Selecciona Edició
Connecta’t

Independència per deixar en l’oblit el 3%

L'avanç del secessionisme coincideix amb l'acumulació de proves de la corrupció de Convergència

Un guàrdia civil, a l'escorcoll de la seu de Convergència el 2015.
Un guàrdia civil, a l'escorcoll de la seu de Convergència el 2015.

Aquella foto és irrepetible. Primer, perquè només un d’ells segueix ocupant el seu càrrec. I després, perquè la situació política la fa inviable. El febrer del 2013, amb el procés independentista ja en marxa, Artur Mas va convocar amb tota la pompa una “cimera anticorrupció”, a la qual van assistir tots els càrrecs institucionals involucrats a combatre-la. Entre d’altres, hi havia el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol –destituït després per defensar una consulta “legal”–; el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso –destituït per les seves conspiracions polítiques amb el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz–, i el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Miguel Ángel Gimeno, avui al capdavant d’Antifrau.

Mas estava contra les cordes. Després d’una primera i breu legislatura en la qual havia dut a terme les pitjors retallades en salut i educació amb el suport del PP, el president va sortir al pas anunciant, per a les eleccions de novembre del 2012, un referèndum sobre la independència. El procés s’engegava. Llavors, l’oasi català ja era història i la corrupció de Convergència començava a aflorar als tribunals. El cas Palau havia aportat indicis sòlids que Convergència, el partit de Mas, havia cobrat 6,6 milions d’euros en comissions il·legals a canvi de l’adjudicació d’obra pública. El cas ITV, per la seva banda, assenyalava directament Oriol Pujol –destinat a succeir Mas i fill de l’expresident Jordi Pujol– també pel cobrament de comissions.

Després de reunir al Palau de la Generalitat fiscals, jutges i alts càrrecs, Mas es va mostrar satisfet amb les idees aportades i va advocar per fer “neteja”. Malgrat tot, gairebé cinc anys després d’aquella trobada aquelles promeses de regeneració han quedat en res, ofegades pel procés i per l’esclat de nous escàndols de corrupció (el cas 3%) que van obligar Convergència a canviar el seu nom pel de PDeCAT. Segons la interpretació de molts, l’aposta de Mas pel procés independentista no va ser més que una sortida endavant per les crítiques de les retallades i per la vergonya dels casos de corrupció. “Han tapat la corrupció amb una gran senyera”, insisteix, aquests dies de campanya, la candidata de Ciutadans, Inés Arrimadas.

Oblidada pels independentistes per les urgències del procés, d’altres sí que la recorden. Com Gimeno, jutge i ara al capdavant d’Antifrau. Uns dies abans de l’inici de la campanya, va demanar als partits que incloguessin en els seus programes mesures de lluita contra la corrupció. Per exemple, protegir els alertadors, és a dir, les persones que denuncien pràctiques irregulars. Li han fet cas a mitges. El que Gimeno no ha aconseguit, no obstant això, és que la corrupció ocupi el lloc que, per la seva repercussió social, es mereix. El debat sobre com s’ha de combatre aquesta xacra gairebé no ocupa espai als mítings i actes electorals d’una campanya polaritzada per la independència. Quan hi apareix, la corrupció ho fa només com a arma llancívola contra els rivals.

Els candidats estan passant de puntetes per la corrupció, almenys de moment. Si l’esmenten, mai és per admetre la pròpia, sinó per denunciar la dels altres. Es converteix així en un argument més per combatre l’adversari. Ho va fer en l’arrencada de campanya l’expresident Carles Puigdemont. Va afirmar, per videoconferència, que els catalans tenen memòria, “no com els discos durs” del Partit Popular. Una oportuna al·lusió a la recent decisió d’una jutgessa de Madrid de portar a judici el PP per la destrucció dels ordinadors de l’extresorer Luis Bárcenas.

Puigdemont va eludir, en canvi, els casos que afecten el seu partit de tota la vida: l’extinta Convergència, que va canviar el seu nom pel de PDeCAT per frenar el desgast per la corrupció. Centrat a denunciar la repressió de l’Estat (155, “presos polítics”) ni Puigdemont ni el seu equip semblen recordar les velles promeses convergents de fer més transparent la gestió pública. Evitar casos com el 3% o el cas Palau –tots dos sobre el pagament de comissions al partit a canvi d'obres– ja no és una prioritat. Ni tan sols quan s’està a punt de conèixer la sentència per l’espoli del Palau de la Música, que podria provar per primera vegada el finançament irregular de la formació nacionalista.

Qui sí que recorda el cas 3% –està en fase d’investigació, però acumula indicis sòlids contra figures tan potents com el diputat Germà Gordó– és Inés Arrimadas. Però la candidata de Ciutadans no desenvolupa el discurs, sinó que cita el 3% només com una raó més per posar fi al procés. La munició ja la tenia preparada a la recambra el primer dia de campanya i dispara diàriament. “Hem sentit coses com això d’‘Espanya ens roba’, aquesta frase maleïda que han utilitzat per tapar el que s’estava robant amb el tres, el quatre i el cinc per cent a Catalunya”.

Els rivals directes de Junts per Catalunya –al bloc independentista– i de Ciutadans –al constitucionalista– mantenen un silenci calculat. Esquerra Republicana no ha abordat el tema: la número dos de la candidatura, Marta Rovira, ha al·ludit a una “república sense corrupció”, mentre que Toni Castellà ha demanat a la gent “honesta” que abans votava Convergència que voti aquesta vegada a favor dels republicans. Les referències del PSC també són tangencials. El candidat a la presidència de la Generalitat, Miquel Iceta, diu que serà un president honest. “No perquè no roba, sinó perquè no enganyaré els catalans”.

Ningú fa bandera

Més a l’esquerra, la CUP i Catalunya en Comú-Podem tampoc han fet ara com ara bandera de la lluita contra la corrupció en els seus mítings, però són els dos partits que recullen al programa més propostes sobre aquesta qüestió. Els anticapitalistes advoquen per una “república amb corrupció zero” i plantegen incorporar el delicte d’enriquiment il·lícit –que existeix a França, però no a Espanya–; dotar de més recursos la policia i els jutges i fiscalitzar al mateix nivell els partits que les seves fundacions afins. La candidatura de Xavier Domènech, per la seva banda, planteja que les empreses amb condemnats per corrupció o amb sucursals en paradisos fiscals no puguin contractar amb l’Administració pública.

Gairebé tots els partits plantegen la necessitat de blindar els alertadors, de limitar els aforaments i de controlar millor les portes giratòries i les incompatibilitats d’alts càrrecs. Amb variants, la CUP, Podem, Ciutadans i ERC –aquest últim subratlla que sigui Antifrau la que assumeixi aquestes competències– coincideixen en aquests plantejaments.

Els més tímids amb la corrupció als seus programes electorals són el PSC, el PP i Junts per Catalunya. Els socialistes ni tan sols esmenten la paraula “corrupció” i parlen només de més “transparència” i “integritat” en la contractació pública i en l’Administració. També de manera genèrica, la candidatura que encapçala Puigdemont demana “enfortir els mecanismes” de prevenció i adoptar, en la futura república, els “estàndards més avançats” per arribar a la “tolerància zero”. Per la seva banda, el PP només es compromet a “un Govern net i lleial” i a no portar imputats a les seves llistes.

Dues comissions, però pocs avenços reals

El Parlament català ha debatut a fons sobre la corrupció en dues ocasions al llarg del procés. La primera va ser el 2015 en l'anomenada “comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscal”, que es va constituir després de la confessió de l'expresident Jordi Pujol que la seva família havia mantingut una herència oculta a Hisenda, durant més de 30 anys, a Andorra. A més del xou provocat per la presència de gairebé tots els membres de la família Pujol —la matriarca, Marta Ferrusola, va defensar que la seva família no té amb prou feines patrimoni—, la comissió no va servir massa per avançar en mesures contra la corrupció. Pujol va ser reprovat, el mateix que altres càrrecs polítics (Alicia Sánchez Camacho, Manuel Bustos o Jorge Fernández Díaz).

A l'abril del 2017 va concloure una segona comissió d'investigació, batejada en aquesta ocasió com a “comissió d'estudis de mesures contra la corrupció”, en la qual es va donar via lliure a gairebé 250 propostes per millorar la transparència i les bones pràctiques en l'administració. Entre altres recomanacions, la Cambra autònoma va demanar el desplegament de la llei de transparència, que es faciliti l'accés a la informació per part de la ciutadania, que es reforci el règim d'incompatibilitats, que no hi hagi candidats imputats en les llistes electorals o que es prohibeixin les donacions a les fundacions dels partits. Amb totes les energies del Govern català i dels partits posades en el referèndum de l'1 d'octubre —per impulsar-ho o per evitar-ho, segons els casos—, les propostes han quedat ara com ara en un calaix.

Palau, ITV i 3%: la corrupció que no cessa

Cas Palau. El cas Palau va arrencar l'estiu del 2009 amb l'escorcoll, per part dels Mossos d'Esquadra, del Palau de la Música. La Fiscalia havia descobert el desfalc de l'emblemàtica institució cultural catalana per part dels qui van ser fins llavors els seus dos màxims responsables: Fèlix Millet i la seva mà dreta, Jordi Montull. Tots dos van confessar parcialment els fets, encara que finalment es va descobrir que l'espoli ascendeix a més de 20 milions d'euros. La investigació no només va destapar que Millet i Montull van usar el Palau per sufragar les seves caríssimes despeses personals —inclosos viatges a llocs exòtics—, sinó que va revelar, també, el suposat finançament irregular de Convergència. Els documents, anotacions i, ja en el judici, la confessió de Millet, Montull i alguns empresaris van provar que el partit nacionalista havia rebut 6,6 milions d'euros en comissions il·legals de part de Ferrovial. La companyia camuflava els suborns com a donacions altruistes al Palau. A canvi, suposadament, va rebre l'adjudicació de grans obres públiques a Catalunya sota l'últim Govern de Jordi Pujol, com ara la construcció de la línia 9 del metro o de la Ciutat de la Justícia, l'espai en el qual, curiosament, es va celebrar el judici la passada primavera. El cas està pendent de sentència, que podria provar per primera vegada el finançament irregular de Convergència. L'extresorer Daniel Osácar és l'únic membre del partit processat i la fiscalia demana per a ell vuit anys de presó com a presumpte intermediari en el pagament de comissions. En el judici, Millet i Montull van confessar que les comissions eren del 3% i del 4% per obra pública adjudicada. I que ells es van prestar al joc a canvi de rebre'n una part.

Cas ITV. El cas de les ITV va esclatar el març del 2012 amb la detenció d'alts càrrecs de la Generalitat. La Fiscalia Anticorrupció investigava la presumpta trama de concursos sobre estacions d'inspecció tècnica de vehicles (ITV) a favor de determinades empreses. L'avenç de les investigacions va permetre comprovar que en la trama estava implicat Oriol Pujol, llavors secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Ja al juliol del 2012, un informe de l'Agència Tributària el va situar com a cap polític de la trama que, a més, pretenia fer negocis fraudulents en el sector de l'eficiència energètica. Pujol aportava la seva influència política a canvi d'afavorir les empreses de la trama. Segons la Fiscalia, Oriol Pujol va aprofitar la seva “doble condició” de president del grup parlamentari de CiU i de número dos de Convergència per col·locar un home de la seva absoluta confiança com a responsable de gestionar les ITV. Les intervencions telefòniques van permetre anar més enllà i van provar que Pujol va fer d'intermediari perquè un amic seu, Sergi Alsina, cobrés quantitats milionàries a canvi de negociar en les deslocalitzacions de Sony, Sharp i Yamaha. Pujol cobrava a través de la seva esposa, Anna Vidal, que emetia factures falses a Alsina per suposats treballs (inexistents, en realitat) d'assessorament. A l'estiu, Oriol Pujol va acceptar la seva responsabilitat en els fets i va assumir una condemna de dos anys i mig de presó, la meitat dels cinc que inicialment sol·licitava la Fiscalia.

Cas 3%. El cas 3% també va néixer com un assumpte relativament menor: el juny del 2014, ja en ple procés independentista, la Guàrdia Civil va detenir l'alcalde de Torredembarra (Tarragona), el convergent Daniel Masagué, per cobrar determinades quantitats de l'empresa Teyco a canvi d'adjudicacions. Però la labor dels investigadors aviat es va estendre i, escorcoll després d’escorcoll, van aconseguir provar l'existència d'una enorme xarxa de pagament de comissions que involucra, presumptament, alguns dels màxims responsables de Convergència. La causa encara s'investiga. Estan imputats, entre d’altres, dos extresorers de Convergència —el citat Osácar i el seu successor, Andreu Viloca—, el director general de Infraestructures.cat, Josep Antoni Rosell, i l'exgerent del partit, home de la màxima confiança de Mas i diputat Germà Gordó. Tots ells, junt amb diversos empresaris, són investigats pel pagament de comissions. Els empresaris feien donacions a dues fundacions afins al partit que, en realitat, encobrien el pagament de comissions. La Guàrdia Civil s'ha confiscat de documents en els quals es posa en relleu l'existència d'un percentatge (el 3%) sobre l'import d'adjudicació de les obres.

MÉS INFORMACIÓ