Selecciona Edició
Connecta’t
provocacions

Mites flàccids

El noucentisme aspirava a una societat distingida i culta

El 1914 la Mancomunitat va néixer sota un ideal de mitificació basat en un passat gloriós de la nació.
El 1914 la Mancomunitat va néixer sota un ideal de mitificació basat en un passat gloriós de la nació.

Així com en la llengua literària el noucentisme va deixar un rastre d’ampul·lositat que, abstret de la seva originària voluntat d’elevació —de la necessitat de posseir un llenguatge dotat del ritme i les distincions del pensament—, no va perdurar més que en la forma d’un gust ridícul per un lèxic bigarrat, fet de calcs del francès, hipercultismes, ruralismes, i una sintaxi torturada i estèril; així, el llegat polític del noucentisme, sotmès a l’erosió de vanes obsessions nacionals, ha deixat també una empremta d’autosatisfacció, perfectament ignorant dels materials nobles amb què s’havia volgut construir l’imperi del catalanisme. El noucentisme aspirava a una societat distingida i culta, i és aquesta aspiració, materialitzada en obres d’una alçada molt considerable, el que va fer que la cultura catalana moderna adquirís un sentit, però també va omplir el cap de la gent d’històries fantàstiques sobre el passat gloriós de la nació i el caràcter dels seus fills —contraposat al dels castellans— pactista, analític, sensat. Aquests mites, que el president Pujol no va perdre l’oportunitat de posar al seu servei amb les maneres pròpies d’un viatjant de comerç, han arribat sencers als nostres dies però amb la flaccidesa dels objectes que han perdut la seva funció; ara ja no tenen una aspiració culta i regeneradora, sinó tot el contrari, i no serveixen sinó per a l’exaltació d’unes masses educades en la pura adhesió sentimental.

Els civilitzats atributs de la raça catalana ja els havia proveït Valentí Almirall a Lo catalanisme (1886), però l’ideal de mitificació beu sobretot de les fonts d’Action française —la dreta tradicionalista de Barrès i de Maurras— i el socialisme revolucionari de Georges Sorel, una síntesi fonamental per a l’aparició del feixisme. Sota aquesta influència es va formar políticament el jove Eugeni d’Ors, i sota aquesta influència va veure la llum la Mancomunitat. Ho descriu molt bé Javier Varela a la seva formidable biografia del Pantarca (Eugenio d’Ors, 1881-1954, RBA), d’on extrec aquestes paraules d’Enric Prat de la Riba, referides als mites i publicades el 1913 en un article de La Veu de Catalunya: “Afirmen i neguen tot alhora. Comuniquen a les multituds la fe que només es troba en la pos-sessió d’ideals renovadors i constructius; i al mateix temps per la seva indeterminació i imprecisió, aglutinen totes les forces de protesta, totes les revoltes del malestar present, totes les opinions més divergents, perquè són una negació que nega tot lo que cada u vol destruir i una afirmació que reivindica tot lo que cada u desitja haver”.

Res no explica més bé la realitat d’un present flàccidament arrelat en estranyes idees del passat.