Selecciona Edició
Connecta’t

El nas de l’Homar

El públic de Girona aplaudeix la radical versió de ‘Cyrano’ de Pau Miró i de l'actor

Lluís Homar, de Cyrano.
Lluís Homar, de Cyrano.

Del Cyrano de Lluís Homar i Pau Miró, estrenat aquest divendres al Teatre Municipal de Girona com una de les guindes finals del festival Temporada Alta i molt aplaudit, cal destacar, d'entrada, que la versió de l'actor i el director, recolzada en la nova traducció d'Albert Arribas, fa perfectament intel·ligible l'obra de Rostand malgrat oferir-se retallada i només amb cinc actors. Igual que succeïa a la Terra Baixa del mateix equip, la història, tot i el minimalisme del muntatge (i que en ocasions es troben a faltar els cadets de Gascunya), flueix i es fa perfectament comprensible, inclosa la complexa escena del setge d'Arras, on passen tantes coses.

La funció de l'estrena va trigar a escalfar-se. Homar, que s'enfronta a una quantitat de text veritablement acoquinadora, té molt ràpid dos dels monòlegs més coneguts, el de les diferents formes de dir que el seu nas és gran (i ho és!) i el duel rimat de l'Hotel de Bourgogne, i hi va arribar encara una mica fred; però a partir de l'escena de la balconada, esplèndida, amb l'actor mostrant una amplíssima gamma de registres, fent passar el públic magistralment del riure a l'emoció més profunda, la representació va créixer en intensitat. Aina Sánchez llueix especialment en aquesta escena, probablement el millor de l'espectacle, amb Cyrano i Christian de Neuvillette (Àlex Batllori) unint-se per conquerir Roxane (i els espectadors).

Homar i Miró han situat l'acció en un ambient de sala d'armes d'esgrima esportiva, amb les caretes, les armes i la pista component el decorat junt amb uns mòduls mòbils i una fila de seients. El de l'esgrima esportiva, amb les indumentàries blanques, allunya el muntatge d'una versió convencional de capa i espasa de l'obra –l'acostumada, ni més ni menys–, que és el que es pretenia, i en aquest sentit funciona. Cal destacar l'esforç que han fet els intèrprets per moure's i barallar-se com a veritables tiradors, la qual cosa, els asseguro, no és gens fàcil sense anys de pràctica. Homar fins i tot es permet fer una fletxa –un atac impetuós amb salt cap endavant– en un dels seus combats, i la fa bé. Algunes peces s'han arreglat per resultar més còmodes, afavoridores i vistoses: és sabut que la roba d'esgrima pot resultar molt àrdua de vestir.

Joan Anguera, que interpreta diversos interlocutors i confidents de Cyrano, com Ragenau, resulta una mica apagat en la seva difícil tasca. Albert Prat fa un comte De Guiche que passa de vilà a penedit i carrega també a les seves esquenes la reducció de personatges. Molt boniques i evocadores les cançons que ha creat per a l'obra Sílvia Pérez Cruz i que ella mateixa canta (gravada). La funció dura una hora i cinquanta minuts, no té descans i passa ràpid.

L'escena final, despullada i fosca, resulta molt commovedora, amb Homar caracteritzat com una barreja de clown i actor pirandellià. Quan es lleva el capell de llana que porta i que recorda, curiosament, el que utilitzava fa tants anys (1983) a Avís per a embarcacions petites, deixa veure al cap una ferida espantosa (la de la biga que li han llançat i que li provoca la mort). L'actor està enorme en aquesta última escena, on ho dona tot i, sens dubte, com resa la tornada de la coneguda cançó de l'italià Francesco Guccini Cirano: “Non perdona e tocca”. Estocada al cor. Hi haurà a qui no li agradi el gest de treure's el nas després de la seva última rèplica, quan ofereix la seva darrera raó, la seva “panache”, el seu estil, la seva dignitat. Però per descomptat és un notable cop d'efecte. El nas de l'Homar ja està al catàleg dels nassos de Cyrano, amb la del Flotats i la de l'Arquillué, i com al valent, orgullós i desmesurat poeta espadatxí ha d'acompanyar-lo, precedint-lo, esclar, a la glòria.