El procés relega l’agenda social

El principal argument dels independentistes per defensar la república catalana ha estat en els últims cinc anys que només amb la secessió s'aconseguiria una societat més justa i igualitària. La independència era la recepta màgica que servia tant per augmentar les ajudes a la pobresa energètica com per facilitar l'accés a l'habitatge. El que no ha fet l'independentisme durant aquests anys ha estat donar resposta des de la Generalitat als greus problemes socials de la Catalunya autonòmica que, com la resta d'Espanya, sortia de la pitjor crisi de les últimes dècades. El 19,2% de la població catalana segueix en risc de pobresa. I 157.500 persones fa més de dos anys que no troben feina.

Els experts, les entitats i els Ajuntaments retreuen al Govern cessat que hagi prevalgut els pegats en forma de subsidis abans que les reformes estructurals. El procés independentista ha copat la majoria dels decibels del debat públic i ha baixat el volum de l'enorme crisi social. Per aquest motiu la Generalitat ha estat fortament criticada per descuidar el “mentrestant”, la qual cosa s'havia de fer a l'espera de la tan promesa independència. L'única excepció és l'aprovació de la Renda Garantida de Ciutadania, la prestació de 564 euros que rebran les famílies més pobres de Catalunya. L'ajuda va néixer d'una iniciativa legislativa popular i els seus promotors estan a l'expectativa de com serà gestionada pels més de 30.000 beneficiaris.

Des del 2012, el Govern s'ha topat amb recursos judicials contra lleis com la d'emergència habitacional. Però tampoc ha espremut aquelles normatives i actuals competències on tenia recorregut. Ha pecat de falta d'ambició i valentia en matèria de polítiques socials i d'habitatge, diuen els crítics.

En matèria d'habitatge, un àrea en la qual les competències són de la Generalitat, les dades mostren com en paral·lel al procés cau la despesa global de l'Administració catalana. Mentre, no s'ha escatimat en ajudes, que s'han multiplicat, amb partides obertes per atendre qui les demani i compleixi requisits necessaris. La crítica és que s'ha prevalgut posar pegats als problemes, abans que intervenir en les seves causes.

Des del 2012, la Generalitat ha baixat un 40% el pressupost de l'àrea d'habitatge; la construcció de pisos socials ha caigut un 46%. No s'han desplegat totes les possibilitats de l'ambiciosa Llei del Dret a l'Habitatge que va aprovar el tripartit d'esquerres el 2007. De fet, una de les primeres qüestions que va fer CiU el 2011, quan va recuperar la Generalitat, va ser mutilar-la deixant sense efecte un 20% del text.

En els últims anys el Govern català ha aprovat dos decrets —per gravar pisos buits i per comprar habitatge o expropiar el seu ús si està buit—, però amb tants condicionants que han tingut poca o nul·la repercussió, segons el parer dels experts.

El que sí ha augmentat i molt són les ajudes al pagament del lloguer: s'han gairebé multiplicat per quatre, fins aconseguir més de 110 milions d'euros per a més de 65.000 llars. Però, malgrat aquesta milionària injecció, Catalunya és la comunitat espanyola on es van produir més desnonaments (3.625 en l'últim trimestre), sobretot per impagament de lloguer, recorda la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Un fenomen al que no ajuda la tempesta que s'ha deslligat amb la brutal pujada de les rendes: un 10% en dos anys, mancant dades del 2017.

Malgrat les crítiques, fonts de la secretaria d'Habitatge mantenen que han “gestionat la crisi més bestial que hi ha hagut en habitatge des de la Guerra Civil”. I defensen amb vehemència que el seu llegat “hauria de fer obrir els ulls al canvi de polítiques d'habitatge de qualsevol Administració territorial”. Sobre el pressupost de l'àrea, al de la Generalitat sumen el de l'Institut Català del Sòl i amb dades de liquidació asseguren que ha passat de 361 milions el 2012 a una previsió de 370 aquest any.

Els gestors de l'àrea troben resposta a tots els retrets. Sobre la construcció d'habitatge públic afirmen que cap promotor públic ha fet tant en aquests anys. Sobre la compra de pisos per destinar-los al lloguer, asseguren que aquest any hauran estat gairebé mil (el 80% buits), però les entitats asseguren que és insuficient i que els Ajuntaments tenen més cua que per adjudicar pisos per a emergències. El 2015 es va aprovar un decret que contemplava l'expropiació temporal de l'ús de pisos buits: no s'ha materialitzat en cap cas, però Habitatge respon que no hi ha hagut temps. I un altre decret que grava els habitatges buits de bancs i grans propietaris ha permès recaptar 13,5 milions el 2016 i 18 el 2017, però els experts asseguren que els pisos als quals s'ha aplicat la taxa no representen més del 3% del parc en desús.

Davant la tempesta deslligada amb la pujada dels lloguers, el Govern català destituït també presumeix d'haver creat un índex de referència de preus a les principals ciutats catalanes. És merament informatiu, i no inclou els criteris per definir els “lloguers abusius” o limitar les rendes, com demanava l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

La jurista i col·laboradora de l'observatori de drets econòmics socials i culturals Mercè Pidemont assegura que l'executiu català “ha fet mesures de cara a la galeria que no han tingut impacte real rellevant”. Una crítica que comparteix el recentment creat Sindicat d'Inquilins. La seva portaveu, Irene Sabaté, critica també que l'índex de preus sigui només una referència: “regular el lloguer és un tabú; caldria regular el seu preu com es fa amb altres béns bàsics com els medicaments”.