Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La importància dels que no van votar

Res fa suposar que el dia 22 estarem millor que ara. Falta capacitat de construcció en positiu

Poca afluència en un col·legi electoral de l'Hospitalet a les eleccions del 2015.
Poca afluència en un col·legi electoral de l'Hospitalet a les eleccions del 2015.

En el darrer sondeig del CIS, un 13% del total dels 3.000 catalans enquestats afirmen que no van anar a votar a les últimes eleccions autonòmiques del 27 de setembre del 2015. La seva opinió és summament rellevant ja que vuit de cada deu d’aquests abstencionistes afirmen que aniran a votar amb tota seguretat o molt probablement el proper 21 de desembre. La dada és important ja que, recordem, les passades eleccions presentades com a plebiscitàries van assolir un nivell de participació rècord en relació amb qualsevol de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades amb anterioritat. En efecte, si llavors van votar el 75% dels catalans amb dret a vot, les previsions situen aquest percentatge el 21D bastant per sobre del 80%. Recordem que estem en una campanya que se segueix amb gran expectació i que compte, a més, amb una cobertura inèdita en els mitjans de tota Espanya.

L’enquesta del CIS permet conèixer les opinions i possibles conductes d’aquest destacat grup d’abstencionistes. Veuen l’actual situació econòmica i política de Catalunya notablement pitjor que com la veuen el conjunt d’enquestats. Qualifiquen l’independentisme de “problema” de manera bastant més intensa que la resta i són, així mateix, considerablement més crítics amb la gestió de la Generalitat i de Puigdemont. Si bé un 40% del conjunt dels enquestats qualifica la gestió de Puigdemont de bona o molt bona, aquest percentatge cau fins al 17% entre els que no van votar el 2015. El 60% d’aquest col·lectiu ja té decidit el seu vot, i es decanten majoritàriament pels partits contraris a la independència. Només el 9% pensen votar opcions com JxCat, ERC o la CUP. En canvi, creuen que el més probable és que els partidaris de la independència guanyin les eleccions, la qual cosa sens dubte afavoreix ara la seva implicació. Quines són altres característiques d’aquest col·lectiu? La gran majoria no va néixer a Catalunya (dues de cada tres), i en la mateixa proporció tenen com a llengua materna el castellà. D’altra banda, els seus perfils d’edat o nivell d’estudis no són gaire diferents de la resta dels enquestats. Mentre que en el global un 50% es reconeixen en les expressions “només espanyol”, “més espanyol que català” o “tan espanyol com català”, entre els que no van votar el 2015 el percentatge és del 76%. Es defineixen majoritàriament en posicions d’esquerra (un 42%) o de centre (un 30%).

Què ens diu tot això amb relació al 21D? El que mostra és la sensació d’amenaça que, amb raó o sense, ha projectat la declaració unilateral d’independència de finals d’octubre sobre una part de l’electorat català que abans no s’havia sentit interessat pel “procés”. Una sensació d’amenaça que està mobilitzant fins i tot un sector que es va mostrar reticent a participar en les ja intenses eleccions del 27S del 2015. La capacitat d’acció demostrada per part del bloc independentista, ha tret de la passivitat i del silenci un gran nombre de persones que només ara pensen a votar més en clau negativa (impedir que guanyin) que en clau constructiva (certa dispersió de projectes alternatius). I ara, com més demostren els independentistes la solidesa de les seves posicions (vegeu Brussel·les), més poden generar la reacció contrària i, per tant, posar més en perill la seva victòria. Percentatges de vot que en altres circumstàncies (eleccions autonòmiques ordinàries) assegurarien un triomf còmode que permetria superar el 50% tant en escons com en vots, poden resultar ara totalment insuficients.

El més greu de tot això, és que aquest vot en contra, aquesta mobilització defensiva davant el que es percep com a amenaça, pot acabar legitimant la injustificable dinàmica autoritària i repressiva d’aquestes últimes setmanes. I res fa suposar que el dia 22 estarem millor que ara. Falta capacitat de construcció en positiu. Falta poder sortir d’aquest bucle en el qual allò que uns veuen com la solució de tot, altres ho veuen com una amenaça vital. S’ha volgut ignorar des de fa massa temps que el gran seguiment de les mobilitzacions sobiranistes no implicava automàticament unanimitat ni acord tàcit de la resta de la població. El desig d’independència o de reconeixement de la identitat nacional de Catalunya és tan legítim com desitjar el manteniment de l’status quo. L’error és tractar d’imposar una determinada posició als altres sense entendre que la pluralitat d’opinions i de desitjos no només és alguna cosa real i evident, sinó que és també alguna cosa que cal defensar i protegir.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.

MÉS INFORMACIÓ