molt significatiu resseguir les crisis i els canvis al món abertzale que va generar l'atemptat a través de les pàgines del diari Egin”, comenta. Deu dies abans de l'atemptat, Herri Batasuna va obtenir prop de 40.000 vots en les eleccions europees a Catalunya.

L'exposició, que és gratuïta i es podrà visitar fins a l'11 de març, recull aquella tensió amb articles duríssims, com el que va inserir la Patronal de Foment del Treball Nacional a la premsa i que va justificar qualsevol mètode contra el terrorisme. Un tot s'hi val que incloïa una al·lusió encoberta a la utilització de la guerra bruta dels GAL que va ser respost el mateix dia –l'1 de juliol del 1987– per l'editorial Terrorisme verbal d'EL PAÍS, en el qual qualificava l'argumentari de la patronal de “feixistoide” i a favor de “tàctiques de desestabilització de terroristes”.

La bomba a Hipercor va ser tota una sacsejada social que va deixar aterroritzada la població, que, tot i això, va sortir al carrer de manera massiva, prop de mig milió de persones a Barcelona. Un espant que va propiciar una acció espontània a la Rambla, on es van escriure missatges a terra, segons s'aprecia en una de les fotografies d'aquells dies. Tràgica ironia del destí, la mateixa escena que es va veure aquest estiu després de l'atemptat gihadista. Va ser, a més, una acció d'ETA que va esquerdar el fins llavors compacte món abertzale amb les primeres crítiques al que va ser qualificat de “greu error”.