Selecciona Edició
Connecta’t

Estats a la desesperada/ estats agonitzants

D’aquí a 30 anys potser interpretarem la tensió actual entre Catalunya i Espanya no com un conflicte estatal, sinó en termes de la incapacitat del vell Estat espanyol i de la impossibilitat d’un eventual Estat català

Una estelada amb el 155 en una protesta contra la independència a Barcelona.
Una estelada amb el 155 en una protesta contra la independència a Barcelona. AFP

És possible que allò que avui ens sembla dramàtic i transcendent s’acabi esfumant dels llibres d’història. O bé que una realitat que avui identifiquem amb nitidesa, es transformi i adopti una nova aparença en el futur. Per tant, pot resultar esclaridor anticipar com observarem i analitzarem el nostre intens panorama polític actual d’aquí a, posem per cas, 30 anys. Es tracta d’un exercici impossible de resoldre, però pel simple fet d’intentar-ho ja emergeixen discursos menys esbiaixats i una mica més racionals.

Un exercici que consisteix a respirar profundament, evitar el Twitter i les tertúlies, centrar-se en categories analítiques, oblidar la intensitat de les picabaralles més recents i buscar una perspectiva llunyana des d’on es pugui llegir, més que relatar, la nostra actual situació política. I des d’aquesta perspectiva distant podrem observar, entre moltes altres coses, la manifestació empírica d’allò que ja apareixia en molts textos teòrics dels anys noranta: la crisi de l’estat nació. Seguint el rastre d’aquesta literatura, d’aquí a 30 anys potser interpretarem la tensió actual entre Catalunya i Espanya no com un conflicte estatal, sinó en termes de la incapacitat del vell Estat espanyol i de la impossibilitat d’un eventual Estat català.

Va ser durant els anys noranta quan va començar a proliferar una interessant literatura acadèmica que es referia al buidatge de l’estat, a l’estat com a concepte zombi, al desbordament d’uns estats que es veien superats –perforats, deien alguns– tant per una globalització imparable com per un increment del localisme. Durant el període Delors, fins i tot semblava que a la Unió Europea es popularitzava la idea d’una Europa de les regions o de les ciutats. Entre l’auge europeu i la importància de la proximitat, l’estat apareixia tenallat i condemnat a un inevitable declivi. Encara que els arguments eren sòlids, la veritat és que l’estat ha aconseguit sobreviure. Potser de manera agònica, defensant-se a la desesperada.

En la nostra dramàtica immediatesa política estem presenciant la batalla entre un Estat espanyol que intenta mantenir-se i un Estat català que intenta emergir. I tots dos estan fracassant. Entenc que aquesta afirmació pugui semblar contraintuïtiva i que serà oportunament refutada tant per aquells que interpreten el 155 com un retorn a la normalitat com per aquells que, després de la violència institucional de l’1-O, es mostren convençuts que res no tornarà a ser com abans. Tot i això, utilitzant certa distància acadèmica, m’atreveixo a discrepar de totes dues opinions. D’una banda, l’Estat espanyol ha utilitzat allò que el defineix com a estat (l’imperi de la llei i el monopoli de la violència legítima) per imposar l’ordre, tot i que probablement comprovarem com, al segle XXI, aquestes invocacions a una versió hobbesiana de l’estat ni convencen ni són efectives. Ho sabem prou bé els que vivim a Catalunya. Per la seva banda, els independentistes catalans invoquen un difús dret a decidir per crear un nou estat, però no troben les palanques adequades ni per construir les seves estructures bàsiques, ni per aconseguir els imprescindibles reconeixements internacionals, ni tampoc per articular els amplis consensos socials que exigeix un pas d’aquesta magnitud.

L’Estat espanyol es mostra, doncs, com un artefacte polític d’uns altres temps i la meva previsió és que, si no fa un canvi de rumb radical, no serà capaç de resoldre la crisi actual; mentre que el proclamat però no implementat Estat català es mostra com un Quixot lluitant contra els molins de vent. Tots dos seguiran resistint agònicament, deixant anar les urpes i generant una notable inestabilitat; però d’aquí a 30 anys aquestes convulsions potser només seran percebudes com les dificultats d’un estat moribund. Pot ser que els politòlegs que defensaven el declivi de l’estat, trobin en Espanya i en Catalunya una de les primeres mostres de la seva obsolescència.

De moment, tant l’existent Estat espanyol com el proclamat Estat català troben amplis suports populars per seguir plantant cara. No obstant això, es tracta d’uns suports que depenen de promeses impossibles de complir, d’assegurar una protecció i unes garanties de progrés i benestar que ja no són a les seves mans. Potser d’aquí a 30 anys ja sabrem que els estats no tenen futur, i que van començar a enfonsar-se a Espanya i a Catalunya. Potser els llibres d’història del futur no puguin explicar qui va guanyar la batalla, sinó com es va administrar la doble derrota. La derrota d’uns estats que es resisteixen a desaparèixer, mentre d’altres es mostren incapaços de néixer.

 Quim Brugué és professor de la Universitat de Barcelona