Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Com ha de ser qui presideixi Catalunya

Cal un senyal fort i clar que faci tornar les empreses i recuperar la confiança i el prestigi deteriorats; aquest senyal ha de ser la personalitat mateixa del president, la seva capacitat de diàleg i d’empatia

Tothom està d'acord, des de Madrid fins a Brussel·les, que ens trobem davant d'una elecció històrica, la més important potser de la nostra història i de la història de la democràcia espanyola però, en tot cas, tant com la que va donar la presidència a Jordi Pujol l'any 1980. Som davant d'una autèntica cruïlla política que pot dibuixar el futur per un grapat d'anys o empantanegar-nos del tot si surt un parlament fragmentat i sense capacitat de produir un executiu estable i eficaç.

Encara que sempre es voten partits, en aquest cas comptarà especialment la personalitat dels qui puguin aspirar a la presidència; el seu caràcter, la força personal, la intel·ligència, la capacitat de comunicar i l'empatia. Mala cosa si un candidat té els vots però després no té les virtuts. La personalitat pot ser determinant en un moment de tanta incertesa. Si mai és bo, com recentment hem comprovat, que un president no tingui autoritat, sigui dubitatiu i insegur, i estigui ple de complexos i prejudicis, ara tot això comptarà encara molt més.

A més de les virtuts del caràcter, qui sigui elegit ha de ser algú que aspiri i se senti a si mateix com a president de tots els catalans. Que no sigui, sobretot, un president de la meitat dels catalans contra l'altra meitat, dels independentistes contra els no independentistes o viceversa. Sabent d'on venim, que és de la màxima divisió entre catalans coneguda per les actuals generacions, ha de ser un president que sàpiga unir en lloc de dividir i separar. I, per tant, conciliador i dialogant, amb la recuperació del bon clima i de la convivència com a punt fonamental de la seva agenda.

D'aquesta actitud es dedueix que ha de ser conciliador i dialogant sobretot amb el conjunt dels espanyols. Dels que se senten espanyols dins de Catalunya, que són molts, i dels que ho són fora de Catalunya, que són encara molts més. I no només amb els ciutadans i amb la societat, sinó també amb les institucions, totes, inclòs el Govern central i, lògicament, amb la Corona. Un president, per tant, capaç d'iniciar de nou des de Barcelona la gran conversa catalana i espanyola que no hauríem d'haver abandonat mai, per tal de recuperar la capacitat de consens i de pacte que sempre ens ha portat als camins més interessants, per efectius i per fructífers.

Dialogant i conciliador no vol dir que hagi de transigir amb els que no compleixen o no volen complir la llei. Cal un president que compleixi i faci complir les lleis, amb les lliçons del Sis d'Octubre de 1934, que ara són també les del Vint-i-set d'Octubre del 2017, molt ben apreses. Ja sabem, l'autoritat de l'Estat a Catalunya no pot vulnerar la legalitat ni l'autoritat de l'Estat a Catalunya, ja que és la seva pròpia: és un acte inconstitucional de deslleialtat i també és un suïcidi, que destrueix l'edifici sobre el qual Catalunya ha aconseguit avançar i créixer. Això exclou tot mètode unilateralista, les línies vermelles, les condicions irrenunciables i els terminis peremptoris. Res de jugar amb els límits de la legalitat. Necessitem un president lleial a la Constitució i que demani lleialtat a tots respecte l'Estatut de Catalunya; que no oposi legalitat i legitimitat, ni contraposi democràcia amb institucions representatives, ni la Generalitat amb l'Estat, perquè la institució catalana també és Estat.

Cal també que sigui profunda i honestament europeista, no només d'oportunitat; actiu militant a favor de la unió cada vegada més estreta dels pobles i dels ciutadans europeus, com a resultat també de la seva militància activa a favor de la unió cada vegada més estreta dels pobles i dels ciutadans d'Espanya. La seva presidència ha de donar un senyal molt fort i molt clar a tots, catalans, espanyols i europeus sobre el futur de Catalunya dins d'Espanya i dins d'Europa. Ha de donar-la als mercats, inversors i institucions internacionals, perquè tornin les empreses, els congressos i els projectes que estan fugint esparverats. Aquest president ha de ser ell mateix, tant per la seva personalitat, el seu caràcter i les seves idees, com pel seu programa de reconciliació i de recuperació, aquest senyal de redreçament i d'esperança que necessitem.

També ha de ser algú amb un gran sentit institucional, conscient de la responsabilitat que té la presidència catalana en la continuïtat des de la Segona República, i especialment en els seus prolegòmens de la Mancomunitat, quan van establir-se les bases del catalanisme actual. Un president –o presidenta- catalanista, que defensi la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana dins l'Espanya plural dibuixada des de fa més de cent anys amb les primeres passes del catalanisme polític per Valentí Almirall. La presidència de la Generalitat no s'entén sense el catalanisme. De fet, és una institució filla del catalanisme històric, de manera que malament es podria imaginar un president que s'instal·lés d'esquena o en contra de les idees del catalanisme.

El seu catalanisme ha de ser profund i autèntic però possibilista, plural i transversal, capaç d'incloure a tots i fer-se fins i tot ideologia de fraternitat i de participació en la vida política i en la governança d'Espanya, com ha succeït tantes vegades en les etapes més fructíferes d'aquesta ideologia nacional ja centenària. Un catalanisme obert, amistós i europeista que ha d'eliminar qualsevol perjudici antiespanyol i abandonar estereotips, tòpics, i fabricacions pseudohistòriques que presenten als catalans, els seus interessos, el seu caràcter, la seva cultura i la seva llengua, com a adversaris consubstancials de la resta d'Espanya.

A un president catalanista caldrà exigir-li que lluiti amb totes les seves forces per a consolidar i modernitzar, millorar i ampliar l'autogovern dels catalans tant com sigui necessari i possible, sempre dins el marc constitucional espanyol, sempre en diàleg amb el conjunt de les forces polítiques i de les institucions catalanes i espanyoles. Des d'un catalanisme solidari, és clar, ben lluny de l'avarícia fiscal que caracteritza els lliguistes italians i que conté en el seu si el germen de descomposició europea. Tampoc ha de demanar privilegis, com ja va saber fer el catalanisme en dues ocasions anteriors, amb la Segona República i amb la Constitució de 1978, sinó que ha d'estar disposat a compartir amb totes les altres autonomies que ho desitgin aquest afany d'autogovern que caracteritza els Estats compostos, entre els quals Espanya ha estat i ha de tornar a ser un cas modèlic.

Si atenem només a les preferències partidistes que dibuixen les enquestes es fa difícil imaginar que aquest president ideal tingui possibilitats de fer-se realitat. Però les enquestes també ens donen dades respecte als desitjos dels catalans d'acord amb aquest retrat ideològic. El sondeig de Metroscopia de dilluns passat per a EL PAÍS detectava que un 80 per cent dels catalans s'expressa a favor d'una coalició de govern que privilegiï el restabliment de la convivència i un 75 per cent que busqui una solució negociada entre Madrid i Barcelona. Ara només cal que la campanya electoral serveixi perquè aquests sentiments difusos aconsegueixin trobar, gràcies al vot, aquest president de la convivència i de la confiança.