Selecciona Edició
Connecta’t

La ploranera del procés

Marta Rovira, candidata d'ERC, ha defensat amb llàgrimes i obstinació el camí de la independència

La ploranera del procés

“Ja va sent hora que una dona estigui al comandament, una dona que no es rendeix, amb una determinació i un convenciment inigualables, assenyada i audaç alhora, tossuda i obstinada, però també dialogant i pactista. Tots al seu costat. No la deixem mai sola. República té nom de dona”.

Heus aquí la cursi, hagiogràfica i ardorosa pregària que Junqueras va redactar a la seva cel·la monacal d’Estremera. Religiós, místic com és l’Oriol, es diria que Marta Rovira se li va fer verb per intermediació divina. I la va coronar de flors per ungirla com a candidata d'ERC a la presidència de la Generalitat en els comicis del 21 de desembre. És la gran favorita al càrrec. La revelació femenina d'un partit molt masculí, molt rural, bastant carlista. I la ploranera del procés, ja que Rovira ha vessat les llàgrimes en públic i en privat cada vegada que ha estat necessari resistir a les temptacions de la capitulació. El passatge més eloqüent va tenir lloc aquell traumàtic matí d'octubre en què Carles Puigdemont, aconsellat pel lehendakari Urkullu, havia decidit convocar les eleccions i neutralitzar la Declaració Unilateral d'Independència. Va aturar el plor de Marta Rovira. I van commoure les llagrimotes als aliats del PDeCAT, alguns dels quals van amenaçar de dimitir dels seus seients i sotmetre el president a l'oprobi del traïdor. Ho havia escrit Gabriel Rufián amb el seu inefable enginy tuiter: “155 monedes de plata eren el preu de Judes”.

Rovira havia reconduït el procés. I s'havia guanyat un paper de lideratge que fins llavors concentrava la personalitat omnímoda i omnívora d'Oriol Junqueras. Ingressava a la presó el summe pontífex d'ERC. S'obria la qüestió successòria a benefici de la millor propagandista de la independència, encara que l'homenatge dels seus camarades a la Constitució, la lleialtat a l'article 155 i l'apostasia del sobiranisme van requerir que Marta Rovira, conscient del desencantament de la seva feligresia, improvisés un estrafolari argument encobridor: els indepes acataven les consignes opressores de l’Estat espanyol per evitar una massacre.

Rebobinem: “El Govern preveia aquest escenari de violència amb l'entrada d'armes a Catalunya, morts als carrers, sang, ús de bales i no de pilotes de goma”. No existia el mínim indici d'una repressió així ni la mínima informació versemblant o contrastada sobre aquest tema, però la lideresa d’ERC necessitava humitejar amb les seves llàgrimes de cocodril voraç un recurs megalòman en la inèrcia desmesurada del victimisme. No ja per rectificar el desprestigi de la submissió a les eleccions imposades per Rajoy, sinó per redundar en l'èmfasi pacifista, gandhià, flower power que s'ha incorporat al tendre relat de l'altra galta.

Proliferen aquests dies els retrats a mesura de la canonització de Rovira, potser per ensabonar la nova matriarca del sistema clientelar. Ja havia fixat les línies mestres el diagnòstic carcerari de Junqueras —“assenyada, audaç…”—, però s'han adherit els mitjans del règim amb inusitada pietat i devoció, fins a l'extrem de suprimir de l'arbre genealògic la maledicció d'un avi matern que va ser alcalde de Sant Pere de Torelló en temps de Francisco Franco.

El forat negre bé pot emplenar-se amb altres antecedents de més revolada èpica. Un pare pencaire que va militar a Òmnium Cultural des de la majoria d'edat. I una mare abnegada “que feia classes de català en la clandestinitat”. L'anotació podia llegir-se fa uns dies al web d'Elnacional.cat —mitjà hegemònic del sobiranisme—, tot i que sorprenia encara més la conclusió de l'article: “Independentista de tota la vida, no es va fer convergent perquè li semblava que el pujolisme era vulgar. La dona catalana no havia tingut mai una oportunitat tan gran de cridar els seus mascles i d'enviar a la paperera de la història la cursileria de tants segles”.

És urgent apel·lar a l'asèpsia de la Viquipèdia com a remei a aquesta classe de rapsòdies. Recordar que Marta Rovira va néixer a Vic fa 40 anys, que es va llicenciar en Dret, i que va ingressar a Esquerra Republicana el 2005. Era el partit més arrelat en el Macondo de l'independentisme rural. Una Catalunya impol·luta i incontaminada, allunyada de les perversions de la capital, pròspera gràcies a la “indústria” del porc i militant en l'expressió agromilitar dels tractors. Del camp a la ciutat, Rovira s'ha esmerçat en un aspecte fràgil i una adhesió estètica al l’estil modernet. I ha trencat l'imperi de la testosterona a l'heteropatriarcat d’ERC —Carod Rovira, Ridao, Puigdercós…—, sobretot quan la campanya de Junqueras a les eleccions europees del 2011 va predisposar el seu rang de mare superiora de l'independentisme. Ja havia defensat la causa des de les sigles de l'Aliança Liure Europea (ALE), una mena de plataforma continental que oposa l'Europa dels pobles a l'Europa dels Estats. I que va permetre a Rovira foguejar-se a Brussel·les com a secretària general del 2008 al 2012, abans d'accedir a l'acta de diputada autonòmica en els comicis del 2012. Imposible sospitar llavors que es convertiria en l'hereva.

Està casada, té una filla i es reconeix lectora de Milan Kundera i de Bohumil Hrabal. També li atribueixen els seus hagiògrafs una devoció a la trama de la sèrie televisiva House of cards, potser premonitòria de les ambicions que li permeten aspirar al tron màxim de la nomenclatura catalana. Seria la primera dona presidenta de la Generalitat. I és probable que li disputi el títol a una altra, Inés Arrimadas, contrafigura de Rovira pels seus orígens impurs —va néixer a Jerez de la Frontera— i perquè la candidata de Ciutadans representa moltes de les coses que Rovira abomina: el liberalisme, la Unió Europea, el capitalisme, el sistema, la idiosincràsia urbanita i la refutació de l'edèn indígena on la ploranera del procés ha desplegat el seu mantell estelat.