Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Els blocs maleïts

Parlar dels bàndols independentista i constitucionalista demostra, una vegada més, la derrota del pujolisme

Els grups de l'oposició abandonen el Parlament el 7 de setembre.
Els grups de l'oposició abandonen el Parlament el 7 de setembre.

Una prova més de l’esfondrament del sistema polític pujolista és que parlem electoralment de dos blocs: l’independentista i el constitucionalista. L’objectiu últim del pujolisme consistia que només existís un bloc i que els altres elements del sistema polític de Catalunya fossin els seus satèl·lits o empelts, il·lustratius del que es deia transversalitat i que no era més que el reconeixement explícit d’un bloc central i hegemònic. Ara el que tenim són dos blocs i la seva interactuació és molt poc flexible, per la qual cosa arribem a un estrany paisatge mancat d’elements de comunitat, amb una mena de figures totèmiques desproporcionades que, absents de l’heterogeneïtat d’eixos i arrels, venen a ser complements unidimensionals, impropis d’una societat civil articulada.

Només un bruixot es podria haver imaginat que el desplaçament de l’autonomisme al secessionisme culminaria en un president de la Generalitat, ipso facto expresident, per l’aplicació del 155 i autoproclamat president a l’exili que calcula quan li és més convenient tornar a Espanya, anar a la presó i fer un gir que alteri l’empat actual de dos blocs, amb el permís de l’alcaldessa Ada Colau.

Com més s’apropa la campanya electoral, més augmenta la demagògia argumental, a més de la fractura i l’enfrontament. Els analistes estan dient que els vots fluctuen internament, en cadascun dels blocs, però no entre els blocs. És a dir: un votant del PDeCAT pot estar decidint votar Junqueras i un votant de Ciutadans potser s’està rumiant votar la candidatura de Miquel Iceta, o a l’inrevés en tots dos casos. El que d’entrada sembla improbable és que contingents significatius de vots surtin del bloc independentista i votin partits constitucionalistes.

El 21D sabrem si la temptació emocionalista s'imposa al vot més propens a considerar un futur de convivència estable i raonada

Si aquesta contraposició en blocs no representa la Catalunya real, com es poden generar desbloquejos? Primer cal tenir en compte el clàssic vot ocult i en aquest cas fins a quin punt es pot reduir l’abstenció al cinturó de Barcelona. Després caldrà veure si un retorn de Puigdemont i el seu ingrés a la presó incrementaria o no la mobilització victimista. És tot possible o existeixen demarcacions totalment predeterminades?

De fet, l’independentisme s’ho juga tot a la carta victimista. Hi havia un victimisme de baixa intensitat i ara un victimisme freakie. En parlar de la psicologia del victimisme, un cas de manual és l’individu que roba un cotxe en un aparcament als Estats Units, es llança a la carretera, té un accident i mor. Llavors la seva família entra en litigi amb el propietari de l’aparcament per no haver instal·lat les mesures necessàries per evitar el robatori de cotxes. No és això l’euròfob Puigdemont?

Per a la votació del 21-D, tinguem en compte la tesi del votant racional com a mite: és a dir, arrelaments emocionals o comunitaris poden ser més decisius que no pas el sistema de prova i error. Lleialtats preexistents i excitades per l’emocionalitat del victimisme surten amb avantatge respecte a la idea que la democràcia no consisteix a triar el millor dels governants, sinó a retirar d’escena els que hagin governat malament. Si un se sent perdedor en una determinada situació politicoeconòmica o bé acaba creient-s’ho tenint en compte la persuasió populista, possiblement votarà com a perdedor desvinculant-se de formes més racionals, com és afrontar els problemes segons el mètode de prova i error.

És aquí on es troba, gairebé en termes absoluts, un tram fronterer entre aquests dos blocs que en l’arrencada de la cursa electoral cap al 21-D es consideren molt prefixats, potser no tan prefixats com sembla, potser més mutables, però immersos en una mecànica segons la qual un pot tenir una preferència i alhora votar en sentit contrari. Alguna cosa ens en poden dir els neuròlegs de la política amb les seves ressonàncies magnètiques. Com assenyala Drew Westen a El cervell polític, el cervell negocia en temps real els conflictes entre la realitat i el desig.

Per això Puigdemont sospesa en quina mesura l’independentisme pot reactivar els vincles emocionals que genera un victimisme amb components de ficció tan sistematitzada que es remet al 1714. No és poc: deslegitimar la llei en nom d’un somni que deixaria Catalunya a les portes del declivi econòmic, fora de la Unió Europea i amb una societat dividida de manera inaudita. El 21-D sabrem si la temptació emocionalista s’imposa o no al vot més propens a considerar un futur de convivència estable i raonada.