Selecciona Edició
Connecta’t
Llibres

Les cicatrius inexplicables

‘Els fills de Llacuna Park’ té una mil·limetrada poètica de l’observació de les sensacions

El barri del Guinardó de Barcelona.
El barri del Guinardó de Barcelona.

A la seva novel·la anterior, Olor de clor sota la roba, Maria Guasch (Begues, 1983) narrava el tedi de les vacances d’estiu. La protagonista, però, era una nena d’11 anys que s’enfrontava sense saber-ho a l’aventura de fer-se gran, i prenia consciència que hi havia unes realitats subterrànies que es movien i avançaven segons uns ritmes desconeguts: sense saber-ho, no s’avorria. Ara, a Els fills de Llacuna Park, en canvi, la protagonista i narradora és una dona de 32 anys, i el tedi ordinari ja no conté l’estímul de la revelació de cap secret. Aquí l’aventura és “trepitjar un territori bromós com els dels somnis”, “sòrdid i trist”, avançar i moure’s, “amb la indiferència que sentim davant les coses que ens són alienes”, enmig d’una inèrcia escortada de fets insignificants, de tensions estèrils, de fracassos ínfims. I, si s’atura a pensar i gosa mirar el futur immediat, no hi ha motius per a l’esperança i sí pel desencant: Clara Blai no està a l’atur perquè té una feina ocasional, una substitució com a professora en una presó de dones; viu amb el germà, la cunyada i el nebot en un pis del Guinardó; visita amb assiduïtat els pares; i té una forta desconfiança cap als grans sentiments, és incapaç de relacionar-se amb l’altra gent, no sap precisar si la seva vida és més falsa que incompleta, o al revés. No sap per què fa les coses, no sap per què diu coses, i no sap per què escolta tantes coses que no entén i que encara l’atrauen menys. És una estrangera de si mateixa.

ELS FILLS DE LLACUNA PARK

Les cicatrius inexplicables

Maria Guasch

L’Altra Editorial

184 pàgines.

18 euros.

Clara Blai, certament, a còpia de repetir que s’avorreix molt, encara s’avorreix més. Com passava a Olor de clor sota la roba, però, el lector desterra de la seva experiència qualsevol verb relacionat amb el desinterès o la peresa gràcies a la prosa reservada, dura, neta i lacònica de Guasch, com si hagués passat per una poda meticulosa per enlairar-se com un prodigi de contenció narrativa; a la seva habilitat per ometre episodis essencials, i concentrar en una frase, tot seguit, la insinuació d’un món perdut; a la respiració sensorial que travessa la novel·la de dalt a baix: no es perdin la descripció del paisatge desolador del Guinardó i de Canyars, el poble de la costa que l’autora s’inventa i que és on retorna la protagonista, a la recerca d’una adolescència que no li importa gens haver oblidat, a partir del moment que a la presó coincideix amb una reclusa amb qui havia compartit els anys d’institut. A partir d’un gest mínim —la mirada d’una desconeguda que resulta que no ho és—, una sensació opressiva d’irrealitat s’apodera de la protagonista, que cedeix al vertigen d’acostar-se a l’abisme del passat per descobrir com era ella abans de ser com és. Aleshores Els fills de Llacuna Park, que és el nom d’una urbanització construïda a recer dels excessos del boom immobiliari, obre les portes a l’aparició d’un món conegut i banal que des del primer moment adquireix un aire amenaçador i fantasmagòric, com si es resistís a subordinar-se a l’ordre racional. Més enllà de les preguntes sobre el present que l’acorrala, la protagonista també n’ha de respondre d’altres que provenen directament d’un passat que només havia viscut de lluny. No és la menys important esbrinar la fascinació que sentia per la família de la noia que ha acabat empresonada, pel germà mort a “l’època dura” de la droga, pel germà que abandona l’institut i es posa a treballar abans d’hora, per la mateixa reclusa, pel seu oncle, el constructor d’èxit que promociona Llacuna Park, l’amnèsia voluntària i la cicatriu inexplicable que li va deixar tot plegat. Potser la clau radica en la intuïció que “a una certa edat, el món es tornava més perillós. Era com si tots ho estiguessin esperant, com si t’ensumessin, els tarats, els viciosos, els aprofitats”.

Més que una novel·la d’argument nítid, Els fills de Llacuna Park és una novel·la composta segons una mil·limetrada poètica de l’observació de les sensacions i els ambients, dels misteris irresolubles de la condició humana. I així, doncs, no és d’estranyar que al final del llibre la protagonista recordi una novel·la de Georges Simenon, La neu era bruta. Tampoc ho és que Guasch, després de narrar la monotonia més ombrívola i els secrets més morbosos s’atreveixi a fer un gir radical i ofereixi al lector un final obert d’una lluminosa lleugeresa.