Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un Leonardo per evadir impostos

La subhasta més colossal que s’ha fet mai d’un quadre planteja moltes preguntes sobre el mercat actual de l’art

El 'Salvator Mundi' a Christie's.
El 'Salvator Mundi' a Christie's.

El mercat i les obres d’art ocupen pàgines de la premsa, però no solen ser objecte de contundents comentaris editorials crítics. El New York Times ha trencat aquest costum, impactat per la subhasta del Salvator Mundi, un quadre atribuït a Leonardo da Vinci. El rotatiu ha posat el crit al cel: 450,3 milions de dòlars! (382 milions d’euros). Una xifra colpidora. Fins i tot en comissions, 50 milions de dòlars. Una barbaritat que no s’havia pagat mai per un quadre, que, a sobre, és una tela repintada i d’autoria en qüestió. La seva propietat, a més, i aquest és el colofó, deixarà ara de pagar impostos.

Cal seguir dient “atribuït” perquè els dubtes persisteixen sobre qui n’és l’autor. Es coneixen només quinze obres del mestre, totes conservades en museus. “El preu pagat pel Leonardo”, reflexiona amb indignació el NYT, “certifica que alguna cosa greu està passant en l’equilibri de valors. Reflecteix un món en el qual en un minut els obscenament rics no tenen objecció a col·locar centenars de milions de dòlars en una pintura rara però no excepcional que pot passar-se els propers anys emmagatzemada en una estació lliure d’impostos”. Així va la cosa.

La pintura és “rara” pels escassos leonardos que es conserven. Això té el seu valor al mercat, per descomptat, però diversos experts creuen que l’atribució continua sent dubtosa i que, si fos positiva, no li fa un gran favor al llegat de Leonardo, no té el seu alè. Tant se val: la subhasta del 14 de novembre li ha donat categoria leonardo. Conclou així una història que es remet al 2008, quan va ser atribuïda per un dels màxims experts a Da Vinci. Al cap de poc temps, la National Gallery de Londres va dedicar una retrospectiva molt publicitada a l’artista i va incloure l’obra (que va ser impugnada per unes quantes veus autoritzades).

Recordeu el film National Gallery, de Frederick Wiseman? L’hi va proposar el llavors director del museu, Nicholas Penny, just quan preparaven l’exposició de Leonardo. Després, Penny va dimitir. No seria gens estrany que entre les martingales de les quals es va afartar hi fossin les relatives a Salvator Mundi i la seva presentació en societat com a obra de Leonardo en un gran museu i a la vista de moltíssim públic.

Atribució, exposició, subhasta. Bingo.

L’editorial del NYT es carrega d’ironia i fins i tot recorre a Marx per trobar una explicació a la subhasta milionària. Un magnat es va veure atacat per la síndrome Stendhal davant d’una bellesa que et deixa de pasta de moniato i no va poder evitar comprar-lo? Va ser la raresa d’una obra promoguda com ‘l’últim Da Vinci’ lliure? Ha estat el fetitxisme de la mercaderia, en termes marxistes, impulsada a la més enrarida estratosfera dels hiperrics?

Els compradors segueixen en l’anonimat, però els bons coneixedors del mercat artístic apunten que els licitadors han estat dos fons d’inversió i un pool de museus, segurament asiàtics. Cap a Àsia estan marxant tantes franquícies de museus, el Louvre i el Pompidou i el Guggenheim, que se sumen als museus de nova construcció del Golf Pèrsic. Els 50 milions de dòlars de comissions no se sap tampoc qui els ha cobrat, tot és opac. Com hem arribat fins aquí? Una hipòtesi sembla que es confirma: és un pas més de rosca en l’art com a inversió especulativa i, sobretot, com a manera d’evadir impostos.

Fa dos anys, el 2015, va ser significatiu que un Picasso es vengués per gairebé 180 milions de dòlars, cinc vegades més que el que s’havia pagat per un mestre antic, un Rubens, el 2002. Entre una data i l’altra, el 2005 es “descobreix” aquest Leonardo. Quina casualitat. Llavors ve l’exposició de la National Gallery que deia abans. I ara es ven després d’un màrqueting prodigiós: Christie’s ensenya el quadre en prevendes a Hong Kong, Londres, San Francisco i Nova York, amb un vídeo la mar de convincent que es diria que ha fet el videoartista místic Bill Viola. El quadre es va anunciar com “la Mona Lisa masculina”. Unes 27.000 persones van seguir la subhasta per internet.

En els mateixos anys en què ha passat tot això, del 2002 al 2015, al planeta s’han obert més museus que en els dos segles previs. Ara mateix s’està inaugurant un museu en algun lloc del globus, se n’obre un al dia. N’hi ha prou amb un quadre fetitxe o un edifici singular.

I per arrodonir-ho, evasió d’impostos: Salvator Mundi. Molt apropiat el nom avui, quan els ultrarics han de cuidar encara més els seus colossals beneficis. Tornen els mestres antics.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

MÉS INFORMACIÓ