Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Siguem sincers

Traslladem l’Agència Europea de Medicaments des de Londres a causa del Brexit i escollim una altra ciutat que també se’n vol anar? Ni parlar-ne

Una vista de Barcelona.
Una vista de Barcelona.

Que Barcelona no sigui la seu de l’Agència Europea de Medicaments es deu, com tots sabeu, a una causa principal: la inestabilitat política i inseguretat jurídica que produeix l’anomenat procés. També a l’erràtica i ineficaç política municipal barcelonina des que l’alcaldessa és Ada Colau. També sense cap mena de dubte. I amb aquests dos elements combinats, el resultat és nefast i molt perillós.

Barcelona era una ciutat d’èxit, en clar ascens des dels primers ajuntaments democràtics. Les transformacions urbanes des de l’època de la Transició la van canviar de dalt a baix. Pensem en la reforma dels barris perifèrics, crescuts en un desordre total entre mitjans dels anys cinquanta i els anys setanta, fins a l’època democràtica. Pensem en el caràcter que li va generar la remodelació del nucli antic.

A més, fins a aquella època Barcelona era, incomprensiblement, una ciutat sense sortida al mar. El port i unes zones industrials envellides eren un obstacle que semblava insalvable perquè els barcelonins poguessin gaudir del privilegi que suposava ser una ciutat marítima. Va semblar un miracle l’obertura de quilòmetres de platges a les quals els barcelonins podien accedir fàcilment amb metro o autobús. Però hi ha hagut més fites. Barcelona va passar de ser una decadent ciutat industrial tèxtil a un potent nucli tecnològic, especialment en matèria mèdica i farmacèutica. Hospitals, clíniques i laboratoris van passar a formar part del paisatge econòmic quotidià de la ciutat.

Finalment, gràcies a la bona imatge de les Olimpíades, Barcelona ha esdevingut una ciutat turística de primer ordre, de manera que passar dies de vacances a Barcelona ha estat un fet habitual, com havia passat abans en ciutats europees mitjanes: Florència, Amsterdam, Praga… El turisme ha permès consolidar una oferta hotelera i de restauració més que brillant, uns serveis que han generat nombrosos llocs de treball, empreses grans, mitjanes i petites. A més, s’han beneficiat de tot això no només els qui viuen al municipi, sinó tota la seva àrea d’influència. Barcelona ha passat de ciutat a àrea metropolitana, la rapidesa del transport l’ha convertit en capital d’una taca humana de proporcions considerables.

Doncs resulta que tot això s’està esfondrant. Ha començat una decadència que pot ser imparable. Els obstacles de l’Ajuntament barceloní al turisme, a més d’incomprensibles, han estat contradictoris, sense cap rumb definit, el pitjor escenari per atreure inversions, per consolidar projectes. L’intent de separar Catalunya d’Espanya i, per tant, d’Europa és encara més transcendent, ho afecta tot. Han fugit en desbandada bancs, empreses, professionals, inversors: tots desconfien del que pugui passar.

Siguem sincers: durant les últimes setmanes ningú a Barcelona creia que la ciutat seria designada seu de l’Agència Europea de Medicaments. Ningú. Una decisió, a més, normal: si ens posem a la pell de l’altre, tampoc l’hauríem votat. Massa incertesa, inseguretat i, per dir-ho tot, estupidesa. Traslladem l’Agència des de Londres a una altra ciutat europea a causa del Brexit i n’escollim una altra que també se’n vol anar? Ni parlar-ne: el que és assenyat, en benefici dels europeus, és apostar per l’opció segura, per ciutats on prevalguin la sensatesa i la intel·ligència. Per descomptat, no és el cas de la Barcelona d’avui.

Una mostra, una de molt petita i anecdòtica: les paraules, pronunciades entre sanglots, que he escoltat aquests dies a una emocionada Marta Rovira, candidata d’ERC a presidenta de la Generalitat: “No ens rendirem, nosaltres no farem això, lluitarem fins al final, fins al final… Tenim tot el dret del món a viure en un país lliure, digne i just”.

Segurament si això, dit en un to dramàtic i apocalíptic, numantí, ho han vist i escoltat els delegats europeus que havien de decidir on volien situar l’Agència de Medicaments, sabent que Rovira pot ser la propera presidenta de la Generalitat, s’han fet enrere immediatament. Però, què li passa a aquesta dona? Davant de qui no s’ha de rendir? És que Espanya, un Estat de la UE, no reuneix les condicions per poder viure amb llibertat, dignitat i justícia? Per què crida, per què plora?

Aquest llenguatge no és el de l’Europa del segle XXI. No situarem l’Agència Europea de Medicaments, que és la quinta essència de l’esperit científic, en una ciutat governada per emocionals dotats de molt poca raó. Els que han assignat la seu a Amsterdam no volien córrer riscos i han fet bé. Malauradament, si no hi posem remei, apostar avui per Barcelona no és prudent ni assenyat. Ningú ho farà, siguem sincers.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.

MÉS INFORMACIÓ