L’autoritarisme que no s’atura
Potser l’instrument penal més significatiu de la deriva autoritària és el delicte d’odi (amb el seu correlat de la humiliació)
No és una excepció espanyola. Les democràcies liberals, en una acusada crisi de governança, avancen de manera lenta però segura cap a l’autoritarisme. Es pot veure des del quadre general o bé des de les qüestions concretes. El quadre general presenta uns sistemes institucionals desgastats que viuen qualsevol intromissió com una amenaça. Els partits que han protagonitzat el model bipartidista –un sistema d’alternança controlada perquè no canviï res– i fa anys que perden la confiança de la ciutadania, intenten protegir la seva impotència negant carta de naturalització a aquells moviments que gosen desafiar el seu monopoli. La línia de demarcació l’estableix la paraula populisme, una categoria d’escassa entitat conceptual que assenyala els qui des del poder efectiu no es consideren aptes per merèixer l’homologació de l’statu quo.
Després de 30 anys d’un procés d’individualització radical que ha deixat moltíssims ciutadans abandonats a la seva sort, qualsevol intent de recrear espais comunitaris, territoris d’empatia i solidaritat que atorguin confortabilitat i reconeixement, és objecte de sospita. I en aquesta pèrdua de capacitat d’inclusió, el boc expiatori compartit són els immigrants –que no són el mateix que els estrangers, que si són rics no són objecte de cap mena de desconsideració–. La claudicació de la socialdemocràcia, que ha desaparegut de tant mimetitzar-se amb la dreta, deixa un escenari de dretanització generalitzada d’Europa. I quan algú branda la bandera reformista cal estrenye’s el cinturó, perquè el més probable és que els canvis que es proposin siguin més avantatges i més impunitat per al poder econòmic i més enduriment del sistema de drets i llibertats.
Si aquest és el marc general, em permeto il·lustrar-ho amb dos exemples concrets de la situació hispànica. Aquests dies vivim amb una estranya naturalitat –només explicable per l’estrès acumulat aquests últims mesos del conflicte català– unes eleccions en què part dels candidats han passat diverses setmanes a la presó. Aquest assumpte ha retornat a l’actualitat la qüestió de la presó provisional, que és el que m’interessa aquí, perquè s’està convertint en una cosa preocupantment normal, quan per definició és excepcional. Mantenir a la presó preventiva una persona és tancar-la sense que hagi estat condemnada. Treure-li drets bàsics sense cap judici previ. Com és obvi, la doctrina diu que la presó provisional no pot ser punitiva. I, per tant, només es pot aplicar en casos molt justificats: risc manifest de fugida i reincidència de conseqüències gravíssimes. I, no obstant això, cada vegada és més habitual. I el nombre de preventius creix sense parar.
Però potser l’instrument penal més significatiu de la deriva autoritària és el delicte d’odi (amb el seu correlat de la humiliació). Per dir-ho en paraules de Santiago Alba Rico, és molt perillós confondre “delicte, pecat i malaltia”, perquè són coses essencialment diferents. El delicte per definició ha de ser objectivable, per això se’n tipifiquen els casos al codi penal. Un codi penal subjectiu és una porta oberta a l’arbitrarietat i a l’autoritarisme. Es castiga allò que ofèn els qui manen.
Odiar pot ser detestable, però tothom és lliure d’odiar qui vulgui mentre no passi a fer accions directes contra l’objecte de les seves obsessions. I quan es tracta de l’àmbit de l’opinió hi ha un dret bàsic que és la llibertat d’expressió, que no existeix sense dret a dir idioteses, per lamentables que siguin. I, sobretot, com que l’ofensa és molt subjectiva, pot esdevenir l’instrument ideal per a la censura al servei de determinats interessos. Humiliar és moralment detestable, però penalment és molt difícil d’objectivar. No tothom viu igual una presumpta humiliació. És estúpid, immoral i ofensiu negar l’Holocaust o negar els crims del franquisme, però si algú creu que no han existit té dret a dir-ho, amb la pena suplementària que queda perfectament retratat, encara que sigui humiliant per a les víctimes.
No ens enganyem: en delictes com el d’odi les víctimes són la coartada per posar a la presó qui destorba. I ja és el súmmum que l’acusació de delicte d’odi s’utilitzi com a arma política fins i tot en campanya electoral. Deia amb sorna un amic jutge: “Això només es resol el dia que un dirigent del PP, que n’hi ha de prou bocamolls, es vegi atrapat en un embolic d’aquest tipus”. En qualsevol cas, l’actualitat ens ha servit aquests dos exemples de l’autoritarisme discret que no s’atura.
