Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Encara un llibre important per al catalanisme

El Quadern reprodueix el pròleg de l'assaig 'Catalanisme i revolució burgesa' de Jordi Solé Tura

D’esquerra a dreta, Antoni M. Badia i Margarit, Max Cahner, Cassià M. Just i Jordi Pujol, durant una reunió.
D’esquerra a dreta, Antoni M. Badia i Margarit, Max Cahner, Cassià M. Just i Jordi Pujol, durant una reunió.

El llibre que el lector té a les mans va ser un esdeveniment en la vida cultural catalana dels anys seixanta: d’una banda, fou un èxit de vendes i de crítica, va ser escollit com a millor llibre de l’any en una elecció organitzada per la Central del Llibre Català, i un jurat integrat per Joan Fuster, Josep M. Castellet, Joaquim Molas i Joan Triadú, a més d’un jove Joan Lluís Marfany, li va atorgar el premi d’assaig de la revista Serra d’Or; d’altra banda, però, va ser un llibre molt controvertit, que va desfermar una polèmica político-intel·lectual inèdita a la Catalunya de postguerra.

El juny del 1967, quan aquest llibre es va publicar, Jordi Solé Tura tenia trenta-set anys, tot just havia presentat la seva tesi doctoral, de la qual sorgeixen aquestes pàgines, havia traduït entre altres autors Antonio Gramsci i havia estat expulsat del PSUC, el partit dels comunistes catalans on militava des de feia més d’una dècada (i on va reingressar a mitjans dels setanta). Brillant estudiant de dret, només d’acabar la carrera havia exercit com a professor de dret polític a la Universitat de Barcelona, fins que, assetjat per la policia franquista, va haver d’exiliar-se. Això va passar el 1960, i fins el 1965, l’any del seu retorn a Catalunya, va viure a Bucarest i a París: a la capital romanesa treballava com a locutor de l’emissió en català de Radio Pirenaica, l’emissora del PCE; i a la capital francesa, amb Fernando Claudín i Jorge Semprún, com a cap de redacció de Realidad, la revista del PCE. Aquest era, a mitjans dels seixanta i a grans trets, el futur pare de la Constitució de 1978. Dit això, tenia sentit la polseguera que va aixecar el llibre? Estava justificada?

Bust de Prat de la Riba, al Palau de la Generalitat.
Bust de Prat de la Riba, al Palau de la Generalitat.

Val a dir d’entrada que la polseguera va ser molt considerable. A Com una pàtria, la seva biografia de Josep Benet, Jordi Amat evoca una discussió que va tenir lloc, poc després de l’aparició de Catalanisme i revolució burgesa, entre el mateix Solé Tura i el seu editor Josep Maria Castellet, d’una banda, i, de l’altra, Jordi Pujol i Josep Benet; la discussió va ser molt dura: Pujol, que en aquells anys germinals del pujolisme intentava convertir Banca Catalana en una mena de Generalitat in nuce (o potser in pectore), i Benet, llavors un intel·lectual molt proper al banquer i molt influent en l’oposició antifranquista, van retreure a Solé Tura, diu Amat, que el seu llibre “dividia els catalans i això feia el joc a la dictadura”. Poc després, Benet va publicar a Serra d’Or una llarga ressenya en la qual no solament titllava Solé Tura d’incompetent —li recriminava la seva “manca de coneixements” i “de criteri i prudència científica”, i acusava el seu llibre de tenir “innombrables falles”—; també afirmava que la seva interpretació sobre “coses fonamentals del país” era “destructora o confusionària”. En definitiva: com va escriure Benet en una carta dirigida a Enric Prat de la Riba i Dachs, fill del primer president de la Mancomunitat —entorn del pensament del qual gira de fet tot el llibre—, l’assaig de Solé Tura era “una obra desgraciada”. La crítica de Benet, escrita en un cert to de mestretites, era fonamentalment injusta —confonia amb deliberació un assaig de pensament polític amb un tractat d’erudició històrica, i al cap i a la fi les objeccions concretes que li feia eren sobretot bibliogràfiques, metodològiques i filològiques, no de fons—; la seva extrema duresa, però, reflectia un estat d’ànim que es va estendre a tort i a dret: el nacionalisme català de l’època va rebutjar amb violència inusitada el llibre, i cinquanta anys més tard hom pot tenir la impressió que molts dels que van abominar d’ell, sense excloure el mateix Benet, el van llegir de manera molt parcial o molt superficial, o simplement no el van llegir, perquè abans de fer-ho ja l’havien convertit en l’abocador de totes les seves pors, sobretot la por al retorn del gran espantall: el lerrouxisme.

Tenia sentit tot això? Estaven justificats la irritació i l’escàndol? Jo diria que en part sí i en part no. No tenia cap sentit ni estava justificat que el llibre fos considerat com un atac directe contra la figura més insigne del panteó nacionalista, Prat de la Riba, precisament en el cinquantenari de la seva mort; no ho era en absolut: era, ben al contrari, un estudi tant meditat com respectuós del pensament de Prat, vist com un intel·lectual ficat en política i com la cruïlla on d’una manera o una altra conflueixen totes les formes fonamentals del moviment burgès català anterior a ell, des del ruralisme de Balmes fins al tradicionalisme de Torres i Bages o el regionalisme de Mañé i Flaquer, passant per l’historicisme, el romanticisme i els federalismes diversos propugnats per Pi i Margall i Valentí Almirall. Però sí que estaven justificats, en canvi, el nerviosisme i el rebuig provocats per la descripció que feia Solé Tura de la naturalesa històrica del catalanisme burgès que cristal·litza en Prat i que, fet i fet, era l’origen del catalanisme que encarnaven Pujol i Benet, un catalanisme catòlic que havia estat preponderant en les catacumbes de l’oposició a la dictadura durant els anys cinquanta, i que ara, als seixanta, estava deixant de ser-ho (l’èxit d’aquest llibre és precisament un símptoma d’aquest canvi d’hegemonia). “La història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada”, diu la cèlebre primera frase del llibre; i la segona: “El seu fracàs és una de les causes fonamentals del nostre endarreriment econòmic i polític”. Aquestes dues afirmacions no són un ganxo propagandístic per a lectors distrets; o, si ho són, també són un resum epigramàtic de la idea forta del llibre. Seguint de prop les lliçons de Pierre Vilar, molt més que les de Vicens Vives, Solé Tura argumenta que al llarg del segle XIX la burgesia catalana va ser incapaç de portar a terme la missió històrica que li corresponia; una missió revolucionària:

La revolució que la burgesia de casa nostra no ha sabut fer, és la que, per definició, consisteix en la plena implantació del capitalisme com a sistema global —econòmic i polític—, amb la liquidació consegüent de les romanalles feudals o semifeudals, l’adopció de formes polítiques que propiciïn el lliure joc de les forces econòmiques capitalistes i atorguin a la burgesia industrial i financera l’hegemonia política i ideològica.

Jordi Solé Tura.
Jordi Solé Tura.

Segons Solé Tura, la burgesia catalana vuitcentista, impulsada per la prosperitat econòmica conquerida a Catalunya el segle XVIII, intenta una i una altra vegada, de maneres diverses i amb diverses estratègies, la modernització l’estat, convertir l’Espanya oligàrquica, agrària, endarrerida i “semifeudal” en una Espanya capitalista, burgesa i europea; el resultat d’aquests intents és un fracàs repetit, i el resultat d’aquest fracàs és, en els anys del tombant de segle, a causa de la crisi provocada el 98 per la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica, la confluència de la burgesia amb el catalanisme i el naixement del nacionalisme. Aquest apareix amb Prat de la Riba, el qual és el seu millor definidor intel·lectual i el seu líder polític, com una forma de regeneracionisme espanyol portada a terme des de Catalunya, un regeneracionisme que pretenia mobilitzar el poble català sencer per intentar, una vegada més, la transformació d’un Estat ineficient, arcaic, oligàrquic i tancat en ell mateix en un estat burgès, modern, eficaç i expansionista. El problema era que el nacionalisme català, que havia de portar a terme a tot Espanya aquest programa indispensable de transformació radical, identificava els interessos de la burgesia amb els de tot Catalunya i estava animat per un esperit d’arrel molt conservadora: es tractava, fonamentalment, d’un nacionalisme essencialista, ahistòric, catòlic, antiliberal, imperialista i organicista, amb una visió social paternalista i corporativista, profundament reaccionària i jeràrquica. Aquesta és, segons Solé Tura, la contradicció nuclear del nacionalisme federalista i antiseparatista de Prat, la qual provocarà el darrer fracàs de la burgesia catalana:

La profunda contradicció entre un afany general de progrés, de modernització, de regeneració de la vida política espanyola, de transformació burgesa de l’Estat, i una filosofia de base extremament conservadora i antiliberal que comparteix molts dels fonaments ideològics de l’adversari.

L’adversari era, és clar, l’oligarquia espanyola, amb la qual la burgesia catalana, però, s’acabaria aliant cada vegada que els seus interessos entressin en perill per la pressió del moviment obrer —ja fos el 1909, el 1917 o el 1936—, una i una altra vegada derrotada per la contradicció essencial que la lligava de peus i mans i la incapacitava per dur a terme el gran canvi que necessitava el país.

Aquest és el nucli de Catalanisme i revolució burgesa. Dit això, és evident que no és un llibre que es proposés la destrucció del catalanisme, com tan sovint es va dir en el seu moment, sinó un llibre que demanava la seva renovació, la creació d’un catalanisme nou capaç de fer els canvis que el vell havia estat incapaç de fer, a Catalunya i a tot Espanya. Des d’aquest punt de vista, i des d’altres, el llibre era un llibre políticament provocador, volgudament polèmic, gairebé un assaig de combat que lligava amb les idees del PSUC sobre el catalanisme, però en cap cas era un pamflet comunista farcit de marxisme de garrafó, cosa que també es va dir sovint. Igualment és un llibre, com el mateix Solé Tura va reconèixer amb el temps, no exempt d’errors, d’un excés deliberat d’esquematisme i fins i tot de simplificacions, però de cap manera és un llibre simplista.

De fet, és exactament el contrari. Al començament he dit que, en el moment de la seva publicació, Catalanisme i revolució burgesa va desfermar a Catalunya un gran debat polític-intel·lectual; afegeixo ara que aquella discussió era absolutament necessària, i que va ser molt saludable. No és l’únic mèrit d’aquest llibre. No soc historiador, només un simple aficionat a la història, i no conec a fons la bibliografia sobre el catalanisme polític, però, encara que moltes de les coses que aquí es diuen hagin estat matisades o corregides per estudis posteriors, em costa de creure que aquestes pàgines, tan plenes d’idees punyents, d’anàlisis suggeridores i d’estímuls de tota mena, escrites amb una passió palpable a cada ratlla, no hagin fecundat la nostra historiografia de les darreres dècades. Sigui com sigui, el que és indubtable és que, cinquanta anys després de ser publicat, aquest segueix sent un llibre de lectura subjugant, que no solament parla del passat sinó també del present, o que parla d’un passat sense el qual el present està mutilat; tampoc hi ha dubte que ara mateix, quan necessitem més que mai un nou catalanisme, aquest és encara un llibre important.

MÉS INFORMACIÓ