Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un fracàs compartit

Les dues parts del conflicte català es culpen per la pèrdua de la seu de l'Agència Europea de Medicaments, però totes dues han disparat contra la candidatura de Barcelona

La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, ahir a Brussel·les.
La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, ahir a Brussel·les. EFE

El conflicte provocat pel procés independentista ja té dues noves víctimes: la ciutat de Barcelona, que perd una oportunitat històrica, i el sector biomèdic, que rep de la conjuntura política una injusta clatellada que perjudicarà greument les seves expectatives de futur. Al final, els elements polítics han estat decisius perquè Barcelona perdés ahir l'oportunitat d'acollir la seu de l'Agència Europea de Medicaments (EMA), que ha d'abandonar Londres a causa del Brexit.

El fet que ja en la primera votació (amb 13 punts) quedés molt per sota de quatre de les seves rivals principals —Amsterdam (25 punts), Milà (20) Copenhaguen (20) i Bratislava (15)— indica que no es van arribar a tenir en compte els seus mèrits objectius. Barcelona ja va quedar segona quan el 1992 es va decidir que la seu aniria a Londres i ara partia com a clara favorita en l'avaluació tècnica. Però en les setmanes prèvies a la decisió, la candidatura de Barcelona ha rebut diversos trets i ha arribat al procés final autolesionada i sense alè.

Ara arriba el lamentable espectacle de l'atribució de culpes: la ministra de Sanitat culpa el sobiranisme, pel desafiament independentista, i Carles Puigdemont, el Govern espanyol, per haver aplicat l'article 155 de la Constitució. Resulta obscè veure aquest intercanvi d'acusacions entre els qui s'han de repartir les culpes perquè també estan repartides les causes del desastre: un independentisme que ha portat el seu full de ruta fins a extrems suïcides i un Govern d'Espanya que no ha sabut ni ha volgut evitar que el conflicte arribés a aquest punt. Tots dos haurien d'entonar un amarg mea culpa, però en comptes de fer autocrítica, intenten fugir de la seva evident responsabilitat assenyalant el contrari. Com si no sabéssim bé què ha passat i poguessin conformar un relat a conveniència a força de repetir-ho en unes quantes piulades.

La pèrdua de la seu de l'EMA és un clar revés per a la tesi independentista que es podia intentar la separació unilateral sense cap cost per als catalans. Que Europa, confrontada a una situació de fet, obligaria el Govern espanyol almenys a negociar. L'Europa dels Estats no està ni remotament disposada a transigir amb el missatge que es poden alterar les fronteres interiors mitjançant un procés unilateral que suposa la vulneració de la legalitat i posa en risc l'estabilitat interna d'un estat membre. Europa li ha dit a Rajoy que negociï, és cert, i l'ha obligat a convocar eleccions immediates, però de cap manera està disposada a admetre vel·leïtats independentistes que poden contagiar-se. En la primera ocasió que ha tingut ho ha deixat absolutament clar.

Puigdemont cita les imatges de les càrregues policials de l'1 d'octubre com la causa d'haver perdut la seu. Per descomptat, no hi han ajudat. Però l'espectacle de la proclamació d'una república sense prou força va projectar la imatge d'una elit governamental aventurera i poc fiable, i es va carregarbona part del capital d'imatge acumulat en les mobilitzacions pacífiques de les Diades i la demostració de força que va suposar el referèndum de l'1-O.

La participació de l'independentisme en el desastre és clara, però pot el Govern de Mariano Rajoy fer veure que el fracàs no és cosa seva? En absolut. És del tot corresponsable. En última instància, la decisió és també una clatellada per al Govern espanyol. En primer lloc, perquè significa que Europa no considera que Rajoy tingui controlada, com pretén, la situació a Catalunya. Votar a favor de Barcelona hauria estat una manera de donar suport la seva actuació en el conflicte català i donar credibilitat a la pretensió que és capaç de derrotar l'independentisme i imposar l'ordre constitucional sense problemes. Segons els qui havien de decidir la seu de l'EMA, això no està gens clar.

El Govern d'Espanya no para d'encaixar derrotes i perdre posicions a Europa. Fins ara, els altres membres del club li han donat suport en el conflicte català, però tots saben que si s'ha arribat a aquest grau d'enfrontament i ruptura és perquè ha estat incapaç d'articular una solució política per a un problema que és polític. Els dirigents europeus no paren de dir-li a Rajoy que negociï, però tampoc han fet res per obligar-l'hi. Així és Europa ara mateix. La incapacitat de Rajoy i el seu Govern per negociar una sortida política al conflicte català ha estat l'altre gran tret contra la candidatura de Barcelona. Però també ha demostrat la nul·la capacitat de Rajoy per pressionar i defensar els seus interessos a Europa.