Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Depuració sentimental

La poesia de Joan Margarit és el resultat d'una cerca constant de veritat i bellesa

L'aposta de Joan Margarit ha estat per una poesia que s'entén, sense mitjancers.
L'aposta de Joan Margarit ha estat per una poesia que s'entén, sense mitjancers.

Joan Margarit (Sanaüja, 1938) fa una confessió sorprenent a Un hivern fascinant, el seu nou poemari: “Fa temps que no llegeixo, ni tornaré a llegir, / els poetes cansats que van deixar d’escriure, / Gil de Biedma o Rimbaud, posem per cas”. Però les qualitats i la importància d’un poema no resten invalidades per les decisions preses ulteriorment pel poeta. I ningú no té l’obligació de mantenir-se fidel al seu art durant tota la vida, aquesta és una opció estrictament voluntària. El rebuig als poetes que pleguen, cal entendre’l com una afirmació pro domo sua: Margarit sí que ha fet una aposta per continuar practicant l’escriptura poètica sense defallir. Darrere d’aquest propòsit hi ha una dimensió ètica: el compromís de fer de la poesia l’expressió autèntica i necessària d’una vida. “Per a mi el que ara compta només és / allò que s’ha buscat fins a la mort”. En un altre poema, declara: “Desesperadament, busco que res / del que he estimat es perdi”.

En l’epíleg —els textos que acompanyen habitualment els llibres de Margarit són sempre una breu lliçó de literatura— compara l’activitat creadora amb la construcció d’un túnel que passa “per sota la muntanya de les vides i els sentiments”. El poeta viu alhora en els dos nivells: el de la superfície, com la resta de la gent, i el submergit, que recull i reflecteix el que passa a dalt, en l’existència a la llum del dia. Per això, la feina del poeta no acaba mai i dura tant com la vida. Ja que “ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món”, no pas una determinada manera de treballar el llenguatge; això afirma en les Noves cartes a un jove poeta (2009), assaig breu, important no sols per entendre com veu Margarit el seu ofici, sinó també què representa llegir i escriure poesia avui dia.

Depuració sentimental

UN HIVERN FASCINANT

Joan Margarit
Edicions Proa
104 pàgines
16 / @ 8.99 euros

Deixant a part recopilacions, antologies i versions en castellà, Un hivern fascinantés el novè recull de poemes que publica en aquest segle, testimoni d’un període d’intensa dedicació a la poesia. Un cop més, conté els ingredients necessaris per arribar a un públic ampli: introspecció, l’evocació de moments significatius d’una vida, alguna referència a l’època fosca del franquisme, la complexa relació amb la cultura espanyola, i judicis morals, en què la compassió passa al davant de l’ajustament de comptes. També, continua fidel a les composicions breus que combinen lliurement decasíl·labs i alexandrins, un mínim de formalització que assimila el poema a la llengua parlada.

L’aposta de Margarit sempre ha estat per una poesia que s’entén, que arriba, que no necessita un intermediari que la desxifri per al lector. Per això, més enllà de les anècdotes concretes —com ara el redescobriment en un museu d’un quadre de Gauguin que de jove havia tingut penjat a la paret de l’habitació en forma de pòster, o la incomoditat de veure com s’ha posat de moda portar pantalons esquinçats— i del més o menys gran interès que puguin tenir com a fita biogràfica, la poesia de Margarit és el resultat d’una cerca constant de veritat i de bellesa —els dos components fonamentals i inseparables de la poesia, com remarca sempre— a partir de la llengua de cada dia. No es tracta solament d’un procés de depuració retòrica per fer versos amb un llenguatge menys sotmès als convencionalismes literaris, sinó també de depuració sentimental, a fi i efecte de poder-se enfrontar a la crua realitat tot superant les il·lusions i els autoenganys que acompanyen la vida dels homes: “Me n’aniré estimant. No tinc res més. / Sóc aquesta mirada rere els vidres”