Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Benvingut, senyor Rijkaard

L'exentrenador del Barça va tornar dissabte passat de visita al Camp Nou amb la mateixa discreció i també amb la mateixa humanitat amb què va arribar l’any 2003

L'holandès Frank Rijkaard al partit del Barça i el Celta.
L'holandès Frank Rijkaard al partit del Barça i el Celta. EFE

Frank Rijkaard va tornar dissabte passat de visita al Camp Nou amb la mateixa discreció i també amb la mateixa humanitat amb què va arribar l’any 2003, conscient que era l’entrenador després que el Barça no hagués pogut fitxar Ronald Koeman. Mai no es va donar importància, com si no hagués guanyat res —ni jugant ni entrenant— i no fos holandès, compatriota de figures que es miraven molt més el melic, poques de la categoria de Johan Cruyff o Louis van Gaal.

Va actuar sempre amb tanta senzillesa, elegància i sentit institucional, respectuós amb l’organigrama del club, que sempre es va elogiar més la seva personalitat que la seva categoria professional, com si hagués estat de passada pel Barça. La maledicència assegurava que Rijkaard feia el que li deia Cruyff, com ara fitxar Davids per fer triomfar Ronaldinho, i que qui manava de veritat al club era el director esportiu Txiki Begiristain, home de confiança de Johan.

Rijkaard deixava que els crítics diguessin la seva des de la tribuna de premsa i convidava els periodistes que feien la feina de camp al seu despatx del Camp Nou. Amb una mica de sort, et somreia, et tocava l’espatlla, et donava la ma, feia una broma i et convidava a una cigarreta del seu paquet de Baryclass. Rijkaard atenia tothom i sabia escoltar, especialment els jugadors més egoistes, als quals deixava esbravar-se sense condicions; era tan educat que no semblava sentir-se mai incomodat.

El periodista Simon Kuper va escriure a EL PAÍS, quan Rijkaard va arribar a Barcelona: “Tal vegada no sigui un gran entrenador, però com a mínim és un gran home. És l’entrenador amb la intel·ligència social més gran de tots. És demòcrata, observador i respectuós, cosa que contribuirà molt a la bona reputació del Barça”. I afegia Kuper que Rijkaard podia semblar avorrit a les rodes de premsa, quan en realitat tranquil·litzava la gent, com si fos un mestre o un assistent. “És una persona divertida”.

Tenia un punt italià en la manera de parlar i vestir que encara el feia més guapo i senyor. Ripeto, li dèiem. Hi haurà qui li retregui que va escopir a Voller, i també que va donar un cop de puny a la banqueta de Montjuïc després que Tamudo marqués un gol al Barça. Tant li fa, no conec cap senyor de debò que no tingui un punt de mala llet, millor si és visible que amagat. Alguns aficionats culers li retreuen precisament que no tragués el geni contra Ronaldinho quan el brasiler es va apotolar.

Rijkaard considerava que no podia retreure res al jugador que havia canviat l’humor i la vida del Barça, de la mateixa manera que el president Joan Laporta mai no va fer fora l’entrenador holandès perquè entenia que havia estat decisiu en la vertebració d’aquell equip que va conquerir París i va fer dir a Puyal al Bernabéu, després del 0-3: “És el que em faltava veure… Ara ja em puc morir”. Rijkaard va fer feliç Ronaldinho, va fer debutar Messi, va trobar el lloc al camp per a Xavi i va fer gran Valdés.

No va ser un entrenador qualsevol, menyspreat pels que deien que el bo era el seu ajudant Ten Cate i prescindible segons futbolers com el vicepresident Sandro Rosell, que volia portar Luiz Felipe Scolari després d’una etapa interina dirigida per Pere Gratacós. A l’època de Rijkaard es va parlar d’autocomplaença, i molts es van enrabiar perquè van entendre que s’haurien pogut guanyar més lligues i alguna Copa d’Europa més si l’entrenador hagués estat més exigent amb una plantilla atiada per Eto’o.

El final va tacar una obra futbolística que anava més enllà del somriure de Ronaldinho. Rijkaard no només va ser pacient, sinó que va intervenir molt al camp quan va incorporar la pressió alta i un mig centre defensiu (Márquez o Edmilson) que donava llibertat creativa als interiors en un equip pragmàtic, a vegades mig italià i mig holandès, com el mateix Rijkaard. El que passa és que no va presumir mai de res, ni d’haver guanyat la Champions de París, i si ho hagués fet se li hauria retret la suplència d’Iniesta.

No li agrada parlar d’ell; per això dissabte no es va passejar per la llotja ni per la sala de premsa, sinó que es va deixar entrevistar per Barça TV per recordar: “Messi és com un Déu per als nens”. Rijkaard va seure a tribuna amb el seu fill, igual que un espectador més, i es va esperar a l’endemà per fer-se una fotografia familiar amb el 10. Talment com si mai no hagués entrenat el Barça. I el que és més greu: com si al barcelonisme ja li anés bé: “Mira, tu, el Rijkaard!”. I tothom es queda tan panxo.