Selecciona Edició
Connecta’t

Josep Pons: “El més important és voluntat política i diners”

El director musical del Liceu, creu que l’orquestra del teatre podria estar al nivell de la London Symphony si se li donen més mitjans, amb més concerts simfònics i de cambra

Josep Pons, director musical del Liceu, creu que l’orquestra hauria de fer gires i gravar.
Josep Pons, director musical del Liceu, creu que l’orquestra hauria de fer gires i gravar.

S’enfila per la barana que separa el fossat de l’orquestra de la platea per posar per al fotògraf amb l’escenari de fons. Explica que ho fa en els assajos per no donar voltes pels passadissos. Amb texans, vambes i jersei de llana, Josep Pons (Puig-reig, 1957), director musical del Liceu, es mostra content de com van les coses al seu regne dins el teatre: l’orquestra.

Pregunta. Alternar tres funcions de Tristany i Isolda —més de quatre hores de l’òpera de Wagner— al Liceu i el concert dels Drets Humans a Ginebra dissabte passat, no té una mica de marató?

Resposta. Sí. No cal magnificar, però la vida de la música de vegades és maratoniana. I ho és també físicament. Cal pensar com en el món de l’esport. Segur que hi hauria un escalfament, més enllà de la zona que s’utilitza per a l’instrument. I en una òpera com Tristany fins ens dirien què hem de menjar i quin tipus de coses, si hi ha d’haver carbohidrats o no, i ens dirien si cal prendre alguna cosa en els entreactes. Els esportistes ho tenen tot supercontrolat, els músics, no. De vegades penso que en una orquestra caldria un psicòleg i segurament un fisioterapeuta, segur que estaria molt sol·licitat.

P. Va arribar a la direcció musical del Liceu fa cinc anys. És una evidència que l’orquestra ha guanyat i s’ha enriquit. Quina ha estat la fórmula?

R. Hem treballat de manera adequada. Històricament el Liceu havia estat un teatre de veus, i això s’ha cuidat sempre molt. Va ser el teatre de Renata Tebaldi, no de Maria Callas, i ara ho és de Iréne Theorin. Les veus van ser i són els seus referents. Després va decidir canviar les produccions teatrals i buscar la modernitat per poder commoure des de l’escena. Això es va fer a partir de l’arribada d’Albin Hänseroth [director artístic del Liceu entre 1990 i 1996]. I a mi se’m va fer l’encàrrec de construir una orquestra de nivell i això és el que estem fent. On som d’aquest procés? Jo crec que al 50%.

P. El teatre l’acaba de renovar. Quins plans té d’aquí al 2022 i què li cal per assolir-los?

R. Ens calen més eines, el més important és voluntat política i diners. Hem d’aspirar a entrar a la Champions League de les orquestres i ser com el Barça, el Bayern de Munic o el Reial Madrid. No només cal un entrenador de bandera, calen més coses. Per jugar bé els partits, que soni a la perfecció l’orquestra, necessitem més coses. Seguint amb el símil del futbol, cal treballar els rondos, el vestuari, el treball psicològic...

P. Què seria un rondo en l’orquestra?

R. Els concerts simfònics són indispensables, nosaltres fem òperes i l’orquestra és al fossat, no se la veu, és anònima. Perquè l’orquestra brilli ha de ser més visible. Per anar bé hauria de ser un cop al mes. És una necessitat terapèutica de l’equip, indispensable. I els rondos són la música de cambra. Totes les orquestres europees grans en tenen. Barenboim em va preguntar si en fèiem.

P. S’introduirà la música de cambra al Liceu. No pot resultar cara?

R. L’any que ve es farà alguna cosa. Insisteixo que és necessària perquè, si no, es descuida una part important de la formació. Els rondos agilitzen i tiren després de tota l’orquestra. És una estratègia de millora absoluta, s’ha comprovat i només cal copiar-ho.

P. Quines diferències bàsiques hi ha entre la London Symphony Orchestra i la del Liceu?

“Si generes la fama que l’orquestra és bona, atraus les grans batutes. Aquest és l’altre dèficit que tenim, les primeres batutes no venen”

R. Molts dels nostres músics podrien tocar a la London. De fet, ho fan. Per exemple, el nostre primer viola toca a la London. La gran diferència és que ells tenen una homogeneïtat molt més gran. Tots han estat seleccionats, i això és el que nosaltres no tenim encara. Una altra diferència, juguen sempre en places molt importants. Si tu generes la fama que l’orquestra és bona, atreus les grans batutes. Aquest és un altre dèficit que tenim al teatre, les primeres batutes no venen i el Liceu ha d’atreure-les.

P. Això és difícil...

R. Sí. Però de moment, anem pel bon camí. Cada vegada es presenten més i millors músics a les audicions i als processos de selecció. El més important és que el nivell dels instrumentistes espanyols ha pujat moltíssim, abans no comptàvem i des de fa uns anys sí. Ahir [per la funció del diumenge] tocava amb nosaltres el primer flauta de l’Orquestra de Göteborg. Un jove boníssim. Allà està com un rei, però li agrada el Liceu, surt al carrer, rambleja, menja bé... Fa bona música amb altres grans companys i està en la glòria.

P. Barcelona té pes a l’hora de l’elecció?

R. Sens dubte. Barcelona fascina la gent. No és que vinguin pel bon temps i la ciutat, però si hi ha una bona orquestra, llavors venen. Això ja ho hem aconseguit, i em sento honorat quan es presenten músics de nivell 10 de totes les nacionalitats [són 21’. Ara cal convence’ls que d’aquí quatre anys serem millors. Aquest és el meu repte i no puc fer-ho sol. Per això insisteixo que cal voluntat política i recursos.

P. Fa uns anys va estar a punt de tirar la tovallola perquè entenia que no hi havia ni voluntat ni diners. Com està aquesta qüestió ara?

R. Ara renovo quatre anys amb la condició de culminar el meu projecte. Si no ho puc fer, me n’aniré. En cas contrari, no té sentit.

P. Té els mitjans per fer-ho ara?

R. No, ho sento, però no. Treballo per tenir totes les eines i aconseguir-ho. Espero i tinc confiança.

P. Quan va arribar el 2012 tenia 65 músics i es va proposar superar els 90. Ara en té 81...

R. No és tant el nombre de músics, perquè depèn de la feina que es tingui. La Staatskapelle de Berlín en té 120, però és que tenen molta activitat. L’important és tenir un circuit de qualitat i músics propis. Nosaltres tenim molt bons reforços, però és millor tenir-los propis. Hi ha dues coses importants més per aconseguir aquesta qualitat: internacionalitzar l’orquestra i gravar, perquè t’obliga a polir al màxim. Per què les orquestres angleses són tan disciplinades i polides? Sobretot perquè graven molt. Aquesta és una assignatura pendent del Liceu, i l’altra, les gires.

P. El Liceu ha perdut espectadors per la situació política en els primers mesos de la temporada. Què en pensa?

R. No és el meu terreny. No en tinc ni idea. No sé com es pot posar el bisturí, què és el que es deu a una cosa o a una altra. Com van influir els atemptats de l’agost, o si és la programació, o la conjuntura política. No em veig capaç de fer-ho però ho visc amb angoixa, com tothom...

P. L’impressiona que el públic canti Els segadors al Liceu, com va passar al setembre després de la detenció de 14 alts càrrecs del govern català?

R. No estava aquell dia al teatre, però la política és tot i ho impregna tot. És la vida i afecta.

P. No li agrada parlar de política?

R. Tinc la meva manera de pensar i em plantejo què hi puc afegir. No crec que aportés res i no tinc ànima de tertulià.

P. Fa poc es va definir com un sembrador d’orquestres. Què és això exactament?

R. Que he arribat a les formacions musicals gairebé des de zero o en situacions limitades per fer-les créixer. I això m’ha passat en períodes que fins ara han estat de 10 anys. Primer amb l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure, que vam muntar un grup d’amics que vam arribar a treballar un any sense cobrar. Després a l’Orquesta Ciudad de Granada, també amb una gent molt jove amb una energia increïble. Allà vaig tenir problemes amb els polítics per barallar-me, perquè no em donaven els diners que considerava adequats per a l’orquestra. Vam gravar discos i vam aconseguir premis internacionals. El 2003, quan vaig arribar a l’Orquestra Nacional d’Espanya (ONE), vaig heretar un projecte franquista que portava vuit anys sense director titular. Va ser una temporada dura, fins i tot vaig tenir dos còlics. Malgrat que va costar, ho vam aconseguir. Per això dic que he estat sembrador, igual que al Liceu.

P. Una vegada va dir que Catalunya no és agraïda amb la seva gent. No se’l reconeix?

R. No es tendeix a reconèixer la vàlua, i si es fa, es fa tard. Per exemple, Jaume Plensa ha estat reconegut a Catalunya? Ha tingut alguna exposició i obra aquí potent? No. El mateix passa amb els escriptors: Eduardo Mendoza, premi Cervantes. I en el passat, a Josep Pla se li va negar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A Pau Casals només se’l va reconèixer musicalment un cop mort. Quan va tornar a Barcelona ja consagrat, va trobar hostilitat per totes bandes. Catalunya no tracta bé la seva gent en general. En el meu cas, la cosa seria diferent si em digués Bridges i no Pons de cognom. És molt català això de “aquest què s’ha pensat?”. Però si li va passar fins i tot a Pep Guardiola!