Selecciona Edició
Connecta’t

Què s’ha de fer amb Arda Turan?

Ningú no sap ben bé què hi fa encara el turc al Barça: no se n’ha volgut anar i no saben com fer-lo fora

El jugador Arda Turan.
El jugador Arda Turan. EFE

A Valverde li sobren jugadors encara que no ho sembli, ja que qui més qui menys tothom ha tret el cap a les alineacions, ni que sigui una estona, en aquest lloc que ha deixat vacant Neymar, com va passar a la darrera jornada amb Alcácer. Però en té un que no sap què fer-ne: Arda Turan. Ara mateix sembla un cas perdut per al club, per a l’equip, per a l’afició i també per a un entrenador que té un gran sentit institucional com és el Txingurri. Ningú no sap ben bé què hi fa encara el turc al Barça: no se n’ha volgut anar i no saben com fer-lo fora, per més que s’assegura que al mercat d’hivern serà cedit al Galatasaray. A casa seva, en qualsevol cas, també costa fer-li un forat; hi té els mateixos problemes que al Camp Nou.

Arda sembla un exfutbolista, tot i que costa recordar com jugava. Hi va haver força gent que es va creure que podia tenir un lloc al Barça, ni que fos per la seva qualitat, per la manera com se’l va fitxar i perquè estava avalat per Luis Enrique. A molts els costava creure que podien enredar el tècnic blaugrana amb un futbolista del qual ja se sabia que corria poc —i volia córrer menys, rebentat com estava per Simeone—, confiat en el seu talent i la seva capacitat de sorpresa. El Barça va arribar a pagar 40 milions durant el procés electoral a la presidència i en plena vigència de la sanció FIFA. La gestora presidida per Ramon Adell va ser acusada fins i tot de fer el joc a Josep Maria Bartomeu.

Va semblar per l’embolcall i les condicions de la seva incorporació que era una troballa, un jugador en qui no havia caigut ningú i que en canvi seria decisiu en el futbol de Luis Enrique. L’entrenador va felicitar la gestora per haver-se-la jugat amb qui tenia “molta qualitat, capacitat per adaptar-se al que demanem i que no perd mai la pilota”. A la tècnica hi afegia a més a més un punt de rebel·lia, o si es vol d’inconformisme, com es va poder veure en aquell partit de Copa disputat precisament contra el Barça en què va llançar una bota al linier davant de la sorpresa del Calderón. Arda Turan també tenia sang, com exigia Luis Enrique.

A l’hora de la veritat, el turc no va respondre a les expectatives de Lucho i tampoc va demostrar que sabés interpretar la cultura de joc del Barça. No n’hi ha prou amb tenir classe sinó que també s’ha de ser ràpid de cap i peus per adaptar-se a la velocitat de pilota que demana el futbol blaugrana. A Arda li va començar a pesar el cul, com si jugués amb els peus clavats a terra o lligats amb cadenes, incapaç de desequilibrar des de l’anarquia. La demarcació d’interior exigeix al Barça unes condicions físiques i tàctiques que a Arda no se li van veure per enlloc. Molt sovint va semblar un element estrany que no casava en un equip de bricolatge i entregat al trident.

I, per acabar-ho d’adobar, la selectiva memòria culer reté més imatges d’errades seves que no pas de gols. Va ser decisiu per exemple contra el Borussia Mönchengladbach, però tothom es recorda d’aquella falta innecessària que li va fer a Marcelo i que va possibilitar l’empat de Sergio Ramos a l’últim minut del partit jugat l’any passat al Camp Nou (1-1). Gairebé mai no va funcionar al migcamp i en canvi se’n va sortir prou bé quan va actuar de davanter i va substituir per lesió Neymar: va marcar 11 gols en 19 partits. O sigui que ara que el brasiler se n’ha anat segurament hauria tingut alguna oportunitat amb Valverde, com tots els altres, i d’aquí ve que no se li perdoni que s’hagi deixat anar.

Arda Turan ha desconnectat, s’ha acomodat, ha desaparegut i només es parla d’ell quan està lesionat, agafa un periodista pel coll, se’l veu de farra o no vol anar-se’n a la Xina ni tornar a Turquia. Al club li fa nosa perquè cobra molts calés i la plantilla l’aguanta perquè continua essent un tipus divertit, capaç de fer riure Messi tot i no parlar castellà; un jugador que difícilment està al mig del rondo perquè no perd la pilota; un futbolista-artista que vol ser un líder i com a tal tenir la titularitat garantida, com quan era el rei a l’Atlètic. Un mala peça al teler després de jugar només 55 partits en tres temporades. No té perdó de Déu després que li hagin posar les coses tan fàcils i ben pagades.

Avorrit, ganduleja després de perdre la gana i la ràbia, mentre l’aficionat no té ni esma per dir-li res.