Selecciona Edició
Connecta’t
entrevista

Moncho: “Recomanaria a tothom que ara escoltessin boleros”

Després de tres anys de silenci obligat per malaltia, l’inoblidable ‘gitano del bolero’ torna amb nou disc, ‘Mis queridos boleros’, que podria ser el darrer de la seva carrera

“La rumba catalana la va inventar l’Onclo Polla, germà d’El Pescaílla”, defensa Moncho.
“La rumba catalana la va inventar l’Onclo Polla, germà d’El Pescaílla”, defensa Moncho.

Mis queridos boleros (Satélite K) podria ser (o no) el que tanqués la discografia d’una quinzena de grans títols que han configurat la carrera de Moncho (Ramon Calabuch; Barcelona, 1940). Però el que sí que serà definitiu és la seva decisió de retirar-se dels escenaris.

Pregunta. Mis queridos boleros té una història llarga, em sembla...

Resposta. Sí, perquè vaig començar a gravar-lo el 2010 pel meu compte. Volia un disc acústic, molt jazzístic i gravat amb tots els músics en directe. Espontani, sense molts arranjaments musicals. Tant, que fins i tot vaig aprofitar els viatges d’un grup de músics cubans que fan latin jazz [Jorge Reyes, El Tosco, Changuito...], i un dia gravàvem un tema i m’esperava que tornessin per gravar-ne dos més, i així durant un any i mig... Són temes que jo sempre havia volgut gravar i, sigui per una cosa o una altra, els deixava de banda, però els anava guardant perquè tenia clar que un dia els acabaria fent.

P. El disc ha trigat més de sis anys a publicar-se.

R. Hauria d’haver sortit abans, és clar, però no va poder ser perquè vaig tenir problemes personals i, sobretot, perquè les discogràfiques no hi creien. En realitat, ningú creia en aquest tema: em deien que era molt maco, sí, però que no era comercial, que ara es porta un altre tipus d’arranjaments musicals i coses així. Jo no crec que hi hagi èpoques adequades per a una música o per a una altra. La música està com està: ja sabem que no es venen discos. Avui dia, treure un disc és una heroïcitat, però no crec que es pugui afirmar que, en un moment donat, un tipus de música triomfarà més o menys que un altre.

P. Vivim una època dolenta per al bolero i per a la cançó romàntica en general?

R. El tema romàntic sempre es portarà, sempre. De vegades el bolero ha estat més de moda i altres ha quedat una mica oblidat. En els 54 anys que fa que treballo en això, he vist moltes pujades i baixades. Tot i que és cert que avui la gent, sobretot els joves, això del romanticisme ho veu com una cosa antiquada... Però en certs moments, amb la persona que estimes i que t’estima, un bolero sonant de fons no solament no molesta sinó tot el contrari: ajuda a moltes coses. I no és el mateix que soni heavy metal o hip-hop... bé, o potser no i ara resulta que els joves es diuen t’estimo a ritme de hip-hop, no ho sé. El cert és que no veig interès pel bolero en la gent jove; però en canvi, de balades sí que se’n fan, i de la balada al bolero solament hi ha un pas: el bolero té percussions llatines i la balada no, però en el fons és el mateix: un ritme de quatre per quatre, una lletra romàntica...

P. Els textos dels boleros són més estripats, més tràgics, i les balades són més suaus, més dolces.

“Només tinc una corda vocal. Parlant no se’m nota, però quan canto i arriben els aguts, se’m queda la veu esquifida; tampoc arribo als greus...”

R. El bolero és una cançó que parla més de desamor, però jo sempre dic el mateix: si no hi hagués amor no hi hauria desamor.

P. Així, el seu pronòstic és que el bolero tornarà.

R. Pot estar una mica oblidat, però amb la música no se sap mai. Si Alejandro Sanz gravés un bolero i Manuel Carrasco un altre, ja estarien una altra vegada de moda.

P. Abans comentava que no es venen discos. Com ho porta?

R. Com s’ha de portar, amb resignació. Nosaltres seguim fent el mateix i ens prestem a fer promoció i tot el necessari perquè les coses no siguin com són, però... En 10 anys hem passat del tot al zero i no es veu una sortida. No sé què passarà amb la música en dos o tres anys, és una incògnita, però no pinta gens bé. No hi veig solucions. Si la gent es pot baixar la música gratis, qui pagarà per ella? Les discogràfiques el que volen ara és entrar en el negoci dels concerts. El disc et serveix per obtenir concerts i les discogràfiques se n’enduen una part, d’aquí treuen ara els diners. És clar que aquest no és el meu cas, perquè jo ja no faré més concerts.

P. La seva retirada dels escenaris és definitiva?

R. Definitiva. Fa tres anys vaig tenir un problema greu. Un dia estava cantant al Palau de la Música i tres dies després estava ingressat en una clínica, on vaig passar 32 dies. Va ser una baixada de defenses que em va provocar una pneumònia i un herpes zòster a l’oïda que, no se sap per quina raó, em va afectar també les cordes vocals. Primer em van dir que ja em recuperaria, però després de visitar diversos especialistes van concloure que l’afectat era el nervi de la corda del costat esquerre i que això no es pot recuperar. La corda vocal es recupera si el nervi està bé, però en aquest cas era a l’inrevés. Ara solament tinc una corda vocal. Parlant no se’m nota, però quan canto i arriben els aguts se’m queda la veu esquifida, primeta. I tampoc arribo als greus.

P. Deuria ser dur prendre la decisió...

“Si Alejandro Sanz gravés un bolero, tornaria a estar de moda”

R. Ho vaig passar molt malament. Fins que no ho vaig acceptar, va ser molt dur. No tinc per què mentir. Després, naturalment, la vida segueix i no quedava més remei: acceptar-ho o morir-me, i no em vull morir encara.

P. Malgrat això, fa poques setmanes se’l va poder sentir en un escenari de les festes de la Mercè de Barcelona, i la veritat és que el públic va quedar força impressionat.

R. Bé, alguna col·laboració com aquesta tal vegada sí que faci, alguna coseta que no em cansi puc fer-la. El que ja no puc aguantar és un concert, ni tan sols quatre o cinc cançons seguides. Amb només un parell en un to i mig més baix del que cantava abans —que és el que he perdut— m’hi puc atrevir. Per al bolero no es necessita una gran veu, el bolero s’ha de saber dir-lo més que cantar-lo. A la Mercè es va organitzar un festival de rumba i em van demanar que fes dues cançons que cantava el Pescaílla perquè una l’hi havia ensenyat jo a ell. Al barri de Gràcia, quan jo tenia 14 anys, el Pescaílla i el seu germà em feien cantar boleros a ritme de rumbeta catalana. Hi havia una cançó que li agradava molt, Levántate, i me la feia cantar constantment. Els que organitzaven el festival m’ho van demanar i vaig dir que endavant. Hi havia una gentada!

P. Després de tres anys sense actuar, què se sent en pujar de nou a un escenari encara que sigui per fer solament dues cançons?

R. Tremolava. Em tremolaven les cames com el primer dia, quan començava. Em preguntava: com pot ser que després de 54 anys et passi això? Si puges a un escenari, la responsabilitat la tens igual, o l’hauries de tenir, com el primer dia, i quan saps que no tens les facultats com les tenies abans... Jo abans confiava en les meves facultats, dues cançons les feia amb els ulls tancats, però ara no, no saps si una sola corda vocal et donarà per fer el que vols fer...

P. El bolero està en hores baixes, però la rumba sembla que està tornant amb força.

R. Hi ha èpoques en què la rumba se sent molt i altres en què no sona ni una quarta part. I això és així des que va néixer el 1955, aproximadament.

P. I vostè hi era, en el part.

R. Sí, i qui digui que la rumba va néixer al barri de Gràcia o a Mataró o on sigui, menteix. Va aparèixer de sobte i es va estendre per tot arreu. Peret va ser el que la va popularitzar, en això tots hi estem d’acord. Però, qui la va inventar? Jo tinc la meva opinió: va ser el germà d’El Pescaílla, l’Onclo Polla. Recordo que jo era petit, i a qui sentia fer-ho era a ell, perquè El Pescaílla feia més rumba flamenca que catalana. El famós ventilador [moviment rotatori percussor de la mà dreta del guitarrista, exclusiu de la rumba catalana] també va ser cosa de l’Onclo Polla.

P. L’escenari és una cosa i l’estudi d’enregistrament, una altra. Realment no farà cap altre disc?

R. No ho descarto, la música la porto dins i treure’m la música seria matar-me. En un estudi es poden fer meravelles, és clar, fins i tot fer afinar un que desafina! És més, ja tinc títol: Moncho, con una sola cuerda... vocal.

P. Mis queridos boleros apareix en un moment bastant convuls per a la societat catalana. Com afecta aquesta situació la música?

R. Afecta la música, l’esport, tot. Per desgràcia, és així; no hauria de ser-ho, però tots sabem que és així. És complicat opinar del que està passant a Catalunya, molt complicat. Cadascú té el seu punt de vista i té raons per defensar-lo. Serà difícil que s’entenguin les dues parts. Passaran molts anys abans que la gent torni a la normalitat al carrer. Jo recomanaria a tothom que ara escoltessin boleros: tot molt suau, una copeta, mitja lluna i algú al costat que et digui que maco que ets. Així se’t passen tots els mals.