Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Gràcies, magistrada Lamela

La jutgessa ha alimentat de manera decisiva la dialèctica de l’“Espanya contra Catalunya” per a les properes dècades

La jutgessa Carmen Lamela.
La jutgessa Carmen Lamela.

Soc dels que pensa que la presó incondicional decretada per la magistrada Lamela per als exconsellers és injustificada des del punt de vista processal. Dels múltiples despropòsits jurídics perpetrats per Lamela, probablement el més exuberant és el de decretar presó incondicional per risc de fugida per a unes persones que s’havien presentat voluntàriament –repeteixo: voluntàriament– a l’Audiència Nacional.

Però no em vull centrar aquí en el vessant jurídic de l’empresonament. Vull posar el focus en el polític. No em sembla una exageració dir que, empresonant els membres del Govern, la magistrada Lamela ha alimentat de manera decisiva la dialèctica de l’“Espanya contra Catalunya” per a les properes dècades.

Algú podria dir: “En qualsevol cas, els independentistes segur que explotarien aquesta dialèctica; ara almenys els que vulneren la llei són castigats pel dret”. Però com creuen vostès que serà més fàcil desacreditar aquesta dialèctica: amb o sense l’empresonament injustificat de mig Govern? És menys difícil resistir al titular “Espanya oprimeix Catalunya” que al que diu “L’Audiència Nacional decreta presó incondicional per risc de fugida contra aquella part de la Generalitat que es presenta voluntàriament davant del requeriment del jutge”. Lamela converteix el que molts descriurien com una paranoia –el primer titular– en una cosa que per moments s’assembla de manera obscena a la realitat imaginada pel paranoic –el segon titular–. Es pot ser més inepte? Vindria a ser com receptar antibiòtics a un hipocondríac quan no hi ha cap anomalia mèdica i tenir l’expectativa que la seva hipocondria disminueixi.

Així que gràcies, magistrada Lamela, per apuntalar l’hegemonia del relat victimista a Catalunya per a la propera generació; ens ha facilitat moltíssim la tasca als qui volem que vostè i nosaltres seguim sent conciutadans.

Encara que també n’hi ha que aplaudeixen l’empresonament alegrant-se que per fi l’Estat actuï de manera desacomplexada contra l’independentisme que s’ha situat fora de les regles del joc. I no, òbviament aquestes persones no són feixistes, simplement pensen que l’aplicació de normes jurídiques és, per si mateixa, socialment sanadora. Però si no s’entén que l’empresonament injustificat del Govern és traumàtic per a tots els catalans –incloent-hi els no independentistes– és que s’és tan curt de mires com aquells que no entenen que les sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament, en què es van vulnerar els drets de l’oposició, van ser igualment traumàtiques per a tots els catalans –incloent-hi els independentistes, ja que, si s’hagués materialitzat de debò la República, aquelles sessions haurien significat que el procés cap al nou Estat s’hauria fet no amb els no independentistes (al cap i a la fi també membres del nou Estat), sinó contra ells; la República hauria quedat inaugurada com un Estat fallit on la meitat de la població no se sentiria identificada amb el nou Estat.

Aquesta última observació es relaciona amb un prec final. Ha arribat el moment de tornar a imaginar un projecte per a Espanya que no sigui contra algú. Des dels anys noranta, el que era predominant, quan es tractava de cohesionar el país, va ser buscar un enemic comú: primer va ser ETA, i ara Espanya sembla que s’està construint contra l’independentisme nihilista de Puigdemont i Junqueras. No hi ha a la vista un projecte per a Espanya que no sigui contra algú. I això és particularment greu per al futur de Catalunya, perquè l’única oportunitat civilitzada que veig per evitar que el discurs victimista sigui no només hegemònic sinó decisiu per causar la independència per la via dels fets consumats –no hi ha article 155 ni magistrada Lamela que pugui resistir el pes polític d’un hipotètic 75% d’independentistes– és construint un relat en positiu per a Espanya, un relat que no es limiti a tolerar els fets culturals diferencials –que és el que d’alguna manera feia el relat de la Transició–, sinó que els faci símbols definitoris, juntament amb d’altres, d’Espanya.

És impossible que Espanya es presenti davant del món com un país multilingüe i pluricultural? És improbable, per descomptat. Però pensin el següent: quines probabilitats hi havia, posem per cas, el 1982 que Espanya fos el primer dels grans països europeus a reconèixer el matrimoni entre persones del mateix sexe i que fins i tot alcaldes del PP oficiessin noces gais?

Espanya no és a dia d’avui el país cavernícola que els agradaria que fos als nacionalistes espanyols i catalans. Fins i tot encara que la jutgessa Lamela faci l’impossible per desmentir-ho.

Pau Luque és investigador a l’Institut d’Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.