Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CORREDISSES

Messi en directe i en diferit

A falta de paraules, la vida de l'argentí es pot reconstruir a base de fotografies com la de Mestalla o la de les oficines del Camp Nou renovant el contracte

El jugador del Barça, Leo Messi.
El jugador del Barça, Leo Messi. REUTERS

Als espectadors del partit de diumenge a Mestalla no els feia falta veure cap imatge per certificar que Neto s’havia empassat el xut de Messi. La jugada va ser tan lenta que a l’aficionat li va resultar relativament fàcil tenir una bona seqüència del que havia passat: la pilota va botar a dins de la porteria, traspassada la línia de gol, i el porter no ho va poder dissimular per més que estirés el braç per treure-la davant dels nassos de Montoya. Els jugadors del Barça no van seguir l’acció, sinó que es van abraçar per celebrar el gol i els del València es van quedar aturats, resignats fins que els seus seguidors els van empènyer a continuar. Com si no hagués passat res, talment com deia l’àrbitre Iglesias Villanueva.

Als col·legiats, sempre reglamentistes, els falta sovint sentit comú, el mateix que deia que aquella rematada era gol o gol i per tant suposava el 0-1. Ho va veure tothom que era a la grada, on la perspectiva era molt bona, tal com es va sentir a la tribuna de premsa: “Si hagués donat gol, encara que la pilota no hagués entrat, ningú s’hauria queixat, perquè el porter ha assumit que l’ha cagada i cap blaugrana ha anat al rebuig”. No feia falta cap vídeo ni sensor per certificar el que havia vist la gent de Mestalla i, si de cas, les imatges només havien de servir perquè tothom que no era al camp veiés que li havien pispat un gol a Messi. L’ull de falcó i el VAR haurien verificat si de cas una evidència: era el 0-1.

Altra cosa és el debat que hauria generat l’acció a la Lliga. No tots els aficionats reaccionen igual, ni respecten de la mateixa manera les decisions arbitrals, cosa que s’ha de tenir molt en compte quan es parla d’aplicar les tecnologies que ja funcionen en altres països com Anglaterra o Alemanya. No és el mateix aturar el joc per consultar i debatre què ha passat, circumstància que facilita la controvèrsia per la intervenció humana, que advertir el col·legiat amb un xiulet quan la pilota ha superat la ratlla de gol, com hauria passat a Mestalla. El directe, la visió de la jugada al camp, i si es vol l’instint, asseguraven que havia marcat el Barça i que no es necessitava cap fotògraf per donar-ne fe.

La situació contrària es va donar en la renovació de Messi. El Barça la donava per feta, fins i tot es va saber que el jugador ja cobrava d’acord amb el nou contracte, però ningú s’ho acabava de creure. Qualsevol especulació podia ser bona mentre no hi hagués la foto de la firma de l’argentí al costat del president Bartomeu. La situació va donar molt de joc, tant en camp propi com en el contrari, fins que finalment, de sobte, el club va enviar un comunicat amb el retrat tan esperat i es van acabar les discussions. Messi va esperar a fer-ho a la seva manera. Com que no li agraden els periodistes, ni les preguntes ni els càmeres, ho va fer d’amagat, o més ben dit, en diferit i amb qui va voler.

No es va poder veure l’acció, ni com havia anat tot plegat, sinó que des del Camp Nou es van servir unes imatges preparades, fetes a mida, tal com va passar en la renovació anterior, camí del Mundial del Brasil. I n’hi va haver de sobres, perquè l’únic que es demanava era una foto per demostrar que tot estava dat i beneït, arranjat per al bé del futbolista i del Barça. A falta de paraules, la vida de Messi es pot reconstruir a base de fotografies com la de Mestalla o la de les oficines del Camp Nou, per no parlar d’aquella del 6-1, la nit de la remuntada contra el PSG, un dia en què el protagonista va ser Messi i la imatge va ser la del 10 pujat a una tanca publicitària de l’estadi del Barça.