Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La radicalització de Ciutadans

Els dirigents de la formació cada dia estan més enfadats, la irritació s’ha convertit en la seva manera d’estar al món

El president de Ciutadans, Albert Rivera.
El president de Ciutadans, Albert Rivera. EFE

“La injustícia que suposa el cuponazo basc incrementa la desigualtat”. “El cuponazo és donar diners a qui n’ha d’aportar: un privilegi i un greuge”. Ho ha dit Albert Rivera al Congrés en la votació –amb els valencians de Compromís– contra l’actualització de la quota basca. El principal soci del PP es desmarca, aprofitant una nova ocasió per acontentar els sectors de la dreta més irritats per la crisi territorial.

És curiós el cas de Ciutadans: els seus dirigents cada dia estan més enfadats, la irritació s’ha convertit en la seva manera d’estar al món. El partit va aparèixer a Catalunya com un projecte centrat en un sol tema: la política lingüística i la defensa del castellà en aquesta comunitat, un projecte reactiu que ha marcat el caràcter de la formació. Els seus dirigents van decidir fer el salt a la política espanyola en el clima general de renovació que va conduir a la ruptura del bipartidisme. Mentre s’han anat consolidant territorialment a tot Espanya, en el context de la crisi catalana cada cop s’han anat fent més agres, fins a emprendre un canvi de rumb accelerat que els ha portat a desbordar el PP per la dreta. Ciutadans havia de ser l’ala liberal de l’espai conservador i s’està convertint en la plataforma d’acollida de la dreta més ideològica i més patriòtica, la que segueix tenint Aznar com a referent.

L’últim intent reformista de Ciutadans va ser el fallit pacte de govern amb el PSOE de Pedro Sánchez. A partir de llavors es va posar al servei del PP, va eliminar d’una tacada les referències socialdemòcrates del seu programa fins que, especulant amb les vacil·lacions de Rajoy, va trobar una mina entre aquells que consideren que el president és massa feble. Albert Rivera i els seus van emprendre ràpidament la construcció d’un perfil ideològic dur, basat en la interpretació més radical de l’article 155 i la reespanyolització de Catalunya en particular i d’Espanya en general, des d’on ara amenacen de robar vots al PP desbordant-lo per l’extrema dreta. I aquest és avui el seu programa.

Alguns diuen que la duresa de Rivera contra la quota basca busca vots a Catalunya, però el seu veritable objectiu són els vots del PP a Espanya. El líder de Ciutadans ha après d’Aznar una cosa que en la xerrameca postpolítica alguns tendeixen a oblidar: la conquesta de l’hegemonia ideològica és el pas previ a la conquesta del poder polític. I així Rivera es disposa a recollir l’herència de l’expresident, una mica destenyida per la indolència ideològica de Rajoy, que, sobre la base del doctrinarisme patriòtic espanyol i d’un neoliberalisme de catecisme, va donar a la dreta una hegemonia que encara dura i que Rivera vol allargar. I Aznar l’hi reconeix assenyalant-lo com a escollit.

En aquest joc hi ha un objectiu immediat: curtcircuitar l’única via d’una possible entesa entre el sobiranisme i el constitucionalisme: la bilateralitat. El mateix dijous, Pedro Sánchez s’apuntava a aquesta aposta: al mateix temps que votava la quota basca es comprometia a no acceptar cap solució per a Catalunya fora del sistema de finançament autonòmic general. El que es tolera al País Basc no es tolera a Catalunya, entre altres coses per una raó de diners. Al 20 per cent del PIB, poques concessions. La crisi sobiranista ha posat en guàrdia moltes regions. I el valencianisme ha pres la paraula amb un avís: no a la quota basca si no es replanteja prèviament el model comú. I només és el principi.

El conflicte català ha dinamitzat el desplaçament de la política espanyola cap a la dreta, que ja s’havia iniciat amb el desastre socialista quan, després del miratge Zapatero, es va posar de manifest que la socialdemocràcia havia perdut totalment l’hegemonia ideològica. El PP baixa, però Ciutadans ho compensa amb escreix, el PSOE segueix sense retrobar el seu espai, Podem va a la deriva, incapaç d’ancorar-se enlloc i deutor dels seus socis locals, que són els que els han donat els millors resultats. I tot això a l’espera que escampi la boira a Catalunya, que és molt esperar. En els últims dies ha anat guanyant pes una hipòtesi: que el 21-D podria ser poc més que l’avantsala d’unes noves autonòmiques, convocades, aquestes sí, des de Catalunya, i amb la renovació d’idees i de persones que ara no ha estat possible.