Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La ruptura de Barcelona, un error nacional

Catalunya en Comú pot acabar semblant la solitària cua del cometa unilateralista

Jaume Collboni i Ada Colau.
Jaume Collboni i Ada Colau.

La ruptura del pacte municipal a Barcelona és un error estratègic. És un error de moment, ja que la ruptura sembla el tret de sortida de la campanya electoral; un error per estratègia, ja que difícilment es pot excloure els socialistes de les àmplies majories, i Catalunya en Comú pot acabar semblant la solitària cua del cometa unilateralista; un error per coherència, perquè si uns tenen el pecat del 155, els altres tenen el de la DUI. La DUI ha provocat, no només el 155, sinó també la desproporcionada decisió judicial de la presó preventiva dels consellers.

Mentre per afrontar els grans dilemes de país es busquen majories del 80%, un minso suport del 54% davant d'un 45% ha bastat per trencar el govern de la capital de Catalunya. Lamentablement, les raons per a la ruptura no eren el govern municipal de Barcelona sinó el suport dels d'Iceta al 155. No obstant això, l'Ajuntament barceloní és la joia dels Comuns, no un Ajuntament més, per la qual cosa el resultat de la consulta pot fer tremolar molts pactes municipals, especialment de l'esquerra metropolitana. Pot significar obrir la porta a l'ERC unilateralista a Barcelona, però també a Ciutadans al govern d'històrics ajuntaments de l'esquerra en el cinturó.

“Ada Colau ha trencat amb els socialistes”, vaig sentir en una conversa a l'autobús de Viladecans a Sant Boi. “Lògic, és gairebé independentista”, va contestar un altre. Aquest, en poques paraules, és l'efecte en la imatge popular d'Ada Colau en canviar l'abraçada amb el vot socialista dels barris populars per l'abraçada del vot de les classes mitjanes independentistes. Aquest canvi li dificultarà les picades d'ullet que sovint la reconcilien amb el nucli dur del seu electorat, que Raimon anomena classes subalternes. Serà difícil sentir pregons com el de Javier Pérez Andújar en aquest clima de cel estelat que anuncien els pronòstics del temps per al consistori barceloní post 155.

Ada Colau i Xavier Domènech haurien de ser conscients que trencar amb els socialistes per motius extramunicipals no només redueix el focus de l'alcaldessa a la seva ciutat, sinó que afecta de ple la identitat dels Comuns. Ho han votat les bases però els missatges que la cúpula ha emès sobre el PSC abans i durant l'Assemblea no només no van ser neutrals, sinó que van convertir el vot del 45% en pràcticament un acte d'indisciplina col·lectiva.

El discurs dels Comuns demanant amnistia i llibertat per als presos polítics amb el llaç groc a la solapa sembla atrapat pel relat unilateral. Sense aprofundir, el mateix adjectiu no pot designar la situació d'Oriol Junqueras i la de Miguel Núñez, el madrileny del PSUC, torturat i empresonat en els calabossos de Franco.

La demonització dels socialistes afecta més enllà del 21-D, quan el 155 sigui un amarg record. El nostre laberint nacional necessita la construcció d'àmplies majories a Catalunya i a Espanya. Hi ha una Espanya que es mira, com diu Antoni Puigverd, en el mirall del centralisme de la nació francesa, que viu el plurilingüisme com un partit viu una escissió i hi ha una altra que vol arribar a ser la nació de nacions que suggereix encara que no concreta la Constitució de les nacionalitats i les regions, i que creu que el plurilingüisme ens enriqueix culturalment.

Amb quines aliances es pot fer avançar aquesta Espanya alternativa per modificar la constitució i l'estatus de Catalunya, per impulsar un diàleg polític i acordar un indult, si calgués? Per molt que li fem voltes, en qualsevol àmplia aliança, també a Espanya, hi ha dues forces polítiques imprescindibles. Precisament les dues que fins ara governaven Barcelona.

José Luis Atienza, coportaveu de l'espai Comuns Federalistes.