Selecciona Edició
Connecta’t
Llibres

Recuperant catòlics i burgesos

La dictadura no sabia què fer amb els dissidents que no fossin obrers o comunistes

Jaume Vicens Vives, un dels protagonistes del llibre.
Jaume Vicens Vives, un dels protagonistes del llibre.

El 1939, en finalitzar la Guerra Civil, la societat catalana dels anys republicans havia desaparegut completament. Les esquerres, a les presons o a l’exili; les dretes, que havien estat majoritàries debatent-se entre l’acomodament a la nova situació o el silenci més absolut, renunciant del tot a la seva pròpia història. Gairebé 40 anys després, hi hauria una segona constatació a fer: a la fi de la dictadura, sectors significatius del catolicisme i del catalanisme moderat estaven absolutament identificats amb la cultura antifranquista. Enmig, més de tres dècades en què l’oposició a la dictadura va tenir protagonistes diversos: òbviament, l’obrerisme i l’oposició esquerrana hi van tenir un paper decisiu. Però també és cert que el franquisme va patir a Catalunya una erosió continuada per les accions de sectors que el 1939 eren a la banda dels guanyadors, ja fos per convenciment, ja fos perquè la polarització de la guerra els hi havia empès.

SABOTATGE CONTRA FRANCO

Joan Safont

Angle Editorial

304 pàgines

18,90 euros.

Amb un títol força exagerat —Sabotatge contra Franco—, i un subtítol més ajustat —Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra—, Joan Safont (Mataró, 1984) posa en valor i reivindica un conjunt d’accions culturals i parapolítiques empreses al marge de la dictadura. Accions de diversa naturalesa, des de les que es cursen en la legalitat fins a les que són clandestines, passant per les més o menys tolerades. Certament, una cosa són articles publicats per Santiago Nadal o Néstor Luján en una revista legal com Destino, encara que en aquell moment Josep Pla afirmés que “tot article que per una o altra raó molesti el règim és un bon article”; i una altra ben diferent són les lliçons que oferien clandestinament Joan Sales i Raimon Galí, acabats d’arribar de l’exili, als joves del grup Torras i Bages, o una entrevista preparada amb tanta intencionalitat política com la de l’abat Escarré a Le Monde.

Sigui com sigui, la prosa àgil de Safont ha sabut capbussar-se en la bibliografia publicada per construir l’enfilall d’una quinzena de petits reportatges al voltant d’un moment concret, d’un grup o d’una persona, que van marcar episodis —com tota tria, sempre discutible— d’una vida social i cultural que es feia al marge de la dictadura. Sense una recerca específica, la lectura de nombroses monografies permet a l’autor situar sintèticament personatges com Fèlix Millet, l’abat Escarré, Josep Benet, Salvador Millet i Bel, Jordi Pujol, Albert Manent, Josep Maria Vilaseca o Pla, vist aquí d’una manera original com “el nus d’una teranyina de contactes”. Entre catòlics, burgesos i intel·lectuals, també es ressegueixen abundantment les accions de Jaume Vicens Vives —obsessionat pel “redreç de Catalunya”—, el Josep Vergés de Destino, Òmnium Cultural, els promotors de la cançó catalana o el Barça. A través d’aquesta heterogènia plèiade, Safont posa l’accent en “aquells sectors de la societat que el règim no preveia que podrien esdevenir focus d’oposició o bé els considerava com a teòrics aliats”. El 1939 els havien tornat fàbriques i esglésies, de manera que la seva fidelitat havia d’estar garantida. És cert que la dictadura posava el focus com a enemic principal en el moviment obrer i el comunisme, i no sabia gaire què fer amb altres formes de dissidència. Més encara, en realitat moltes vegades la dictadura no entenia alguns dissidents, singularment els catòlics. I encara menys li passava pel cap que alguns burgesos fessin operacions com ara finançar el president Tarradellas a l’exili, encara que en aquest cas fos per tenir ous en tots els cistells. No hi ha dubte que el tema és apassionant, tot i que el tractament a voltes sigui massa deutor de les versions dels interessats.