Selecciona Edició
Connecta’t
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets

El 155 no és un article, sinó dos

Eina per convocar les eleccions o primer pas de la contra reforma autonòmica

Mariano Rajoy a Mataró.
Mariano Rajoy a Mataró. EFE

O dit d'una altra manera, pot llegir-se de dues maneres diferents i fins i tot contraposades. Per a uns, mer instrument, pràctic i senzill, en mans del govern per desactivar la proclamació de la república catalana el 27 d'octubre. Per a altres, una intervenció inicial de l'autogovern català i primer pas en la contrareforma de l'Estat de les autonomies.

Es llegeixi com es llegeixi, des de fa un mes estan suspesos els dos poders, executiu i legislatiu de la Catalunya autogovernada, però cap competència s'ha vist afectada i l'administració central de l'Estat amb prou feines ha intervingut en el funcionament de l'administració autonòmica. Un cop s'hagi obtingut l'efecte que es buscava amb l'aplicació, és a dir, celebrades les eleccions el 21-D i constituït el Parlament, el 155 deixarà de tenir efecte.

És cert que, aplicat una vegada, pot aplicar-se tantes com calgui. El mecanisme de salvaguarda constitucional davant d'actuacions inconstitucionals de les autonomies ha quedat desprecintat i la seva mera existència com a eina experimentada és en si mateixa dissuasòria respecte a futures vulneracions de la carta magna. Des d'aquest punt de vista no hi ha res a témer del resultat electoral: sigui quin sigui el color del govern que es formi haurà d'atenir al respecte del marc constitucional, 155 inclòs.

Aquesta és una versió efímera i suau del 155 que contrasta amb la versió dura i llarga en la qual molts s'havien instal·lat en els seus desitjos o en els seus temors. Encara que havia d'acabar amb unes eleccions sense data, la força del 155 llarg era a la intervenció de l'autonomia, per destituir el Govern, tancar o neutralitzar el parlament i purgar l'administració, especialment les finances, el sistema escolar i els mitjans de comunicació públics .

Si els desitjos recentralitzadors no s'han vist complerts, la propaganda independentista s'ha encarregat d'amplificar els temors. De moment els esforços per oferir un balanç catastròfic, amb una administració paralitzada i les inversions congelades han resultat escassament creïbles. Cal entrar en detalls, sovint menors, per fonamentar la idea que el 155 està produint desperfectes irreparables. O cal empaquetar, com si fos tot el mateix, el conjunt de les mesures preses davant del projecte independentista, com va ser la prèvia intervenció de les finances de la Generalitat, les actuacions de la judicatura i de la fiscalia o ara les decisions de la junta electoral davant les demandes de neutralitat de les institucions i els mitjans públics.

L'objectiu de la intervenció aprovada pel Senat a proposta del Govern era acabar amb el procés independentista i fer-ho mitjançant unes eleccions, de manera que tot el que contribuís a les dues coses entrava dins del previsible i fins i tot raonable. No ho és, en canvi, aprofitar la circumstància per tornar a instàncies d'un jutge de primera instància les peces del Museu de Lleida a Sixena. No tan sols no serveix per acabar amb el procés sinó que contribueix a alimentar-lo i si té alguna cosa a veure amb les eleccions serà amb les generals, no amb les catalanes, pel que fa a les expectatives de vot del PP a l'Aragó.

Les dues versions del 155 tenen a veure també amb les eleccions i els programes. En el radicalisme independentista trobem als qui rebutgen l'aplicació de l'article i volen seguir amb la república nonata com si en realitat hagués nascut. En una certa prudència també indepe hi ha els que l’accepten, ja sigui per imperatiu legal, com és el cas dels imputats, ja sigui per imperatiu de realisme polític, i aspiren fins i tot a guanyar unes eleccions del 155 encara que les qualifiquin d'il·legítimes.

Els dos grups exigeixen l'aixecament del 155 com si algú hagués proposat la seva aplicació perpètua, però en realitat el que fan és convertir-lo en un fetitxe, que els serveix per seguir dividint el camp de joc segons la regla populista a l'ús. El bloc del 155 o el tripartit del 155 és l'espantall que serveix per mantenir la polarització i convertir el 21-D en un nou plebiscit: presos o 155, fer república (que no se sap que vol dir) o status quo, Puigdemont o Rajoy.

A l'hemisferi no independentista trobem també matisos. En primer lloc, hi ha els comuns, sempre equidistants entre la DUI i el 155, dels quals abominen de la mateixa manera. La seva posició il·lumina en realitat el 155, l'aplicació del qual és resultat directe, gairebé automàtic, de la DUI, com la llei de la gravetat amb els objectes. Quina altra alternativa millor, més minimalista i indolora li quedava a Rajoy? O no havia de fer estrictament res un cop proclamada la república?

Hi ha pocs matisos entre el PP i Ciutadans, si bé en favor d'Arrimadas cal dir que va demanar i va obtenir un 155 breu per a convocar eleccions. Iceta no volia el 155, va bregar perquè Puigdemont convoqués eleccions de pròpia iniciativa, i una vegada no va ser possible va buscar un 155 el més breu i eficaç possible. El PP i Ciutadans estan en diferents graus a favor d’un 155 que prolongui els seus efectes en el temps o que produeixi una acotació de competències autonòmiques per evitar que torni a repetir-se un intent com el que hem viscut. No hi ha bloc del 155 però el PP i Ciutadans, amb la seva pressió electoral sobre el PSC, també treballen perquè existeixi, sota la mirada complaent i interessada del bloc autèntic, que és l'independentista.

El mes d'aplicació del 155 ens permet observar com la convocatòria electoral ha tingut l'efecte d'un calmant sobre l'agitat clima polític que vivia Catalunya. Ha canviat l'agenda política, controlada fins a la seva aplicació pel Govern independentista, al qual ha tret la iniciativa el Govern de Rajoy. La dinàmica preelectoral ha obligat l'independentisme a compaginar la defensa judicial i política amb la preparació de la campanya, dividint les seves energies i les seves forces. L’ha deixat, a més, a la intempèrie, amb el full de ruta esgotat i invalidat, el seu programa buidat i sense cap proposta de Govern per al futur. No és encara el retorn a la normalitat, però és el que més s'hi assembla.