Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La Transició, una altra vegada

Molts dels seus crítics confonen els pactes que van il·luminar el sistema polític amb la deriva que ha portat a l'actual crisi institucional

La Transició, una altra vegada

Abunden últimament les crítiques als consensos de la Transició, als quals s'atribueixen els mals d'un sistema polític que fa aigües. El conflicte català ha precipitat la crisi territorial, però molt abans que entrés en la seva fase més aguda es van publicar articles incomptables sobre la greu crisi institucional i política que viu Espanya i la necessitat d'abordar-la amb reformes de calat. Aquest mateix diari va publicar una extensa sèrie sobre els aspectes que havien de ser objecte de revisió, des del règim electoral al model territorial.

En les crítiques que ara es fan a la Transició es confonen moltes vegades els pactes que van donar lloc al consens constitucional del 78 amb l'evolució posterior del sistema institucional il·luminat llavors. I no són el mateix. Els pactes han de jutjar-se en funció de la correlació de forces d'aquell moment, alguna cosa de la qual molts dels crítics prescindeixen. Hi havia llavors una amenaça militar permanent que obligava al realisme. Feia molt poc que s'havien executat dissidents del franquisme i l'oposició, encara que havia aconseguit reunir una força considerable, estava lluny de poder derrocar el règim i substituir-lo per una república de nou encuny.

Els que van tenir la responsabilitat de posar el seu segell personal en aquells pactes van tenir molt en compte la correlació de forces. El sobiranisme acaba de tenir ara una prova amarga de les conseqüències d'actuar com si es tingués una força que realment no es té. Prescindir del principi de realitat és el camí més curt, i amb freqüència el més dolorós, al fracàs, alguna cosa que molts independentistes es resisteixen encara a acceptar. També a la Transició va haver-hi sectors, especialment a l'esquerra del PCE, que van acusar de traïció els partits que es van prestar al consens per conformar-se amb una reforma, quan ells creien que havien de seguir lluitant per una ruptura.

Els hereus d'aquests corrents són avui entre els qui impugnen els pactes a l'origen. Però la veritat és que no hi havia més força i el bloc antifranquista aviat va comprovar l'ambivalència dels pactes, per exemple, el de l'amnistia que l'esquerra democràtica va exigir per deslliurar els seus militants de les fortes condemnes que el franquisme els havia imposat però també va servir per deixar impunes els abusos del franquisme.

El pacte constitucional va il·luminar un sistema institucional que va permetre el desenvolupament d'una democràcia representativa plena. Els pactes de Toledo van facilitar a més una modernització de les estructures econòmiques i socials que van situar Espanya en condicions d'homologar-se amb qualsevol país democràtic d’Europa. Però l'evolució posterior no ha estat l'esperada per a molts dels seus signants. Era pertinent que després d'una dictadura i sense una tradició democràtica consolidada, el nou règim democràtic donés una gran preeminència als partits polítics. Calia reforçar-los com a estructures de participació política. Amb el temps, aquesta protecció, en combinació amb una llei Electoral que afavoreix el bipartidisme, ha donat als dos principals partits polítics una gran capacitat per modular primer i condicionar després des de l’Executiu tant el poder legislatiu com el judicial. El sistema va il·luminar la divisió de poders, però la pràctica partidista s'obstina a esborrar-ne constantment les fronteres.

El que passa aquesta legislatura n’és un bon exemple. Al començament d’aquesta es va dir que, a causa de la debilitat del Govern, el Parlament tindria per primera vegada un paper rellevant. Però no ha estat així. L'activitat legislativa està sota mínims i el Govern continua abusant del recurs al decret llei d'urgència, un sistema previst per a situacions excepcionals que li permet furtar a l'oposició el debat parlamentari.

L'actual crisi institucional és conseqüència, no dels pactes, sinó de la degradació progressiva dels mecanismes de representació i control que llavors es van il·luminar. De manera que els principals responsables de la crisi del règim del 78 no són els qui en el seu moment van signar aquells pactes, sinó els qui al llarg del temps han propiciat la degradació de l'entramat institucional i molts dels principis que llavors es defensaven. Per exemple aquell que garantia un Tribunal Constitucional independent i d'alta qualitat tècnica. Entre els primers tribunals formats per figures jurídiques indiscutides, i els últims, on l'adscripció de cada membre compta més que la seva vàlua professional, hi ha una gran distància. El debat sobre com es van fer els pactes del 78 pot ser interessant però estèril. El que explica és com hem arribat a aquest nivell de degradació política i crisi institucional i com podem superar-les.