Selecciona Edició
Connecta’t
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets
OPINIÓ

El bloc del 155 no existeix

L’última invenció de la propaganda processista és convertir el 155 en una línia divisòria per pressionar els comuns

El Consell de Ministres que va aprovar aplicar el 155.
El Consell de Ministres que va aprovar aplicar el 155. afp

L’última invenció de la propaganda processista és el bloc del 155. La propaganda té la virtut que sobreviu a qualsevol derrota. Aquesta història ja s’ha acabat, les idees s’han esgotat, els programes han quedat inservibles, els dirigents –empresonats, fugits o vençuts– han quedat carbonitzats i, no obstant això, la propaganda segueix campant com si res, com l’orquestra del Titanic.

Dividir el món entre els partidaris de l’aplicació de l’article 155 i els seus enemics és, sobretot, un instrument de pressió sobre Ada Colau i el conjunt del món dels comuns, inquiets pel terreny insegur en què es troben instal·lats. No hi ha res que temin més aquests comuns intimidats que la seva identificació amb Rajoy i amb el PP, per la qual cosa es veuen constantment obligats a buscar la posició equidistant que els permeti rebutjar els evidents disbarats independentistes sense llançar-se als braços de l’Espanya constitucionalista.

No existeix el bloc del 155. I, si existeix, està format per una enorme varietat de polítics que sostenen posicions molt diferents pel que fa a l’aplicació d’aquest article d’excepció de la Constitució. Hi ha polítics que no poden veure l’article 155 però que l’accepten, tot i que sigui a contracor; per exemple, Carme Forcadell i la Mesa sencera del Parlament, a més de Rull, Turull, Forn i fins i tot Junqueras i, tot seguit, tot el que queda del Govern; uns, per acord explícit, i altres, per implícita omissió, però tots al final conformes i conformats.

Si som rigorosos, tots ells formen part del bloc del 155, al qual cal adscriure també tots els partits que es presenten a les eleccions, fins arribar fins i tot a la CUP. En aquest cas no ho fan a contracor, sinó en alegre contradicció amb el que prediquen en el seu programa, que consisteix a seguir pel camí de la república nonada i de la desconnexió, tot i saber a què condueix, que és a la persistència del 155. En realitat, el seu extremisme els converteix en els partidaris més fervents de l’article 155. Els agrada tant que no volen que es deixi d’aplicar el dia 22 de desembre, sinó que prefereixen que segueixi aplicant-se o torni a aplicar-se tantes vegades com calgui per evitar la república que mai podran construir.

Sabem que els extrems es toquen. Els de la CUP coincideixen amb les posicions més extremes que trobem en sectors del PP i de Ciutadans, que volien un 155 dur i llarg, per intervenir a fons l’autonomia catalana, retallar competències en ordre públic, els mitjans de comunicació, l’ensenyament i les finances i convertir així una circumstància excepcional en el moment d’una contrareforma definitiva de l'Estat de les autonomies que aplanés l’autogovern català fins al nivell més baix possible. La radicalitat de la CUP, aplaudida des de sectors especialment excitats d’ERC i del PDeCAT, consisteix a convertir l’Espanya actual en el més semblant possible al centralisme franquista i aquí era imprescindible el 155 dur i llarg que ells volien.

Davant d’aquests extremismes, hi ha un 155 curt, moderat i centrista, que entén l’aplicació d’aquest article com el recurs últim i inevitable davant de la cavalcada unilateral i inconstitucional empresa pròpiament des del 9-N del 2015 amb la declaració de sobirania, i amb un únic i principal objectiu, com és convocar eleccions immediatament. Hauria estat millor no aplicar-lo, sens dubte, i per això n’hi ha que es van dedicar a intentar convèncer Puigdemont perquè convoqués les eleccions per iniciativa pròpia, com van fer Urkullu, Santi Vila o Miquel Iceta, tots ells, naturalment, part del bloc del 155 segons la visió més extremista de la jugada.

El 155 és l’únic mecanisme a mà per tallar d’arrel la fugida cap enlloc empresa pel independentisme, incapaç de fer res amb les declaracions i proclames que ell mateix ha defensat. En realitat, en vista de la coalició destructiva i ideològicament contra natura que va permetre la DUI del 27-O, el 155 s’hauria d’haver aplicat des de molt abans, just quan el sobiranisme, a falta de la majoria parlamentària, es va llançar als braços de la CUP per no veure’s expulsat del Govern, com va estar a punt de succeir abans que Puigdemont es convertís en obedient comodí al servei d’Anna Gabriel i els seus.

La sospita que corroeix la moral sobiranista des del 27-S del 2015 és que llavors va arribar al punt més alt de la crescuda independentista i que mai més tornarà a tenir tanta força per intentar de nou la seva aventura secessionista. Això explica el seu interès a evitar noves eleccions i treure el màxim profit a la legislatura ara dissolta.

El bloc del 155 és, en realitat, el bloc de les eleccions que tornen a donar la veu a la gent en la forma adequada a una democràcia representativa en lloc de la democràcia plebiscitària que el sobiranisme pretenia. L’independentisme també s’hi presenta i forma part del bloc perquè no té cap més remei, ja que també viu del sistema electoral i de les seves subvencions, però en la seva denigració del bloc del 155 ja té construïda la propaganda, els nous i fal·laços arguments amb els quals explicarà aquesta derrota que cada vegada es dibuixa més nítidament en l’horitzó immediat.