Selecciona Edició
Connecta’t

Ramón y Cajal, contra “la superioritat del crani català”

El premi Nobel va combatre les teories pseudocientífiques que alimentaven el separatisme a Catalunya

Santiago Ramón y Cajal, amb els seus fills Fe, Jorge, Paula i Santiago, a Barcelona, el 1889.
Santiago Ramón y Cajal, amb els seus fills Fe, Jorge, Paula i Santiago, a Barcelona, el 1889.

Era el seu primer dia com a alcalde de Barcelona. El metge Bartomeu Robert es dirigia a pronunciar la seva primera conferència pública, davant d'un Ateneu Barcelonès ple com un ou i expectant. El títol de la seva intervenció era cridaner: “La raça catalana”. Era el 14 de març del 1899. Envoltat de grans dibuixos de cranis, Robert va començar a exposar “la sòlida prova de l'índex cefàlic de les diferents races, seguint-les en el seu camí a través d'Espanya”, segons va relatar l'endemà el diari La Vanguardia.

Davant d'un mapa d'Espanya acolorit, el metge va proclamar que els habitants de València tenien el crani més oval, mentre que a Astúries i Galícia predominava un crani rodó, similar al dels “primitius habitants” arribats a la península Ibèrica des del nord d'Àfrica. A Catalunya, va sentenciar Robert, el tipus dominant era un crani intermedi, “i era notable, sota aquests conceptes, que sigui a Aragó, d'Espanya, on apareix marcada més distintament la diferència antropològica a banda i banda de la frontera”, segons la crònica. “El doctor Robert va deixar per a una altra conferència parlar dels caràcters diferents de la raça catalana sota el punt de vista mental”, culminava el periodista.

L’alcalde de Barcelona el 1899, Bartomeu Robert, va defensar l’existència d’una “raça catalana”, amb diferent índex cefàlic

Però aquella conferència no es va arribar a fer. La polèmica dels cranis es va estendre de seguida pels estaments intel·lectuals d'Espanya. El doctor Robert havia estat company del neurocientífic Santiago Ramón y Cajal, professor de la Facultat de Medicina de Barcelona durant cinc anys. En les seves memòries, titulades Recuerdos de mi vida (1917), Ramón y Cajal encara recordava els “llaços d'afecte sincer” que el lligaven a Robert: “Clínic eminent, lluitador de paraula precisa i intencionada que, amb el temps, havia de sorprendre'ns a tots dirigint el nacionalisme català i proclamant urbi et orbi, una mica a la lleugera (no era antropòleg [...]), la tesi de la superioritat del crani català sobre el castellà”.

Amb el seu humor habitual, el premi Nobel espanyol assenyalava que l'opinió de Robert era “desinteressada, ja que, a més de tenir un crani minso, tot i que ben assenyat, havia nascut a Mèxic i duia un cognom francès”. Robert, efectivament, havia nascut a Tampico, fill d'una mare basca i d'un pare mexicà d'origen català. Set mesos després de la seva polèmica xerrada, el 12 d'octubre del 1899, Robert va presentar la dimissió, després d'intentar lluitar contra el caciquisme a Barcelona. Tres anys després va morir.

Bartolomé Robert, alcalde de Barcelona el 1899.
Bartolomé Robert, alcalde de Barcelona el 1899.

Ramón y Cajal va ser durant tota la seva vida un enamorat de Catalunya i un maldecap per al separatisme. En el seu llibre El mundo visto a los 80 años, publicat el 1934, pocs dies després de la seva mort, lamentava les tensions independentistes que sorgien llavors en alguns sectors d'Euskadi i Catalunya. “Malgrat tot el que s'ha dit, esperem que a les regions afavorides pels Estatuts prevalgui el bon sentit, sense arribar a situacions de violència i a desmembraments fatals per a tots. Estem convençuts de la sensatesa catalana, tot i que no ens passa desapercebut que als pobles enverinats sistemàticament durant trenta-quatre anys per la passió o fascinats per prejudicis seculars són difícils les actituds equànimes i serenes”, reflexionava.

Ramón y Cajal, un aragonès nascut el 1852, tenia una segona llar a Catalunya. El seu pare havia estudiat Medicina a Barcelona. I allà mateix, entre el 1887 i el 1892, el neurocientífic va dur a terme els principals descobriments –sobre les neurones, les “papallones de l'ànima”– amb els quals va guanyar el Premi Nobel. També a Barcelona van néixer alguns dels seus fills i va morir tràgicament, per una meningitis, la seva petita filla Enriqueta.

Uns anys abans, el 1873, el jove Ramón y Cajal havia fet el servei militar obligatori a Lleida, enfrontat a les tropes carlistes. “Durant aquestes aventures militars vaig tenir ocasió de conèixer de prop el caràcter català. De la gent que vaig tractar guardo un grat i inesborrable record”, rememora a Recuerdos de mi vida.

“Als pobles enverinats sistemàticament [...] són difícils les actituds equànimes i serenes”, va escriure Ramón y Cajal

“A les cases on es feien reunions, i fins i tot en les famílies més modestes, les senyoretes presumien de parlar castellà, i es desvivien per fer agradable la nostra estada. Consideraven el català com un dialecte casolà, adequat només a l'expressió dels afectes i emocions de la llar”, assegura el neurocientífic. El sentiment d'“afecte a Espanya” sorgia “espontàniament a totes les províncies catalanes”.

En els seus textos, Ramón y Cajal suggereix que una part de la ciutadania catalana va ser més tard “enverinada” per cacics amb mentides pseudocientífiques. “L'auge del catalanisme polític també va tenir el seu reflex en la temptativa de fonamentar l'especificitat catalana en l'àmbit somàtic [un cos humà diferent]”, confirma el llibre Historia de la antropología en Cataluña, publicat el 1997 per l'investigador Lluís Calvo.

La ignorància va ser el caldo de cultiu per al naixement d'aquestes teories, segons Calvo, director de la Institució Milà i Fontanals del CSIC, a Barcelona. “El desenvolupament gairebé nul de les investigacions de caràcter antropobiològic a la Catalunya vuitcentista, així com l'escassa articulació dels treballs en prehistòria o en arqueologia van fer que, en certs cercles polítics catalanistes, es busquessin argumentacions de caràcter somàtic per justificar la referida especificitat”, argumenta en el seu llibre.

“L’auge del catalanisme polític també va tenir el seu reflex en la temptativa de fonamentar l’especificitat catalana en l’àmbit somàtic [un cos humà diferent]”, explica l’antropòleg Lluís Calvo

Calvo també recorda el cas de l'historiador Josep Pella i Forgas, que en els seus Estudios de Enología Catalana (1889) defensava la diferent conformació física dels catalans. “La nostra nacionalitat subsisteix i no es va confondre en l'hegemonia castellana o francesa, perquè té una base ètnica pròpia i fonamental (revelada, entre altres coses, pel crani sard, el més nombrós a Catalunya i encara a València i Mallorca)”, sostenia Pella i Forgas.

Alguns investigadors actuals treuen pes a aquest component racista del separatisme històric. En la seva tesi sobre el doctor Robert, l'historiador Santiago Izquierdo, de la Universitat de Barcelona, apunta que “en aquell moment l'estudi de les races humanes no tenia les connotacions, sobretot polítiques, que té en l'actualitat”. El mateix Robert, subratlla, va assegurar el 1900 que ell no parlava de “cranis privilegiats”, tot i que seguia insistint en els diferents índexs cefàlics observables a les diferents regions d'Espanya.

Les tesis del doctor Robert, en la publicació satírica 'Don Quijote', el 1901.
Les tesis del doctor Robert, en la publicació satírica 'Don Quijote', el 1901.

"En realitat, el doctor Robert, en la seva conferència, es va limitar a fer un estudi rigorosament científic. Si al nord-est de la Península predomina un tipus cranià diferenciat, els catalans no ens deformarem el crani en honor de la unitat espanyola”, va escriure Antoni Rovira i Virgili, polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, al seu llibre El nacionalismo catalán, del 1917.

“No se'ns tolerarà a nosaltres que parlem de raça catalana, i se celebrarà mentrestant a les terres de llengua castellana aquesta recent, artificial i orgullosa Fiesta de la Raza?”, es preguntava en referència a la celebració, recentment instaurada, del 12 d'octubre en commemoració del descobriment d'Amèrica.

“Aquí a Catalunya no es parla gairebé mai de Ramón y Cajal. I jo crec que és perquè criticava molt el separatisme”, opina el seu nebot besnet

La discussió sobre “la raça catalana” sembla un deliri propi d'un altre segle, però ha tingut ecos recents. L'historiador Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana de Catalunya avui a la presó preventiva, comentava el 2008 al diari Avui un estudi científic sobre el mapa genètic d'Europa: “Hi ha tres Estats (només tres!), on ha estat impossible agrupar tota la població en un únic grup genètic. A Itàlia, a Alemanya [...] i a Espanya, entre espanyols i catalans".

Junqueras veia una frontera genètica que no apareixia en les dades. El que en realitat deia aquell estudi és que les diferències genètiques eren mínimes a tot el continent i anaven variant gradualment amb la distància geogràfica. Si es prenen mostres de només dues poblacions, com es va fer a Espanya, s'aprecien aquestes diferències mínimes. “Si ho haguéssim analitzat més a fons, es veuria el canvi gradual. No hi ha fronteres ni delimitacions genètiques”, confirma un dels autors del treball, el biòleg Jaume Bertranpetit, de la Universitat Pompeu Fabra, a Barcelona. “Europa és, genèticament, molt avorrida”.

Un nebot besnet del neurocientífic, també anomenat Santiago Ramón y Cajal, és avui un prestigiós patòleg a l'Hospital Universitari Vall d'Hebron, a Barcelona. I creu que allà, per raons polítiques, "s'ha ignorat" l'home que va guanyar el Premi Nobel gràcies a les seves investigacions en un laboratori barceloní. “Aquí a Catalunya no es parla gairebé mai de Ramón y Cajal. I jo crec que és perquè criticava molt el separatisme. Era molt antiindependentista”.