Selecciona Edició
Connecta’t

Les bases ‘indepes’ es miren al mirall

Votants de partits secessionistes reproven l’estratègia del Govern, però segueixen apostant per la ruptura

Concert per demanar la llibertat dels 'presos polítics', aquest diumenge.
Concert per demanar la llibertat dels 'presos polítics', aquest diumenge.

La impossible independència de Catalunya ha provocat la frustració de bona part de la ciutadania que defensa la secessió, tant pel fons com per la forma amb què es va produir la declaració del 27 d’octubre i la impossibilitat d’instaurar la república. EL PAÍS ha parlat amb set votants d’aquests partits que, malgrat el que va passar, defensen la ruptura, però que no amaguen la seva crítica per la manca d’explicacions entre el que es va prometre i el que finalment va succeir. Les seves reflexions il·lustren el que pensen les bases de l’independentisme: el Govern destituït segueix sent “l’únic legítim” i Catalunya ha de trencar amb Espanya, però tampoc no ha de sorprendre que el Govern de Mariano Rajoy hagi intervingut l’autonomia amb l’article 155 de la Constitució.

“Em sento decebuda. Ens van vendre un caramel, que seria molt fàcil i, com que ja vaig viure la dictadura, sabia que no seria així”, explica Montse Planas, de 57 anys. No es considera independentista però diu que el 2015 va votar per la secessió i que ho tornarà a fer el 21 de desembre. En aquesta mateixa línia, Xavi Narro, escriptor de 35 anys, retreu el caràcter “paternalista” dels líders independentistes. “Ens van demanar que confiéssim en ells cegament i per això ens haurien d’haver donat més explicacions”, opina. Al seu parer, la societat “no estava preparada per a escenaris com el de l’1 d’octubre”, el dia del referèndum en què es van produir les càrregues policials a les portes de nombrosos col·legis electorals.

“Puigdemont no tenia una altra alternativa que proclamar la independència. Si hagués convocat eleccions hauria decebut molta gent i ens hauria perjudicat”, comenta Núria Ruiz, comptable, de 56 anys, en el que sembla la raó de fons que va portar el president a creuar la línia vermella: respondre a bona part dels seus votants. Ruiz i Planas expliquen sense embuts que no van sentir cap alegria el 27 d’octubre. “No ho vaig celebrar perquè veia que teníem el 155 al damunt i m’hauria agradat que tot hagués estat diferent, però no va poder ser”, diu la primera. “Vaig sentir decepció. L’estàvem celebrant però veia que alguna cosa passava”, explica la segona.

Javier Vallejo és un altre independentista recent. Es declara convençut que Puigdemont anava a convocar eleccions, encara que al final es tirés enrere. Malgrat això, l’hi disculpa. La pedagoga Teia Álvarez, de 36 anys, es mostra més comprensiva davant la manca d’explicacions. “L’estratègia només la saben quatre, i almenys que Puigdemont faci el seu treball, encara que sigui des de Brussel·les, perquè ja tenim prou consellers a la presó”, assegura.

Pau és un dinamitzador cultural de 28 anys i pertany als anomenats CDR, sigles amb què es coneixen els Comitès de Defensa del Referèndum i després de la República, situats en l’entorn de la CUP. No vol donar el seu cognom, assegura que sempre ha estat independentista i diu que sent “respecte” per la fugida de Puigdemont. “Amb escenaris de repressió extrema es prenen decisions que intenten ser les millors i donar una resposta digna a la situació”, raona.

Al seu parer, era “inevitable” la proclamació de la independència, però coincideix que no s’ha explicat a la població què va passar realment durant les hores prèvies i posteriors al 27 d’octubre. “Passen moltes coses en els despatxos i no tenim ni idea de què ocorre, és una crítica que hauríem de fer a la política en general”. En termes semblants s’expressa Joana Gràcia, administrativa de 67 anys. “Em va semblar tot molt estrany perquè no teníem informació, però després ho he acabat d’entendre”, raona, encara que en no vol donar més detalls.

Els entrevistats coincideixen que l’independentisme no ha de recular i insisteixen que confien que Europa reconeixerà una victòria electoral, si es produís el 21 de desembre, un mantra que el secessionisme ja va emprar abans del 27 d’octubre i que després es va demostrar que era equivocat. “Ha de continuar el procés, però deixant enrere les pantalles passades. Ja hem vist que la independència no es pot declarar com s’ha fet, però Europa ha de veure que no és un suflé, que estem millor que abans”, diu Xavi Narro.

Joana Gràcia hi confia menys. “L’independentisme ha de consolidar-se perquè ho reconeguin a Europa. Si guanya les eleccions, a la resta d’Espanya no li quedarà més remei que assumir-ho i Europa haurà de fer d’àrbitre”, vaticina. “El Govern va pecar d’ingenu i va creure que Europa els recolzaria. Si es repeteix la majoria independentista, Europa hauria de canviar”, comenta Núria Ruiz. Diversos dels entrevistats coincideixen també en assumir un altre argument molt gastat aquests mesos i que tampoc ha funcionat per a la causa secessionista: la necessitat d’internacionalitzar el conflicte, primer, amb la fugida de Puigdemont, i després, amb una victòria electoral.