Selecciona Edició
Connecta’t

Eleccions per a què

Recuperar la convivència social i l'economia exigeix una altra direcció política

El vaixell Moby, popularment conegut com Piolín i que ha allotjat forces de seguretat en les últimes setmanes, en la seva sortida del port de Barcelona.
El vaixell Moby, popularment conegut com Piolín i que ha allotjat forces de seguretat en les últimes setmanes, en la seva sortida del port de Barcelona.

Les eleccions autonòmiques del 21-D han de servir per iniciar la plena normalització de Catalunya. Això implica reparar el desastre múltiple que ha suposat el procés. L’intent secessionista ha fracturat la societat catalana fins a extrems insòlits: a la vida familiar i veïnal, a les xarxes socials, al debat mediàtic, en tots hi ha més abismes que complicitats. La inestabilitat econòmica buscada per l'antic Govern s'ha instal·lat, preanunciant un declivi: en el creixement conjuntural del PIB per a 2018, i també estructural, com indica la deslocalització d'empreses. Les institucions autonòmiques —Govern i Parlament— van trencar la seva legitimitat al setembre, molt abans de la intervenció de l'autonomia que van provocar les seves cúpules. Les fissures entre una part de la societat catalana i el conjunt dels espanyols s'han multiplicat. I el prestigi internacional de la marca Catalunya corre perill de ruïna.

Malgrat que dolgui haver de ressaltar-ho, fóra pitjor tancar els ulls a la realitat, la qual cosa incapacitaria per afrontar els problemes reals. El repte de Catalunya en l'horitzó que obrirà el 21-D és també múltiple: recuperar la convivència i la cohesió social internes; aconseguir la seguretat jurídic-política suficient que permeti el retorn progressiu de seus d'empreses traslladades; retornar la dignitat a les institucions trepitjades pels seus dirigents; rescatar la confiança; entre tots els catalans i els altres espanyols; i recuperar el prestigi internacional menyscabat. Aquestes són les tasques urgents, no altres. Es resumeixen a restaurar el funcionament correcte de l'autonomia, cosa que demanarà temps. Només després de culminades, asserenats els esperits i sota una (desitjable) direcció política responsable s'obrirà espai per perfilar i negociar una major i millor capacitat d'autogovern.

Tot programa alternatiu que defugi aquestes prioritats i patrocini la demagògia de la presumpta existència de presos polítics (negada per Amnistia Internacional); agiti les consciències davant la suposada abrogació de l'autonomia per culpa de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució (i no, com va ocórrer, per les lleis rupturistes del 6 i 8 de setembre que la van cancel·lar); i faci soroll amb el fals exili d'antics dirigents, és fum distorsionador.

Perquè per a l'alliberament dels exdirigents a la presó n’hi haurà prou segurament amb que imitin els parlamentaris: oferir al jutge garanties que no reincidiran en els seus presumptes delictes i respectaran la Constitució (sense necessitat de renegar dels seus somnis). La recuperació de la plenitud autonòmica haurà de produir-se l'endemà de les eleccions, en concloure la vigència prevista de l'aplicació del 155. I el problema de l'expresident fugitiu i els seus adlàters pot resoldre's en només dues hores de vol, el temps que necessiten per respondre davant la justícia. Urgeix que les bases independentistes benintencionades examinin fredament el balanç dels seus dirigents, i que siguin ajudades amb esperit inclusiu per tots, i no menyspreades. Si és així, s'adonaran que el procés entès com a temptativa de trencar la convivència il·legalment ha periclitat: políticament no suscita majories; jurídicament, ha quedat demostrat que l'ordre constitucional sap evitar la seva destrucció.

Comprovaran també que el “relat” de la seva facilitat, gratuïtat i supremacisme democràtic era fals. Aquest relat era el més potent del procés, el fiasco del qual reconeixen ara els seus patrocinadors —més val tard que mai—: que no estaven preparats, que van improvisar, que tot era “simbòlic”, i per tant, irreal i fantasiós. Però si era així, correspon que els qui els van creure els demanin comptes. I concloguin que no mereixen tornar a governar-los els que tant van intentar enganyar-los, a ells i a tots.

El perill principal seria la tornada dels culpables del procés i del seu fiasco a un paper preponderant: per bé que no és imaginable que poguessin perpetrar desastres semblants, perquè es va evidenciar que l'ordre constitucional disposa d'eficaços anticossos. Però hi ha un altre risc, la mutació del referèndum il·legal en una mena de referèndum secessionista pactat segons la cantarella del “dret a decidir” (un pilar de la democràcia que s'ha usat com a màscara del dret a trencar un país). Cal descartar-ho d'arrel: perquè jurídicament no encaixa en la Constitució, segons ha asseverat el seu intèrpret, el Tribunal Constitucional. I perquè políticament és molt millor confirmar un acord ja aconseguit amb el màxim consens possible que dirimir en fals un desacord que divideix per la meitat una societat, com ha succeït al Regne Unit. Referèndum sí, sobre un pacte. No per consagrar la divisió i dissolució d'una ciutadania.

L'etapa que s'inicia exigeix tres actituds cívic-polítiques: respecte, reconeixement, raó. Màxim respecte per a tots (persones, no necessàriament idees), tant a Catalunya per als conservadors, com a tot Espanya per als independentistes que optin per respectar la llei; el reconeixement dels desastres que ha provocat el procés, per no repetir-los; la raó, que crida a l'abandonament definitiu de l'unilateralisme il·legal i impetra la tornada a l'autonomisme lleial. Ara és el moment.