Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

Llistes i autocrítica

L’horitzó del 21-D marca les reflexions polítiques

Carles Puigdemont a la presentació d'un llibre a Brussel·les.
Carles Puigdemont a la presentació d'un llibre a Brussel·les. EFE

L’autocrítica, més o menys honesta segons els mitjans, de líders independentistes, les eleccions, i les llistes per al 21-D són temes que apareixen a les àrees d’opinió. Vegem algunes mostres del poti-poti mediàtic.

La setmana es va encetar amb la qüestió de l’autocrítica. L’editorial del dimarts de l’Ara (“No estàvem preparats”: l’independentisme fa autocrítica) es felicita que l’independentisme comenci l’autocrítica perquè això, diu, l’enforteix. “Algun dia, esperem, també haurà de ser el torn de l’unionisme”. El mateix dia, l’editorial de La Vanguardia descriu l’enorme frustració “ que ha generat entre els que van voler creure, portats per la il·lusió o la ingenuïtat, que els polítics independentistes, mentre atiaven les masses, construïen les institucions del futur país”. Segons el diari, mantenir la ficció és insostenible i les eleccions són una ocasió per plantejar objectius en “sintonia amb la realitat”. El dimecres s’hi va afegir El Periódico (“L’independentisme recula”). A l’editorial es diu que els líders del sobiranisme anuncien un gir després de conduir Catalunya a una via morta i encallar-se. “Una reculada en tota regla “que ha de ser rebuda amb generositat i es mereix reconeixement” tot i que algun dia s’haurà de parlar dels danys infligits. El mateix dia, Enric Hernàndez es preguntava ¿qui rendirà comptes per la fugida d’empreses? ¿qui curarà les profundes ferides que el procés ha causat a la convivència? “És hora de fer autocrítica, però de veritat”. Semblant és l’argumentació d’Antonio Franco al mateix diari (dia 17) que veu un independentisme que intenta embolicar fins a l’infinit la possibilitat que els catalans aclareixin i racionalitzin el que ha passat. “Només els interessa guanyar les pròximes eleccions i conservar les regnes, encara que tornin a ser autonòmiques”. “Si no s’assumeixen responsabilitats concretes, l’autocrítica és mera xerrameca”. Andreu Claret (El Periódico, 18) troba sorprenent la “resiliència de l’independentista davant l’erràtica actuació dels seus líders”. Segons el periodista, en qualsevol altra organització, contradiccions d’aquest calibre provocarien un daltabaix però en l’independentisme, escriu, tornem a trobar les mateixes cares a les candidatures. Per a Antoni Puigverd (La Vanguardia, 15) no hi ha res que justifiqui una política que desapareix quan s’encenen els llums de la realitat legal, econòmica i internacional. “Això no és política, és teatre; i dolent”. Per contra, Antoni Dalmau (El Punt Avui, 18) titula el seu article De flagel·lacions les justes i sense negar l’existència d’errors, inevitables en qualsevol projecte humà, troba molt més lamentable que els catalans partidaris de la independència hagin estat “víctimes d’una operació d’estat que no ha tingut cap mena d’escrúpol i que ha utilitzat tota la força de què disposa recorrent a uns mètodes impropis d’un país democràtic”. Pilar Rahola (La Vanguardia, 15) creu necessària l’autocrítica, “però hi ha una cosa que no es pot oblidar: el procés d’independència ha estat la conseqüència i no la causa de la situació nascuda per la necessitat d’autodefensa davant de les agressions que hem patit com a nació”. Segons un aforisme d’Ignasi Aragay (Ara, 19), “sense dir-ho explícitament, la gent suplica que no li expliquis (tota) la veritat. Només volen la seva veritat, encara que íntimament sàpiguen que és una mica mentida”.

Llistes i autocrítica

A propòsit de les eleccions, Xevi Xirgu (El Punt Avui, 19) es pregunta: ¿Es compromet el govern espanyol a respectar, de veritat, els resultats del 21-D?”. Abc fa una enquesta aquest diumenge i a l’editorial conclou que la opció més probable torna a ser la reedició del pacte separatista amb el suport dels comuns de Colau i Iglesias. “21-D, el bucle separatista” n’és el títol. Esther Vera (Ara, 19) escriu que cal anar a votar i fer una lectura poc emotiva que permeti oxigenar la política reconeixent el principi de realitat i adaptant els objectius i terminis a les forces reals. Segons la directora del diari, el lideratge indiscutible d’ERC cap a la presidència s’ha esquerdat aquesta setmana. “Puigdemont s’ha enfrontat a la debilitat del seu partit i ha fet una llista a la seva mida” tot i que deixa el grup parlamentari del PDECat “desnortat”

Sobre les llistes, en particular sobre el fracàs d’una candidatura unitària de l’independentisme, Luis Mauri (El Periódico, 14) descriu que Puigdemont ha intentat la jugada de Mas amb Junts pel Sí. Al final ha fet una operació cosmètica “per disfressar la incapacitat del PDECat i del mateix Puigdemont per unificar l’independentisme sota el seu lideratge electoral”. També en aquest debat trobem Pilar Rahola (La Vanguardia, 17 ) que defensa el moviment de Puigdemont amb una llista que sense tenir la unitat d’acció de Junts pel Sí, “estableix un concepte unitari i força ERC a pensar en termes d’unitat de cara el 22-D”. No és, escriu, una llista convergent, sinó el món Puigdemont “que és un planeta en ell mateix”. Álex Sàlmon (El Mundo, 17), pel contrari, veu un Puigdemont empenyent el seu partit a un gran embolic obligant-lo a transfigurar-se en quelcom que no està en la seva base fundacional. L’editorial d’El Periódico (dia 18) analitza com, passada la fase autocrítica, l’independentisme, de cara a les eleccions del 21-D aposta per dibuixar l’Estat espanyol com autoritari. Seria un error que no s’ha de consentir, afirma, perseverar en l’estratègia d’exageracions i propaganda que ens ha portat fins aquí.

La premsa de Madrid també s’ha fixat en els moviments a l’Ajuntament de Barcelona, que contempla en clau electoral. En una nota sense signar, El Mundo (dia 14) assegura que el desgovern s’instal·la a l’Ajuntament amb la ruptura del pacte amb el PSC. “L’alcaldessa ha sucumbit al sobiranisme”. A l’endemà, en una altra nota, explica la ruptura perquè els comuns intueixen que el 21-D els donarà un paper de frontissa en un Govern a mans d’ERC. Per a Bieito Rubido (Abc,14), Ada Colau, “la dona de llàgrima fàcil i cor de pedra”, vol convertir-se en la gran líder de l’independentisme, “a pesar que s’ha passat mitja vida d’alcaldessa predicant el contrari”. Rosa Belmonte (Abc, 15) contempla Rommy Arce, regidora de l’Ajuntament de Madrid, aplaudint Colau per haver trencat amb el PSC com si a Madrid no necessitessin els socialistes “que continuen sostenint el Carmenato”. Francisco Rosell (El Mundo, 19) tracta Colau “d’emperadriu del procés” i contempla un tripartit nacional populista, amb ERC, la llista de Puigdemont i els comuns de Colau donant-los aires de transversalitat. “L’independentisme reiniciaria la seva marxa i el nou Govern actuaria per desbastar la Constitució del 78”.`

Llistes i autocrítica

Un altre tema és el paper del PSC a l’hora de formar Govern. Més d’un article de la premsa de Madrid reclama que doni suport a una investidura d’Inés Arrimadas, si les matemàtiques electorals ho permeten. En tot cas, fa por que s’apunti a un tripartit d’esquerres.

Digitals. Vicent Partal (Vilaweb) diu que ja tenim llistes, “però algú sap què volem fer?”. “Més enllà de salvar el debat sobre qui representa la continuïtat de la institució”, és convenient que els tres partits independentistes expliquen amb claredat quina proposta tenen. “I concretament què pensen fer amb la llei de transitorietat i el procés constituent. La pregunta és ben clara i farem tant com puguem per saber-ne la resposta durant la campanya electoral: l’endemà de les eleccions els partits seguiran la legalitat republicana o acceptaran la tesi que no es pot prosseguir aquest camí, en definitiva, allò que va dir Anna Simó: que no es podria continuar la via unilateral?” Salvador Cot (El Món) veu un nou referèndum el 21-D. “La particularitat és que aquest referèndum, com qualsevol altre, pot ser guanyat pel sí o pel no, però en aquest cas només es considerarà vàlid si s'imposa l'unionisme. Si el front patriòtic espanyol és derrotat, les urnes perdran la condició referendària i l'independentisme guanyador serà perseguit penalment, una vegada més”. José Antich (El Nacional) subratlla de la carta de Junqueras d’aquesta setmana, entre d’altres aspectes, “l'enorme duresa contra el PSC. Ignora Ciutadans i els socialistes els situa en el mateix pla que el PP en els seus atacs a Catalunya. I denuncia el seu suport a la violència policial contra la població civil i davant de les agressions que s'han produït de l'extrema dreta en ciutats catalanes. Un canvi de rasant dels republicans que comença a orientar futurs governs a Catalunya”. Xavier Rius (e-noticies) s’interroga sobre què vendran els independentistes, com il·lusionaran el votant. “Perquè l’independentisme ha tornat a l’autonomisme. Això sembla la Catalunya dels setanta: volem l’Estatut, els presos al carrer i que torni el president de l’exili”.

Jesús Lainz (Libertad digital) no es talla. “Contra les eleccions” titula. Considera que a Catalunya hi ha violència i intimidació i en aquestes circumstàncies, “inalterades per la permanent paràlisi dels llogaters de La Moncloa, donar per bo el resultat d’unes eleccions significa beneir el règim separatista que el 155 ha deixat il·lès. “ Ignacio Varela (El Confidencial) analitza que els dos blocs principals són impermeables, sense tràfic de vots entre ells. Per això l’enfrontament principal es donarà a l’interior d’aquests blocs. En el camp sobiranista, diu, l’enemic a batre és ERC “Puigdemont solament pot sobreviure si resisteix la invasió del seu soci”.