Selecciona Edició
Connecta’t

L’últim poble català: “El procés ens queda lluny”

El Castell i Sant Rafel del Riu viuen com un únic municipi, però només els veïns d'un votaran el 21-D

El cartell que marca la sortida del Castell, a Catalunya, i l'entrada a la Comunitat Valenciana.
El cartell que marca la sortida del Castell, a Catalunya, i l'entrada a la Comunitat Valenciana.

María del Carmen Itarte afirma a una velocitat endimoniada que a l'amor mai li van importar les fronteres. Què hi fa que algú tracés una línia administrativa al llarg del riu Sénia. Què hi fa que això sigui el seu Castell natal, pedania d'Ulldecona (Tarragona), i allò —la dona assenyala amb el dit— Sant Rafel del Riu, municipi de Castelló on va néixer el seu marit. Què hi fa que aquí visquin a Catalunya i allà, a 93 passos, a la veïna Comunitat Valenciana. “Tant és, perquè aquí no distingim un poble d'un altre. Les famílies estem barrejades. Funcionem com una única localitat”, sentencia la botiguera, de 58 anys.

El Castell és un modest conjunt de cases baixes on resideixen uns 150 habitants. A aquest enclavament de la comarca del Montsià, a 110 quilòmetres de la capital, s'arriba després de recórrer una carretera provincial entre camps de tarongers. Als seus carrers deserts només s'albira un bar i un comerç. Destaca una vella torreta en la qual una placa, situada sobre l'única bústia de correus, recorda la “inauguració de la xarxa de distribució domiciliària d'aigua potable”. Era l'agost del 1976, subratlla la ressenya, a l'avinguda de Catalunya, que condueix fins al pont que creua el Sénia i l'uneix amb Sant Rafel del Riu. S'hi passa sense sortir del nucli urbà.

Perquè en aquest enclavament, si no existissin cartells que indiquessin que es deixa una comunitat per entrar a una altra, el visitant pensaria que continua al mateix poble. Les dues localitats estan enganxades. “Juntíssimes”, insisteix Itarte. I així viuen. Els veïns van a Sant Rafel a la piscina, a l'església, a la gasolinera... “Per descomptat, si aquí col·loquen una frontera, serà bastant enutjós tot”, ironitza Lander García, de 21 anys, sobre les suposades conseqüències de la independència de Catalunya. Un debat que, en plena campanya, es va avivar després que el secessionisme plantegés aquests comicis com a “plebiscitaris”. Una altra vegada.

L'entrada a El Castell, on s'observen, juntes, diverses cases del municipi tarragoní i de Sant Rafel del Riu. ampliar foto
L'entrada a El Castell, on s'observen, juntes, diverses cases del municipi tarragoní i de Sant Rafel del Riu.

“No penso permetre que als meus pares, als meus germans i als meus nebots, que viuen a Andalusia, els demanin el passaport per venir a veure'm”, repeteix Inés Arrimadas (Ciutadans). Un argument al qual s'enfronten des de la distància en altres punts de la comunitat. Però les conseqüències del qual miren de cara al Castell, que depèn administrativament d'Ulldecona, on els independentistes van treure el 55% dels vots en les autonòmiques del 2015. Aquí es posaria una duana o el pas seria com amb França? “Cadascun té la seva ideologia, però nosaltres l'única cosa que volem és treballar i que tot vagi bé”, respon Itarte. “La veritat, ens queda molt lluny el procés”, sentencia García, cambrer del Gallec, on castellà i català s'alternen als cartells de les parets i en les converses dels clients, mentre a la televisió es posa TVE.

En aquesta pedania no ha aterrat la plaga de banderes que inunda Catalunya i la resta del país. Una única estelada llueix, enrotllada pel vent, en una casa del Castell. I resulta complicat trobar banderes espanyoles a Sant Rafel, de 500 habitants. Només una pintada de "Catalonia is not Spain" —al costat castellonenc— i diversos adhesius de les joventuts d'ERC per al referèndum il·legal amb la paraula Sí —al tarragoní— trenquen un paisatge desert de consignes electorals.

Una pintada de 'Catalonia is not Spain', al carrer d'entrada a Sant Rafel del Riu (Castelló). ampliar foto
Una pintada de 'Catalonia is not Spain', al carrer d'entrada a Sant Rafel del Riu (Castelló).

“Es parla del procés, però no gaire”, explica María del Carmen Sanz, de 64 anys. Mentre els seus nets juguen a la pista esportiva del Castell, aquesta oriünda de Barcelona i empadronada a Sant Rafel destaca com els veïns han conviscut durant els últims mesos “sense tensions i enfrontaments”. “En certa manera, també s'evita el tema. L'1 d'octubre, per exemple, jo vaig fer un comentari en una botiga lamentant les càrregues policials i una persona em va respondre: ‘Doncs que no haguessin anat a votar”, relata la dona. “No s'ha produït cap aldarull, ni situació límit. Al poble hem viscut els esdeveniments d'aquests mesos amb summe respecte”, continua l'alcalde del municipi castellonenc, Domingo Giner (PP), exemple també dels llaços que uneixen aquestes dues ribes del Sénia. La seva dona és del Castell.

L'Ajuntament d'Ulldecona, del PSC, admet que “la proximitat de les dues poblacions ha provocat que entre els habitants hi hagi certa identificació”. “Però a nosaltres ens enterren als Valentins [una altra pedania catalana] i als de Sant Rafel al seu cementiri”, matisa Itarte. La mort és el poc que separa l'últim poble de Catalunya i el primer de la resta d'Espanya.