Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Una campanya surrealista

Hi ha poc espai per a un debat que recuperi el gran absent: la qüestió econòmica i social, la dinàmica dreta-esquerra

La manifestació de Brussel·les confirma el caràcter surrealista de la campanya electoral catalana. L'expressió és de Le Monde i reflecteix bé unes eleccions que emanen d'un esclat de màxima tensió d'un conflicte construït sobre desavinences ben ancorades en els inconscients col·lectius. Si els dos primers dies de campanya van tenir el seu epicentre a Madrid, al Tribunal Suprem, el tercer dia el focus d'atenció es va desplaçar a Brussel·les. Res que s’assembli a la normalitat que tant li agrada evocar al president Rajoy. En política democràtica la normalitat la defineixen les regles del joc compartides i és evident que en aquest cas venim d'una fallida d'aquest espai de reconeixement mutu.

Cada dia que passa és més evident que el malmetement psicològic de Puigdemont, que li va fer desistir de convocar eleccions el dijous 26 d'octubre, va ser l'última oportunitat de redreçar el camí. Era certament l'assumpció que el sobiranisme havia aconseguit el màxim que les seves forces permetien. Però la primera virtut del polític és saber fins a on pot arribar sense posar el seu projecte en risc de daltabaix. I anticipar-se perquè uns altres no li robin la iniciativa. El que Puigdemont no va voler reconèixer convocant eleccions ho va fer evident el principi de realitat quan la declaració unilateral d'independència es va esfumar a l'instant de ser pronunciada. I va entrar en marxa l'aparell coercitiu de l’Estat. I amb ell la dinàmica surrealista en la qual estem: amb unes eleccions convocades per procediment d'excepció, enmig d'un encadenat d'accions polítiques i judicials. Res que auguri que l'endemà s'entri en l'espai del que és raonable, entenent com a això la reconstrucció de la convivència per una via que no sigui la derrota i humiliació d'una part, que tantes veus mediàtiques i polítiques consideren exigible.

La massiva manifestació de Brussel·les deixa testimoni de la fortalesa del moviment independentista que, en temps en què el pensament il·lusori va per barris, alguns han donat tantes vegades per derrotat. La campanya surt del territori català i configura un espai triangular incorporant dos vèrtexs: Madrid i Brussel·les. És l'expressió d'una fantasia del sobiranisme: una articulació política que obre vies directes de relació amb Brussel·les sense passar per Madrid. Actes com el de dijous, a més d'atestar el caràcter irregular d'aquestes eleccions amb un president fugit del país i uns candidats a la presó, simplifiquen la campanya dels sobiranistes: convertint les eleccions en una afirmació enfront de la resposta de les institucions espanyoles, carreguen de subjectivitat la decisió del votant, però permeten passar de puntetes sobre els desacords entre els partits del bloc sobiranista, i deixen en segon pla la presentació d'un programa: com reprendre camí després d'haver-se estavellat contra el mur de l'Estat. Tot sembla indicar que aquest escenari beneficia de moment a Puigdemont, que està retallant distàncies amb Junqueras, però a l'hora d'exercir un vot tan emocional, què podrà més, la fabulació d'un exili o la realitat de la presó?

La campanya surrealista deixa poc espai per a un debat que recuperi el gran absent: la qüestió econòmica i social, la dinàmica dreta-esquerra. Encara que el constitucionalisme està escorat a la dreta i el sobiranisme a l'esquerra, hi ha diversitat de posicions en tots dos costats. No deixa de ser irònic que desplaçat l'eix referencial a l'identitari, la vella esquerra –el PSC avui anomenat Iceta– i la nova –els Comuns– es disputin la centralitat. I és simptomàtic que Inés Arrimadas i Marta Rovira demostressin davant Évole que no estaven al cas de les xifres d'atur. S'oblida amb massa facilitat que aquesta entelèquia anomenada pàtria sorgeix d'un espai format per ciutadans.

Queden deu dies que prometen més greuges que programes. Ens cansarem de sentir afirmacions preformatives per a l'endemà que la realitat posarà en evidència. Diu Dolores de Cospedal que aquestes eleccions han estat convocades perquè guanyin els constitucionalistes. I si no ho aconsegueixen? No valen? Més enllà de les fantasies i desitjos de cadascun cal contemplar una alta probabilitat que les urnes ens retornin a la normal anormalitat catalana. En tot cas, caldrà donar vacances al pensament il·lusori: ni ruptura unilateral, ni derrota del sobiranisme per aixafament legal. Es pressent difícil convertir el surrealisme de campanya en art del reconeixement mutu.