El Barça es vesteix d’humil a Leganés (0-3)

Hi ha dues maneres de mirar el calendari quan s'afronta la Lliga. Alguns, especialment els millors clubs i els seus aficionats, tendeixen a programar l'any després de constatar a quines dates cauen els ponts i els partits més exigents, especialment els derbis, els clàssics i les jornades de Champions, mentre la majoria es fixa en les jornades laborables i en els partits d'entretemps, dies en què els grans equips guanyen i perden els campionats de manera furtiva, com si fos una sorpresa per a més glòria dels seus rivals anònims, més o menys el que li va passar la temporada passada al Barça.

A Valverde l’ha condicionat segurament l’últim any de Luis Enrique i la derrota a la Supercopa amb el Madrid. Així que el tècnic ha convertit el que és quotidià en prioritari, la visita a Butarque en més important que la de Mestalla i al partit de Leganés, li donava més transcendència que al derbi del Wanda. El Barça de Valverde s'ha vestit d'humil per cantar victòria a Getafe o Butarque després de la descapitalització futbolística viscuda per la falta de fitxatges altisonants i la sortida de Neymar.

Un plantejament que abona la serietat, la sensatesa, la fiabilitat, i si es vol, la correcció, la formalitat i fins i tot la convencionalitat, enfront de la grandiloqüència, l'espectacle, la brillantor i la pompa de la qual ha presumit tant el Barça. No és fàcil reconèixer avui l'equip futboler que va conquistar Europa, i menys si Messi descansa al camp, com ha passat a Leganés. El partit no ha tingut cap grandesa ni màgia, fins i tot es pot considerar vulgar, i no obstant això, el FC Barcelona ha fet tres gols com tres sols, dos de Luis Suárez i un de Paulinho. L'uruguaià ha reaparegut després de 480 minuts desaparegut i ha resolt amb dos xuts la complicada sortida barcelonista a Leganés. La punta l’ha posada, com ja és costum, Paulinho.

Els blaugrana han resolt la contesa a les àrees, l'aliena i la pròpia, molt ben protegida per Ter Stegen, com acostumen els líders sorprenents, pocs com el Barça de Valverde en una lliga que pintava a favor del Madrid de Zidane.

El partit ha començat al camp del Leganés. El Barça la tocava a la medul·lar amb Rakitic, sortia net i endreçat del seu camp amb la passada mesurada de Busquets i buscava en punta Suárez. Hi ha hagut un gol anul·lat i una jugada de penal a l'àrea de Cuéllar molt abans que Amrabat rematés per sobre del travesser de Ter Stegen. Els nois de Garitano, molt concentrats i encara més ben ordenats, deixaven fer al Barça perquè no han obstaculitzat en el joc ni Iniesta ni Messi i l'activitat ha estat escassa pel costat de Semedo.

El Leganés defensava bé i sortia ràpid a la contra, sempre disposat a acabar la jugada per impedir la transició blaugrana, mentre l’afició xiulava Piqué. El central ha vist una targeta que li impedirà jugar a Mestalla i s’ha reclamat un penal d’Iniesta abans que funcionés la jugada dibuixada des de l'inici. Busquets, l’eix del joc, sovint situat com a tercer central, ha eliminat les línies de pressió amb una obertura cap a la dreta, ha aparegut Alcácer i el seu centre-xut ha estat mal resolt per Cuéllar, que ha deixat la pilota franca per a Luis Suárez.

Al Leganés, capaç de mantenir a zero la seva porteria en set partits, li ha costat acceptar que havia entomat un gol després d'haver acabat de desfigurar el Barça, especialment afortunat amb el 0-1, cada vegada més pendent de Ter Stegen. Garitano ha aprofitat la inèrcia amb la qual el seu equip ha arribat al descans per posar més picant en el seu atac amb l'entrada de Beavue per Eraso. I Beavue ha tingut l'empat en les seves botes poc després de sortir en un mà a mà excel·lentment resolt pel porter del FC Barcelona.

Els blaugrana han perdut el seu lloc al terreny de joc de manera descarada i Valverde hi ha intervingut de seguida: Paulinho i Aleix Vidal, dos jugadors físics, han substituït el delicat Iniesta i l'innocu Semedo. I ja se sap que l'entrenador blaugrana és oli en un llum, perquè després dels canvis, Luis Suárez ha tornat a embocar un rebuig de Cuéllar a un xut d’Alcácer. No era una tarda per a virtuosos, sinó que demanava jornalers, i n’hi ha pocs com Paulinho, Alcácer i, per fi, Luis Suárez. Valverde recupera jugadors mentre guanya partits i augmenta el marge de millora d'un equip al qual no li preocupa fer història, sinó que vol guanyar la Lliga sense que ningú se n'adoni, ni tan sols el mateix Camp Nou.