_
_
_
_
_

“Descobrir la veritat em va alleujar”

La Conquesta del Pol Sud torna amb 'Claudia', la història d'una nena ‘desapareguda’ durant la dictadura argentina explicada per ella mateixa

Toni Polo Bettonica
Claudia Poblete a l'obra.
Claudia Poblete a l'obra.josep aznar

La Mercedes va ser una nena feliç (o això es pensava fins als 21 anys) en una família benestant de l'Argentina als anys vuitanta i noranta. Fins que va descobrir que els seus pares no eren els seus pares, que les històries que havia sentit de nens desapareguts i que, tal com l'havien educat, no s'havia cregut mai, eren certes i que ella no era la Mercedes, sinó la Claudia. "Em van treure la catifa de mentides que tenia sota els peus", diu aquesta enginyera de sistemes de 38 anys, mare d'una nena de vuit i d'un nen de cinc.

Ara explica la seva història des de l'escenari a Claudia (al Teatre Nacional de Catalunya fins al 10 de desembre), una obra de teatre documental en la qual Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer (La Conquesta del Pol Sud) bussegen en el drama dels nens desapareguts a l'Argentina dictatorial dels anys setanta. Estrenada al Grec del 2016, ha passat per Catalunya i, recentment, per Bèlgica (Brussel·les i Anvers). És la segona part d'una trilogia que va començar amb Nadia (la narració d'una nena afganesa que va fugir del seu país disfressada de noi i ara viu a Badalona) i que culminarà, probablement en el proper Grec, amb una història, també en primera persona, sobre la identitat de gènere.

"Després d'investigar sobre els refugiats, per a la segona peça de la trilogia li donàvem voltes a la idea de justícia", explica Eugenio Szwarcer. "I les Àvies de la Plaza de Mayo em van treure el cas de Claudia Poblete, que va ser el que va permetre tornar a jutjar militars amnistiats, en una sentència sobre la qual s'ha dit que, des del punt de vista jurídic, és una obra d'art". Carles Fernández Giua, director de l'obra, reconeix que van trobar la noia en el moment oportú: "Ella sentia que havia de fer sentir la seva veu i nosaltres, sense saber-ho, l'estàvem buscant a ella", comenta. "Vaig començar a xerrar amb ells fa uns dos anys, sense imaginar-me, ni de bon tros, que hauria de pujar a un escenari", explica la Claudia. "Volia trobar la meva veu en el relat de la meva vida i això era just el que m'estaven proposant".

“Si m’interpretés una actriu trairia l’esperit de l’obra”, diu Claudia Poblete, protagonista real de l’obra

"Ella també és autora de l'obra", diu el director. "La seva aportació és una garantia perquè explorem un territori que no és ficció, però sí que té una estructura dramatúrgica, basada en l'experiència". Igual que Nadia, Claudia és un document dur, duríssim, en primera persona, portat a l'escena amb vídeos del viatge dels autors als indrets que apareixen en la història, d'imatges del lloc on van tancar i van torturar els pares de la Claudia, de testimonis de les Àvies de la Plaza de Mayo, de mapes del terror, de veus incòmodes.

La narració de la protagonista és esfereïdora. El novembre del 1978 la van arrencar dels braços dels seus pares quan tenia vuit mesos i es va criar amb un pare militar i una mare conservadora i submissa. Res quedava més lluny de l'imaginari d'aquella nena que els seus pares biològics, dos revolucionaris condemnats i morts durant la dictadura de Videla. Va ser la seva àvia, que treballa a Àvies de la Plaza de Mayo, qui la va trobar. "Vaig saber que la meva família biològica estava ansiosa, feia 20 anys que m'esperaven! Jo pensava que tot això dels desapareguts no havia existit, que era una mentida. Però alguna cosa no acabava de quadrar en la meva vida. Hi havia alguna cosa estranya". Això que hi havia, una veritat terrible, "em va alleujar". La Claudia manté ara un vincle distant amb els seus apropiadors, una parella gran que ja va complir condemna.

La Claudia es mou bé en escena, acompanyada per l'Eugenio i el Carles, en un viatge emocional intensíssim. "Si no sentís tot el que explico, si no fos una cosa meva, de debò, no ho podria fer", reconeix, insistint una vegada i una altra que no és una professional del teatre: "Si m'interpretés una actriu trairia l'esperit de l'obra".

"Claudia té un contingut polític molt marcat i molt argentí", diu Fernández Giua. "Però també parla molt de nosaltres, de l'Estat on vivim. La gestió de la memòria històrica a l'Argentina em fa enveja [el 1985 el Tribunal Internacional de la Haia va fer els primers judicis al país sud-americà] perquè al meu país això no ha passat". La Claudia també veu relació entre el cas de la seva terra i el d'Espanya: "Nosaltres estem molt orgullosos de la recuperació de la nostra memòria històrica, però cal sostenir-ho, no deixar-ho estar, perquè es podria enfonsar. Només s'ha recuperat una part de la veritat". Queda molt per descobrir: "No m'oblido que encara queden 400 nets amb la identitat canviada. I em motiva pensar que això que fem pot ajudar a trobar-los".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica
Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_