Selecciona Edició
Connecta’t

“Tenim uns líders que incendien la situació”

“Ja fa anys que he deixat de ser la filla de Serrat”, diu Candela Serrat, actriu que interpreta ‘Incendios’, de Mouawad, al Teatre Goya

“No hi ha gaires papers interessants per a dones al teatre”, afirma Candela Serrat.
“No hi ha gaires papers interessants per a dones al teatre”, afirma Candela Serrat.

Candela Serrat (Barcelona, 1986) desenvolupa una impecable trajectòria típica de gran actriu. Treballar, treballar i treballar. De fet, quan no la criden, cosa que no passa des de fa un temps, s’embranca en projectes escènics, amb companys d’ofici o amb titulats de l’Escola de William Leyton, on es va incorporar després de formar-se en teatre clàssic a la London Academy for Music and Dramatic Arts i realitzar diversos cursos amb la RADA (Royal Academy of Dramatic Art), etapa en què, com és tradició entre les actrius, va treballar de cambrera.

Aficionada a la lluita lliure americana i al motociclisme, no té Facebook, no perd el temps amb les xarxes socials i només utilitza Twitter per parlar dels seus personatges. Encara barcelonina, viu a Madrid, on la busquen i aconsegueix que en cada un dels seus treballs es fixi en ella més i més gent; i no només, encara que també, per la popularitat que proporciona aparèixer en sèries (dos anys a Seis hermanas de TVE-1). La d’ella és una carrera de fons, i el que va pastant amb afany no és fama, sinó prestigi, el qual és una mica més difícil d’aconseguir. Ho aconsegueix per aquest compromís sense fissures que demostra, des de l’inici de la seva carrera, amb els escenaris.

“Han vingut així les coses, però ni el mitjà ni el gènere no m’importen, només m’exigeixo que m’agradi, que suposi un pas més en la meva carrera, que m’aporti alguna cosa nova”. I afegeix: “Per ara vaig treballant amb els grans, amb directors, actors i autors que admiro profundament..., així es treballa meravellosament”.

La seva formació és sòlida. Directors com Paco Vidal, Joan Ollé, Gustavo Tambascio i Xavier Albertí, entre d’altres, incorporant-la a peces de Shakespeare, García Lorca, Vargas Llosa, Nöel Coward, al costat d’actors com Carme Elías, Pepe Sacristán, Vicky Peña, Nora Navas, Enric Majó... Per si fos poc, ara forma part del repartiment d’un dels muntatges més importants que ha donat el teatre espanyol en l’última dècada, Incendios, de Wajdi Mouawad (Editat per Llibres del Periscopi; KRK Edicions, en castellà), amb direcció de Mario Gas, en què comparteix cartell amb Núria Espert, Laia Marull, Àlex García i Ramón Barea, entre d’altres.

“Tots molt diferents entre si, però amb una manera de treballar semblant, la del rigor i la de ser grandíssimes persones, amb ganes d’ajudar-te; Núria Espert va representar bona part de la meva tranquil·litat a l’hora de fer una substitució... amb Sacristán vaig treballar mesos parlant del muntatge, buscant els raconets que hi pogués haver... El que no sabria és treballar amb un director tou, seria veritablement terrorífic: cal no oblidar mai que és impossible fer-ho tot bé i, per tant, no ajudaria”, apunta.

Els seus treballs han girat majoritàriament al voltant de tragèdies de molt patir. “Però si apareix alguna comèdia l’agafaré amb ganes, no oblido que José Luis García Sánchez, bon coneixedor de l’humor en aquest ofici, sempre diu que seria una bona còmica”. La veritat és que li agradaria fer de tot, i somia no haver d’acceptar mai treballs alimentaris: “Em veig més tornant-me boja per fer alguna cosa que m’interessi, cosa que és fàcil, perquè ara el meu mitjà està ple de bons productes, encara que no hi ha gaires papers per a dones”.

Amb el seu cognom i el seu entorn familiar, es mostra encantada. Pensa que ser filla del cantautor més prestigiat d’Espanya és una cosa que pot obrir o tancar portes. “Però res més, i ja fa anys que he deixat de ser la filla de Serrat, això només va passar al principi. El que ha estat molt important per a mi és que, a l’hora de triar el meu ofici, la família ni m’ha empès, ni m’ha frenat”, assenyala aquesta dona que des de petita va tenir formació musical i va ser a partir dels 15 anys quan va decidir el seu futur professional.

Seguint la tradició secular de les dones de teatre, li agradaria tenir la seva pròpia companyia: “De projectes no me’n falten i sé amb qui formaria una companyia, amb treballadors excepcionals”. Entre ells hi hauria l’actor Daniel Muriel, amb qui passeja ara per la vida: “És un professional al qual admiro”.

Entre els seus límits hi ha no creure en el treball a partir del sofriment, com promulguen algunes escoles escèniques: “Tot surt millor com més recolzada et sents, i no m’interessa un director que et maltracta o t’humilia”. D’altra banda, el fet de treballar moltes hores, fer una gira dura, explicar coses terribles a l’escenari, li és molt gratificant: “I n’he tingut molts exemples al meu voltant”.

La qüestió del procés no l’ha afectat tant com a altres professionals, entre els quals hi hauria Jordi Évole, Isabel Coixet, Javier Pérez Andújar, Juan Marsé, el mateix Serrat i molts altres. “Jo parlo poc d’aquest tema de cara a la galeria, amb això he aconseguit que m’hagi afectat poc, però el meu silenci es deu també al fet que, sigui quina sigui l’opinió que exposis, la gent es creu amb dret de crucificar-te, i de molt mala manera, així que no comparteixo opinió amb qui no conec, no és un bon moment per ser escoltada, i tenim uns líders que incendien la situació”. I afegeix: “Tot i que si no dius res sempre hi ha algú disposat a crucificar-te pel teu silenci”.

En el futur immediat té el final de la gira d’Incendios (fins diumenge vinent al Teatre Goya de Barcelona i, a partir del 2 de desembre, a Càceres) i una lectura dramatitzada a principis de desembre a Madrid, que li donarà la possibilitat de treballar amb Juan Carlos Rubio, jove i reeixit autor amb el qual tenia ganes de coincidir. A mitjà termini participarà en una minisèrie de tres capítols sobre la Nova Canço, dels anys seixanta als vuitanta del segle passat. A llarg termini, el somni de la seva pròpia companyia.