Selecciona Edició
Connecta’t

Mort i primavera d’una altra Rodoreda

Club Editor llança una nova edició de la polièdrica novel·la que canvia la imatge de l'escriptora

Mercè Rodoreda, amb el seu gos, a Romanyà de la Selva.
Mercè Rodoreda, amb el seu gos, a Romanyà de la Selva.

Hi ha una Mercè Rodoreda literària més enllà de la candidesa o la malenconia que frega la cursileria marcada pel destí de la Guerra Civil i l'exili que l'escola, la cultura popular i fins i tot certa acadèmia han fixat, bàsicament, a partir de La plaça del Diamant. L'altra, la de la nova dimensió novel·lística, és una Rodoreda complexa per polièdrica, amb una marcada reflexió política, existencialista, amb un toc de fantasia o de ciència-ficció, filosòfica, gairebé utòpica i distòpica, que proposa una sedició personal, però també política, sobretot si es mira amb lents d'avui. I està tota a La mort i la primavera, fins ara considerada la seva obra tardana quan potser és a l'inrevés, la matriu de bona part de la seva producció literària. La millor manera de descobrir-la és a partir de la nova edició que acaba de llançar Club Editor, amb un epíleg d'un centenar de pàgines d'Arnau Pons. La nova edició castellana, que s'ha publicat simultàniament, té un altre apèndix, també indispensable, obra del traductor Eduard Jordà.

“L'obra està inacabada, però no incompleta”, apunta Jordà per desmentir tòpics i fixar les múltiples claus d'una obra que l'autora no donava mai per acabada i que es va publicar després de la seva mort, i amb una gènesi que no s'explica sense el seu context. Rodoreda aborda La mort i la primavera després d'haver presentat, sense èxit, La plaça del Diamant al premi Sant Jordi del 1960. L'any següent farà el mateix amb La mort... Tampoc guanyarà. En el fons, acabarà sent un primer esborrany d'una obra que anirà creixent, una fermentació facilitada per la metodologia de l'autora: escriu a màquina i en fa sempre una còpia amb paper carbó. Animada pel seu company i mentor literari, Armand Obiols, amb les dècades l'obra augmentarà en parts (fins a un total de quatre), en personatges i en capes de lectura. El 1986, l'editora Núria Folch es capbussarà en totes les versions per donar el màxim de riquesa sense trencar el fil argumental que ja donava la primera versió, que tenia principi i final. El 1997 Carme Arnau en llançarà una edició crítica.

“Hi havia dues opcions a l'hora d'abordar aquest text: agafar l'últim estadi de cadascuna de les parts, treballades de manera diferent en èpoques diferents, i publicar-ho així, o bé intentar entrar en l'organització, la coherència i les claus interpretatives que dona, sempre desplegant el fil argumental de principi a fi de l'obra i deixant-se endur per l'obra, agafant distància, a diferència d'altres versions”, diu Pons, que hi ha treballat gairebé deu anys a partir de la segona via i consultant tant els arxius de l'escriptora (portava unes llibretes on anotava els canvis i els perquès) i com l'edició de Folch.

Com en tota la seva obra, l'argument de La mort… no és fàcil. Potser és la història d'un amor adolescent en un poble que encarna una societat cruel i on la mort és l'alliberament; en l'escenari és clau un bosc que funciona com a espai sagrat, en el qual tot té una càrrega simbòlica: les papallones són ànimes i les abelles encarnen aquesta mort i renaixement; el foc és purificador de debò… “És una reflexió sobre el poder polític i social i el de les creences, com les persones podem dominar-les unes a les altres, i l'amor com una d'aquestes formes, com una persona et pot subjugar així”, diu Pons, que recalca el clar component autobiogràfic de la novel·la.

“Rodoreda està mirant les cendres que fa poc han deixat la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial; està sortint de la catàstrofe”, llança Pons, en un tema que no li és aliè pels seus estudis sobre Paul Celan. “Les seves ombres estan expressades poèticament en aquesta obra, que no deixa de recollir tot el que ha deixat, no tant físicament com espiritualment”, apunta per la seva banda l'editora, Maria Bohigas Sales. “Amb el seu exili ella no només fuig de la guerra, sinó que finalment deixa enrere el matrimoni fracassat amb el seu oncle i les crítiques de l'entorn gremial a l'exili per la seva relació amb Armand Obiols”. Tampoc oblida l'editora el paper “a la zona grisa del col·laboracionisme” d'Obiols, que el 1942 és incorporat a un camp de treball francès tutelat pels nazis i després intentarà provar sort i passar-se a la França ocupada.

Figura de cartró pedra

El Kafka d'El procés o A la colònia penitenciària, Cocteau, Pasolini o Artaud són algunes de les referències que cita Pons i que, afegint fins i tot els germans Grimm, parcialment comparteix Jordà, tot i que creu que “en té moltes i cap, és una obra inexplicable, no té gènere, Rodoreda en crea un de propi”. També li sembla enganyós l'estil: “És aparentment senzill, però la prosa és endimoniadament complicada, sembla escrit en estat febril creatiu, és un text que crema; entenc que quan li va créixer en personatges i capes l'anés deixant i reprenent perquè d'una tirada li hauria costat la vida”.

Jordà també esmenta el paper d'obra de culte i de boca-orella d'una obra que ha impressionat un coreògraf com Cesc Gelabert (tot i que no la va culminar), un director com Agustí Villaronga (que treballa en un guió, i va ser a casa seva on Pons va descobrir la novel·la) o el poeta i dramaturg Albert Roig, que va fer un diàleg teatral fa una dècada. “En canvi, no hi ha gaire novel·lista i això és per desconeixement, especialment dels prosistes en castellà; però autores ben actuals, com Mariana Henríquez o Samantha Schweblin, tenen aquí, en el seu esperit d'escriptura rebel, la seva bestia”, diu.

“No m'agrada l'explotació mecànica d'un catàleg a força de reeditar sense més; Rodoreda necessita ser llegida d'una altra manera i fer caure del pedestal la figura de cartró pedra que s'ha construït d'ella”, diu Bohigas. Això: La mort i la primavera d'una altra Rodoreda.