Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
QUADERN

El cru exili belga de Macià

Macià sabia que, si no podia mantenir els soldats, Estat Català es desfaria

Sortida de França de Macià.
Sortida de França de Macià. A. MEURISSE-BNF

En aquest simpàtic país, Bèlgica, que per nosaltres és un model a seguir, el mateix és que passi una manifestació socialista o una processó catòlica, que el belga la podrà criticar, se’n podrà riure, però mai cridarà, ni demanarà que la prohibeixin. Pocs pobles tenen el mateix respecte per la llibertat, i és que potser cap ha sofert com ell el jou de les dominacions estrangeres”

No, no és cap reflexió de Carles Puigdemont escrita aquests dies a la cafeteria d’un hotel recòndit de Brussel·les, encara que de segur la podria signar. Es tracta de les notes que Francesc Macià va redactar fa noranta anys durant el seu exili a la capital belga. Una estada que, malgrat que la politització i la mirada simplificada del passat han volgut carregar d’èpica, fou ben crua per a l’extinent coronel de l’Exèrcit espanyol, gairebé septuagenari. I que en res no va tenir a veure amb la situació en la qual es troben avui Puigdemont i els polítics que l’acompanyen.

Macià va recalar a Bèlgica per sortir de la complexa situació en què es trobava. En començar el novembre de 1926, la gendarmeria francesa, gràcies a la delació d’alguns dels seus col·laboradors italians, el va detenir junt amb la vuitantena de xicots amb qui volia iniciar des del vessant nord del Pirineu un moviment insurreccional a Catalunya contra la dictadura de Primo de Rivera.

Avortat el que es va conèixer com els Fets de Prats de Molló, el diputat a l’exili i els seus seguidors van ser traslladats a París. En diferents tongades, la majoria de soldats, com s’autoanomenaven, van ser expulsats de França, on la figura del vell polític era vista amb recel pels problemes diplomàtics que generava amb Espanya. Només una quinzena i el mateix Macià van romandre a la presó de La Santé a l’espera de judici.

En l’ànim es volia tornar a l’acció tot just fos possible, però la realitat s’imposà. La dispersió dels detinguts i el fracàs de l’operació van fer que des de l’organització politicomilitar de Macià es qüestionés el seu lideratge. Uns volien orientar Estat Català (EC) envers el comunisme i mesclar el moviment d’alliberament nacional amb la lluita de classes. Altres, els més dretans, demanaven obrir-se a un front nacionalista ampli.

Vinyeta del diari 'Le Journal' del 25 de gener del 1927. ampliar foto
Vinyeta del diari 'Le Journal' del 25 de gener del 1927.

El polític va treure rèdit de la seva popularitat creixent per trampejar, amb dificultats, aquestes propostes. Hi havia, però, una qüestió més prosaica difícil d’esquivar: la pecuniària. Per molt que Macià convencés els seus soldats que era el líder adequat, si no els podia sostenir EC es desfaria com un terrós de sucre.

EL MISTERIÓS JAUME MIR

En començar el desembre de 1926, el polític republicà Joan Casanovas, exiliat a París, va posar en contacte l’empresonat Macià amb un seu amic de joventut resident a Brussel·les, Jaume Mir. Aquest i qui anys més tard seria president del Parlament de Catalunya eren originaris de Sant Sadurní d’Anoia i, amb dos anys de diferència, enfilaven la quarantena.

Mir, de qui no s’esbrinà mai si havia estat lerrouxista, anarquista o tot alhora, havia fugit d’Espanya arran de la Setmana Tràgica el 1909. En començar la Primera Guerra Mundial havia fet d’espia per a Bèlgica. Detingut pels ocupadors alemanys, salvat in extremis de ser afusellat, va ser condecorat com un heroi pel país d’acollida. Estava, doncs, amb bones relacions amb la Direcció General de Seguretat del país i regentava amb la seva muller belga una petita brasserie.

Hi havia tanta gana que es van cruspir un ànec imperial d’un estany de Brussel·les

En la seva percepció, “els belgues saben el que són les dominacions estrangeres perquè n’han passat de totes i tenen tant amor a llur independència, que els fa admirar aquells que lluiten i combaten per ella”. Això hauria fet que la policia i l’ajuntament de Brussel·les haguessin donat certes facilitats als catalans. El sadurninenc, a més, va comunicar a Macià que les primeres autoritats belgues li havien assegurat que si l’expulsaven de França també ell hi podria anar.

El vell polític aviat comprengué que Mir era la seva millor carta, i per Nadal li va encarregar “la direcció dels afers catalans a Bèlgica” amb l’ajut com a secretari del soldat targarí Magí Serés Roca, pintor artístic. El fet de considerar els assumptes del seu moviment com els de tot Catalunya tenia sentit perquè, en presentar-se com a cap d’Estat Català, Macià jugava amb l’ambivalència del nom de la seva formació i es representava com a cap de Catalunya. Els afers catalans consistien a cercar manutenció per als xicots. A final d’any Macià els va enviar 7.000 francs francesos.

Portada del diari 'Excelsior' del 17 de novembre del 1926. Peppito Garibaldi i catalans desplegant una estelada al tren que els duria a Bèlgica. ampliar foto
Portada del diari 'Excelsior' del 17 de novembre del 1926. Peppito Garibaldi i catalans desplegant una estelada al tren que els duria a Bèlgica.

De la seva banda, Mir va aconsellar no fer cap gest contra la diplomàcia espanyola per no empitjorar la situació. “En lo referent a les canallades de l’ambaixador i el cònsol seria poc convenient una campanya pública, perquè estic convençut que és el que voldrien a fi efecte de permetre’ls-hi fer una reclamació diplomàtica prop del govern belga perquè fes pressió contra els catalans a Bèlgica”.

EL MOTÍ DELS XICOTS D’ESTAT CATALÀ

La situació, però, aviat es va torçar. Que fos un desconegut qui gestionés els diners de Macià, juntament amb les dificultats per trobar feina, va crear mala maror entre els expulsats de França. El cabdill va rebre una carta coral amb laments. Alguns van provar també d’influir en el seu capteniment a través de persones que eren amb ell a La Santé.

Va ser el cas del futur editor teatral barceloní Artur Guasch, que el 12 de gener de 1927 va escriure a Roc Boronat —als anys trenta, polític d’ERC i fundador del Sindicat de Cecs de Catalunya— “fastiguejat de suportar la direcció i administració tan criatura dels exiliats a Bèlgica i no podent aguantar més aquesta vida per la raó: vaga de la fam forçosa”. Hi havia tanta gana que alguns es van cruspir un ànec imperial d’un dels estanys de la ciutat. Guasch es queixava que, mentre uns treballaven per molt menys del que ho feia un belga, altres vivien de la subvenció del seu cabdill.

Per tenir fons, Macià encarregà un llibre del complot; per por, la gent no el comprà

Mir, seguint directrius de Macià, va deixar d’ajudar aquests darrers. Entre altres raons perquè el Ministeri de Justícia havia deixat clar que els catalans serien benvinguts mentre treballessin. Als que ho feien, encara que guanyessin poc, se’ls complementava el sou amb un ajut. Per calmar els ànims, Macià va enviar 4.000 francs més i una lletra que Mir va llegir als xicots. Els descontents, però, van desaparèixer. Altres van trobar feina a les mines flamenques de Genk, i uns pocs van anar a Suïssa o a Luxemburg a cercar feina. A finals de gener de 1927, l’exespia confessava que “la situació no és pas del tot planera” i que no rebia prou diners per arranjar-la.

L’EXPULSIÓ DE MACIÀ

Després de tres mesos a la presó, el judici dels conjurats catalans es va celebrar entre el 20 i 22 de gener de 1927 al Tribunal Civil del Sena. El veredicte declarà provats els càrrecs de tinença il·lícita d’armes. Es condemnà a dos mesos de presó i 100 francs de multa Macià, i a un mes de presó i a 50 francs la resta. Una pena baixa que responia a la geopolítica i que es va donar per complerta amb la presó preventiva.

Portada del francès 'Excelsior' del 22 de novembre del 1926. La tomba del soldat desconegut, a Brussel·les. ampliar foto
Portada del francès 'Excelsior' del 22 de novembre del 1926. La tomba del soldat desconegut, a Brussel·les.

El Ministeri de l’Interior francès va decretar l’expulsió de Macià i els seus homes, encara que abans es permeté al polític que arrangés els seus assumptes. Així, el 6 de febrer pogué fer una breu visita a Brussel·les, junt amb el seu fill Joan, per evitar la disgregació i la baixada de moral dels soldats i lliurar-los 2.000 francs belgues i 1.000 de francesos.

Per frenar la minva de recursos, Macià va aprofitar el renou propagandístic del seu cas i ordenà al seu secretari, Josep Carner-Ribalta, de compilar la gestació del complot i l’evolució del judici en el llibre La Catalogne rebelle. Tout le procés des conjurés catalans precedí d’une notice sur la Catalogne et son mouvement National et suivi de qualques documents officiels. Retornat a París, el 17 de febrer Macià va signar en nom d’Estat Català el contracte per a l’edició del llibre amb el seu amic, l’editor de l’Agence Mondiale de Librairie, Armand Otero. L’organització rebria el 10% de cada exemplar venut.

Otero anava i venia de Catalunya. El 1931 dirigiria el diari L’Opinió i regentaria la llibreria Ariel, on alguns polítics d’ERC es van reunir poc abans d’anar a proclamar la República. El cas és que, malgrat que els Fets de Prats de Molló despertaven l’interès dels catalans pel que tenien de romàntic i extemporani, tres mesos després l’editor reconeixia que “el llibre es vendria més si [ELS CATALANS]fossin menys senyors Esteves (com sempre) i tinguessin menys por, perquè ganes de llegir-lo ja n’hi ha. Ara que... ‘Si me’l troben què em faran?’ Vet aquí la pregunta estereotipada dels que venen de la nostra pàtria”.

Macià volia saber amb quants elements comptava. Valorà d’establir-se a Ginebra, però finalment, sense alternatives viables, va encarregar a un dels seus lloctinents processat, ja a Bèlgica, Ramon Fabregat, que li passés preus d’hotels confortables “amb aigua corrent i sala de bany” per establir-se a Brussel·les. Escollí l’Hotel Terminus. El jove de les Borges Blanques esdevindria editor i publicaria el 1932 Flandes, la Catalunya del Nord.

El cabdill, però, no tenia intenció de romandre-hi gaire temps. Havia recuperat la idea de fer un tour americà propagandístic per recaptar diners a imitació del fet pel líder republicà irlandès Éamon de Valera el 1919-1920. El 2 de juny va adreçar-se al Ministeri d’Exteriors belga en qualitat de refugiat polític. Demanava per a ell i per al seu altre secretari, el poeta Ventura Gassol, un passaport de tipus B, d’apàtrida. L’ambaixada espanyola els negava el que els corresponia com a ciutadans.

EL FILL, UN MALDECAP FAMILIAR

Per preparar el terreny amb les comunitats catalanes a Amèrica, Macià va enviar-hi Carner-Ribalta, que marxà a Cuba el 18 de juny acompanyat de Joan Macià. Aquest no hi anava per ajudar, sinó perquè el seu pare ja no sabia on enviar-lo a fi que el seu tarannà desimbolt no afectés la seva política ni l’economia. Pare i fill no s’avenien. Macià l’havia encaminat a una enginyeria d’agrònoms perquè s’encarregués de la hisenda familiar, sense èxit. El futur president de la República espanyola, Manuel Azaña, diria d’ell que era un “perdis”.

El doctor Josep Murillo, establert a l’Havana però que el 1922 havia assistit al CADCI a la fundació d’EC, va trobar una feina per al fill del seu amic a Mèxic. Dos mesos després, Macià només sabria que Joan havia arribat bé a través de la seva esposa, Eugènia Lamarca. El seu enuig era enorme i li escriví una carta demolidora. L’hereu havia malgastat molts diners, s’havia endeutat i aleshores demanava més recursos. La seva butxaca foradada entrava en contradicció amb les aventures polítiques del pare. D’alguna manera, tots dos competien pels diners de Lamarca, que, a través de la hisenda, era la finançadora real de les peripècies de Macià.

“Vas dir —carregava el polític— que t’havies fet càrrec de la nostra terrible situació econòmica”. I afegia amb sinceritat corprenedora: “La meva situació és horrorosa: no puc abandonar el meu lloc perquè faria un mal molt gran a Catalunya i al mateix temps tinc d’abandonar la Mamà i els meus fills a qui estimo amb tot el meu cor”. Amb tot, envià diners a Murillo per tal que el mantingués un temps.

 

CAMPI QUI PUGUI

En començar l’estiu, Macià, amb Gassol i a temporades amb l’esposa, va traslladar-se a un apartament al 44 del poc cèntric carrer de Frederik Pelletier. Va acabar d’adobar el quadre la mort del soldat Francesc Català, de només 26 anys, per causes desconegudes. Sense resoldre la manutenció dels seus xicots, el 25 de juliol va adreçar una carta tipus als qui tenia controlats per tal que l’hi retornessin signada si es mantenien com a membres d’EC. El cabdill veia com es desfeia el terròs.

Alguns nois, desesperats per la manca de perspectiva, van tornar a França bo i arriscant-se a ser detinguts. Des de París, l’advocat de Macià en el judici, Henry Torrès, artífex de la seva popularitat, feia avinent a finals de juliol que esperava el moment oportú per demanar la revocació de les ordres d’expulsió i acompanyar-la d’una campanya de premsa. Constatava també que alguns dels membres del gabinet belga “no amaguen la simpatia que us tenen a vós i a la vostra causa”.

A la fi, el 2 de setembre de 1927 Bèlgica va expedir els passaports B per anar a tots els països de l’Amèrica del Sud. Ho va fer després que Macià signés un escrit on prometia no tornar al país quan acabés la seva gira, tal com li va demanar el ministre socialista d’Exteriors Émile Vandervelde per cobrir-se les espatlles davant la diplomàcia espanyola.

El desembre de 1927, Macià va salpar rumb a Montevideo ignorant amb quants soldats comptava llavors. “En quant a organització política —admetia Carner-Ribalta— no resta en peu més que els quatre escamots esgarriats d’Estat Català, el fragmentari directori de Barcelona i allò que vostè hagi pogut organitzar a darrera hora”. Des d’Anvers, Fabregat tampoc no sabia quants eren. Concloïa que l’urgent era “la qüestió de la Hisenda, sense la qual és inútil parlar de projectes”.

Irònicament, quan més fracassava l’intent de Macià d’aplegar adeptes i bastir un moviment per alliberar Catalunya de Primo de Rivera, més creixia la seva popularitat individual. Llavors Estat Català era bàsicament ell. En recolliria els fruits l’abril de 1931. Brussel·les, però, no va ser una festa.