Selecciona Edició
Connecta’t
arquitectura

Immaculat

El Pavelló Alemany de Montjuïc és folrat completament amb vinil de color blanc setinat

El Pavelló Alemany de Mies van der Rohe.
El Pavelló Alemany de Mies van der Rohe.

Així es veu ara el Pavelló Alemany de Montjuïc, que ha estat literalment folrat amb vinil de color blanc setinat. Una intervenció encarregada per la Fundació Mies van der Rohe i presentada com una "desmaterialització", i que es podrà veure fins al final de novembre. Un experiment que per a alguns ens ha dut a la memòria una de les escenes de la pel·lícula The Knack, de Richard Lester, allà cap el 1965 -en la qual els protagonistes pinten de blanc l'habitació d'un apartament-, on vam constatar el poder d'aquest color quan s'aplicava sobre el terra, les parets, el sostre i els elements decoratius i funcionals d'un espai, tot alterant radicalment l'escena. Una premonició inversa als interiors solidificats i convertits en peces blanques de Rachel Whiteread.

Potser sí que en podem dir "desmaterialització", si això significa sense materials aparents, però no pas per haver llevat la raó de ser del material i la seva lògica i expressió constructiva, ja que les juntes dels diferents materials delaten, es vulgui o no, la seva materialitat perquè són la representació del seu assemblatge. Aquestes juntes, de fet ara més presents que mai, segueixen "dibuixant" la construcció del pavelló sobre aquest especialíssim full en blanc tridimensional en què ha quedat convertit per uns dies. Les juntes es poden seguir veient sobre el marbre, l'ònix, el travertí de les parets, del banc i del paviment, i dels perfils d'acer que construeixen els pilars i la fusteria metàl·lica de finestres i portes. Aquest tipus d'intervenció ens fa tornar primmirats, i ens adonem que no és exactament el color blanc, sinó el vinil, un material que no és porós com ho és el travertí, el que ens crida més l'atenció. Per tal que ho puguin experimentar, un cop allà, si travessen el carrer i van cap al conjunt d'escales, plataformes i murs que ens duen cap als baixos de l'edifici del CaixaForum, podran veure una construcció blanca també, però formidablement material, com una pedrera buidada amb la precisió d'un joier. És doncs l'artificialitat del vinil i la seva asèpsia tan sols traïda per les juntes, la que permet parlar als responsables de "desmaterialització" del pavelló.

Aquest revestiment radical té però algunes excepcions, com ara l'escultura, l'aigua i els vidres. L'aigua (ara clarament ressaltada com un material més del pavelló) i especialment el vidre escapen també a tanta blancor i ressalten gràcies a aquesta instal·lació. Aquest darrer fa venir a la memòria unes paraules de Rafael Echaide a propòsit d'aquest material: "És el més elegant de tots els materials, més net i lluent que l'acer inoxidable. No l'afecta ni el fred, ni la calor, ni la humitat. La pedra, el maó, la fusta, tots els materials envelleixen, però el vidre no envelleix: mor d'accident, perquè és fràgil". I podríem afegir: no se'l pot manipular, perquè de fet és invisible. De fet l'únic veritablement afectat per aquesta intervenció és l'aleatori, capritxós i contingent aspecte de la naturalesa, que s'expressa amb la desbordant figura de les vetes de l'ònix o dels marbres alpins dels murs. I potser el que fa tan especial aquesta intervenció és que sobre aquest edifici "tenim" una memòria viva, tan vistes com estan les poques coses que té, cosa que fa que corregim aquesta experiència transitòria i seguim veient amb els ulls de la memòria la naturalesa ara silenciada.

Tot plegat respira una celebració del projecte arquitectònic. El que els arquitectes volem dir amb "projecte" té diferents significats, però aquí no és el plec de documents administratius i legals, ni tampoc exactament les instruccions per construir res, és més aviat el moment de la ideació de l'obra. És simptomàtic que maqueta sigui la paraula que més es pot llegir al full de sala i a les notícies sobre aquesta instal·lació. ¿No ens hauria de fer pensar més la desafecció humana que la desmaterialització? Però la instal·lació ens duu inevitablement a pensar en la perfecció que sempre ha representat aquest pavelló, ara convertida en immaculada, i en si la finalitat última d'aquest edifici ressuscitat és tan sols fer apologia d'ell mateix. Per a quan una instal·lació que posi peixos a l'aigua i celebri la contaminació i la vida?