Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ada o l’ardor

L'esperança dels comuns és que el procés s'acabi, fet que no garanteix que les coses vagin millor perquè seria raonable que es reconstruís el PSC

Ada Colau i Jaume Collboni a l'Ajuntament.
Ada Colau i Jaume Collboni a l'Ajuntament.

Sí, ja ho sé, fer referència al títol de la novel·la de Nabokov per parlar d’Ada Colau és gairebé una obvietat. Però no veig cap altra manera de descriure amb més precisió la narrativa que ha proposat el bloc dels comuns per a les eleccions del 21 de desembre. Davant de l’ardor coercitiva de l’aplicació de l’article 155 i l’ardor messiànica de l’independentisme unilateralista, Ada Colau –que no es presenta com a cap de llista, però la seva figura concorre simbòlicament a diversos nivells en aquestes eleccions– emergeix com una mena d’àngel salvador allunyat d’aquestes dues ardors insuportables.

Es tracta d’una narrativa favorable per a la figura de Colau: la presenta com algú que conrea la virtut de la raonabilitat, de la serenor, davant de la desproporció dels altres.

Però la realitat és més cruel. “Ada o l’ardor” no sembla ser tant una elecció meditada dels comuns com l’únic espai electoral que ningú està explotant. Incapaç de construir un perfil propi en el procés per la incomoditat que generen entre la seva gent els termes binaris sobre els quals està construït, a Colau no li queda més remei que deixar que siguin els suposats dos blocs –les dues ardors– els que construeixin el seu perfil. “Ada o l’ardor” és el romanent que deixa la DUI del 27 de setembre i l’adhesió del PSOE a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El que al principi podia semblar una virtut –presentar-se com un punt intermedi temperat entre dos extrems– acaba sent una necessitat. I, en política, té recompensa fer de la necessitat, virtut; a l’inrevés, com suggereixen les enquestes, que són més aviat pàl·lides per als interessos dels comuns, no acostuma a funcionar.

Per això, “Ada o l’ardor” no és una estratègia guanyadora en cap sentit. És una estratègia, en el millor dels casos, per a la supervivència fins que passi la tempesta. Sense iniciativa –i en l’eix català Colau no en té–, els compromisos polítics que s’adquireixen estan bàsicament orientats a minimitzar els danys perquè no esdevinguin letals.

Els comuns ho tenen difícil per sortir d’aquesta situació. El procés és una màquina de destruir partits polítics que es van crear –entre altres coses– per no haver de decidir en els termes que han configurat la semàntica de la política catalana aquests últims cinc anys. L’esperança dels comuns és que el procés s’acabi. Però això tampoc garanteix que les coses vagin millor, ja que sense el procés això que els independentistes anomenen el bloc del 155 (amb una heterogeneïtat que, de fet, convida a abandonar l’etiqueta) es dilueix i resulta raonable preveure la reconstrucció del PSC, amb el qual aparentment els comuns comparteixen votants potencials. Atès que el PSC encara conserva molt de poder a l’àrea metropolitana, no és improbable que en un futur no tan llunyà estigui en condicions de disputar i fins i tot arrabassar l’espai dels comuns a Barcelona.

En aquest sentit, l’avantatge del PSC és que haurà entès millor la lliçó del leninisme: el poder també consisteix a ocupar espais institucionals, a anar guanyant terreny i influència en aquells llocs que són centres de presa de decisions polítiques. Els comuns, potser perquè s’han centrat molt en una concepció del poder polític que va des de baix cap a dalt, a vegades semblen oblidar la vella lliçó de Lenin. No es pot entendre de cap altra manera un moviment tan maldestre, des del punt de vista estratègic, com el de trencar el pacte de govern a Barcelona, un pacte que constituïa, a mitjà termini, la manera més natural d’adquirir influència a l’àrea metropolitana, que és, crec, on més poden créixer.

S’entreveu en aquest moviment un acostament a ERC que potser es traduirà en acords a la Generalitat i a l’Ajuntament. Potser s’està assajant un repartiment: Catalunya per a ERC, Barcelona per a Ada Colau. Però ERC és un partit volàtil, amb una concepció sentimentaloide de la política que contamina tot el que toca amb el virus de la inestabilitat. Si aquest és el principal company de fatigues d’Ada Colau, és probable que li passi el mateix que li va passar a Maragall, a Montilla, a Convergència i, ara, al PDeCAT, que es van recolzar en ERC i van acabar devorats per la histèria en la qual sembla instal·lar-se la política catalana cada vegada que ERC s’apropa al poder.

Pau Luque és professor de Filosofia i Dret a la UNAM.