Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

‘How does it feel?’ Com et sents?

El 15 de juliol de 1965, Bob Dylan gravà 15 vegades una cançó emblemàtica en la història de la música popular: 'Like a Rolling Stone'

Bob Dylan, a mitjan 1965, quan va crear 'Like a Rolling Stone'.
Bob Dylan, a mitjan 1965, quan va crear 'Like a Rolling Stone'.

El 15 de juliol de 1965, Bob Dylan gravà 15 vegades una cançó emblemàtica en la història de la música popular: Like a Rolling Stone. La cançó no tenia precedents o, en tot cas, només en tenia en el mateix Dylan (Zimmerman de naixement; Hibbing, Minnesota, 1941), ni per la complexitat de la lletra ni per la dificultat de la música. Fet i fet, ni el mateix músic ni ningú altre ha aconseguit aproximar-se amb èxit a aquella estranya barreja de menyspreu, condescendència i compassió de la quarta gravació de les 15 provatures enregistrades. Cantant de veu poc convencional, la qual sovint se li trenca, és en canvi el rei de donar l’entonació precisa a lletres d’una extraordinària complexitat, fent-les variar fins de sentit quan li plau.

L’argument de la cançó és en aparença senzill. Explica la davallada d’una dona elegant i orgullosa des de l’alta societat fins a demanar diners pel carrer, enmig de perdedors de tota mena. Hom pot imaginar, sense un esforç excessiu, per a què demana diners i perquè està decidida —si aquest és el verb adequat quan s’arriba tan avall— a fer el que calgui per obtenir-los. Ja des dels primers moments molts van especular sobre la identitat de la tal Miss Lonely. Aquesta tafaneria intrusiva li tornaria a passar a Dylan amb la història continguda en una altra cançó emblemàtica, gravada el 8 de març de 1966: Just like a woman. La musa d’Andy Warhol i noia de molt bona (i rica) família, Edie Sedgwick, semblava tenir totes les cartes per encarnar la patètica figura de l’amant abandonada amb tendresa i amistat. El like, doncs, sembla ser la clau de tot plegat.

Tot això forma part de la dylanofília, apartat molt conreat pels culturals studies als Estats Units i arreu. Als practicants d’aquest culte esotèric se’ls reconeix per un aire despistat i la forma altiva de suportar l’aïllament sistemàtic al qual la gent culta i la gent no culta, és a dir, la societat en general, els sotmet. Un reputat historiador de la cultura popular del segle passat, Greil Marcus (San Francisco, 1945), dedicà un llibre sencer a l’anàlisi del procés compositiu i interpretatiu de la cançó de què estem parlant. Amb això surts a YouTube, ben segur, però no arribes a cap de departament a Harvard.

Com tantes peces del profeta, el que planteja Like a Rolling Stone pot ser interpretat de moltes maneres. Si algú espera que l’autor ens ho expliqui, més val que segui en un cadira de boga i prengui paciència. Hi ha, però, una possibilitat hermenèutica ben senzilla. L’any i mig anterior a la gravació de la cançó, Dylan havia trencat quasi del tot amb el moviment folkie, per al qual ell i només ell podia ser el gran ídol, la gran estrella admirada i estimada. Altrament com Miss Lonely, sembla que se sentia sol i aïllat enmig d’una gernació de seguidors i pundits (intel·lectuals pontificadors) de l’esquerra americana que li demanaven més himnes i més autenticitat, menys visió comercial i menys electricitat. Nois amb barba i noies vestides com nenes, era el que convenia als alts ideals del pacifisme i la lluita contra la segregació racial. La tasca per fer era ingent i el més dotat dels poetes del rock/beat volia emprendre un camí que semblava no dur enlloc. Aquest punt de trencament ha estat explicat en moltes ocasions. Generalment parlant, s’ha entès de manera massa elemental, repetitiva i indocumentada. La versió oficial (mainstream) ve a dir el següent: que Dylan adopta l’estructura del rock-and-roll i abandona alhora la cançó política. No obstant això, el disc que conté Like a Rolling Stone inclou tres de les cançons més polítiques de tota la carrera de Dylan. Sí, és clar, és política i nihilisme, política sense solucions. Són: Tombstone Blues —sobre la misèria física i moral a la ciutat americana; Highway 61 —sobre la violència brutal que ho amara tot; i Desolation Row —un repàs de tots els mites fundadors i nacionals de la gran República, que comença amb el linxament d’un negre i s’acaba acomiadant Dylan mateix, en primer persona, de tots ells, de la família ampliada que és el país. Estava tot dit.

Vet aquí: How does it feel, to be without a home, like a complete unknown, like a rolling stone?